Entre el terror i la retòrica: Joaquim Molas i les avantguardes

5.01.2017

Jordi Cerdà ha escrit un text per recordar la figura del professor i historiador barceloní Joaquim Molas, en motiu de l’exposició “Atles Molas” que es pot visitar al Palau Robert.

Joaquim Molas | Foto: Oriol Molas

Joaquim Molas | Foto: Oriol Molas

Són moltes les raons per les quals associem Joaquim Molas a les avantguardes. La més evident, sens dubte, és la dedicació continuada com a professor i com a investigador a l’etapa de les avantguardes històriques. Ha estat tothora destacada la seva lectura de figures tan fonamentals com Joan Salvat-Papasseit, Salvador Dalí o J.V. Foix. Però més enllà d’aquests tres noms, Molas va anar donant sentit a una constel·lació d’obres, revistes o tendències de manera que l’avantguardisme fos, com ara el reconeixem, una etapa en la nostra historiografia cultural i no una tendència complementària de projectes històrics de més alt rang.

L’exposició “Atles Molas. Ordre i disjuncions en les avantguardes” no ha estat plantejada com un seguiment estricte de la investigació duta a terme per Joaquim Molas sobre les avantguardes; una mostra bio-bibliogràfica al voltant d’aquesta temàtica. Calia centrar-se en la mirada singular que va atorgar a les avantguardes i en el seu particular protocol d’observació i anàlisi, el seu mètode.

L’exposició pretén fer un recorregut dels materials que Molas va anar reunint sobre les literatures d’avançada al llarg de la seva vida. Com sovint va recordar, el seu pare conservava uns exemplars despariats d’algunes revistes d’avantguarda d’abans de la guerra civil que van despertar l’interès del Molas adolescent. A aquest pòsit familiar va anar-hi sumant des de mostres dels realismes dels seixanta, del pop, del concretisme, del conceptualisme o de l’underground. Són materials que evidencien l’interès persistent de Molas per unes literatures que lluitaven contra la convenció i que descriuen la inquietud de la societat en què li va tocar viure. Perquè aquesta exposició també té la voluntat de mostrar la literatura de la qual Molas a penes en va parlar o escriure, però sentia com a seva pel simple fet que era la del seu temps. Fer realitat, en definitiva, el desig que va expressar en una anotació del seu dietari de 1975: “M’agradaria de veure, d’aquí a cent anys, la idea que la gent tindrà de la “meva” literatura, o sigui, de la que visc i no acabo de conèixer del tot.”

Des del seus inicis com a crític militant, Joaquim Molas va manifestar-se a favor d’una literatura que comencés i acabés on començava i acabava l’home, d’una literatura que pogués ser un instrument de transformació social. Davant de consideracions que sancionaven extàticament la norma, es va fer seva la tradició de l’art modern, de l’avantguarda, fonamentada en l’exigència i no en la consagració. Va arrenglerar-se clarament al costat dels corrents que denunciaven l’art per l’art, que posaven en evidència l’autonomia a què havia sotmès l’art la societat burgesa.

L’exposició, doncs, és la primera oportunitat per entreveure els materials del fons Molas al voltant de les avantguardes. Més enllà d’una configuració historiogràfica determinada o una posició estètica i política, esperem donar a conèixer un fi espectador de la literatura més inquieta. L’ “enemic de gàbies”, com Joan Brossa va qualificar-lo en una dedicatòria, que va modernitzar els instruments i el repertori de lectura al nostre país.