Ensenyament: un caos ben organitzat

26.07.2012

En aquest article Antoni Dalmases, escriptor i professor de secundària,  respon críticament al text publicat a Núvol titulat “Què i com hem d’ensenyar a les aules al segle XXI?”. La resposta de Dalmases ha suscitat al seu torn crítiques i comentaris. Avui publiquem dos articles de Carme Bové i Montserrat Palau que es poden llegir com a reaccions a l’article de Dalmases. 

Ignoro les conclusions, aportacions teòriques, judicis intel·lectuals, propostes i fins les possibles queixes que molt probablement es van produir en el Simposi del 2009 sobre l’ensenyament de la llengua i literatura. I demano perdó pel fet de no tenir-les en compte, malgrat el possible respecte deuen merèixer. Però és que, per dir-ho de pressa i sincerament, no m’interessen gens ni mica.

Disculpin que sigui barroer –sóc de Sabadell, poble d’estar per casa, com deia el meu conciutadà Pere Quart-, però el que a mi m’hauria interessat i probablement m’hagués portat a aplaudir amb alegria imparable, hauria estat que, d’aleshores ençà, s’hagués produït algun resultat tangible, real, comprovable, positiu per part dels qui manen, que un servidor i els meus companys i –nyes haguessin pogut posar en pràctica en la tasca docent diària d’ensenyar llengua i literatura catalanes als instituts del país. Per això, si dic que no m’interessen gota les teories allí de ben segur magistralment exposades, és perquè la seva incidència en la realitat ha estat nul·la, absolutament nul·la, cosa que les fa lamentablement patètiques.

I demano disculpes per aquests judicis tan poc cortesos, també, als curadors de les actes que ara, tres anys després, les han posat a la llum, deixant-los ben clar que no els tinc cap animadversació, al contrari: si més no han gosat fer pública una qüestió que ja semblava oblidada, superada, liquidada per les autoritats. Unes autoritats, també és cert, que no en faran cap cas, ni de mi, ni d’ells, la qual cosa ens fa, si més no, col·legues i companys en el menyspreu.

Es tracta, sembla ser, en les esmentades actes, de respondre la pregunta “Com i què hem d’ensenyar a les aules del segle XXI?”, una pregunta, em disculpo de nou, ridícula que només pot ser plantejada per algú que no ha trepitjat una aula de debò en els darrers vint anys, comptant que aquest sigui, aproximadament, el temps que fa que avança, implacable, el càncer que va començar dient-se LOGSE i que després, amb els diversos governs que s’han anat tornant per administrar el desgavell, ha canviat de nom (LOCE, Pacte Nacional -!!??- d’Educació, LEC, etc.).

I dic que la pregunta és del gènere epicè perquè tothom qui hi treballi i tingui una certa capacitat mental sap perfectament la resposta: “Hem d’ensenyar de manera lúdica i la menor quantitat de cultura possible”. Aquesta és una resposta senzilla, entendora i absolutament exacta, que només negaran els escamots de psicodemagogs que es guanyen la vida fent jocs de mans per encàrrec dels polítics de tots (he escrit TOTS) els partits del Parlament (!!!???) de Catalunya, amb la preclara intenció d’anorrear la cultura i, especialment, la cultura escrita en català.

Si no és així, algú hauria de poder explicar per quins motius “patriòtics” els especialistes i els successius Consellers i –eres d’Ensenyament (que a vegades s’han dit d’Educació i a vegades d’Ensenyament, donant mostres de la seva inestable coherència mental), per què, deia, han decidit anar escapçant els coneixements que els nostres estudiants han d’adquirir en qüestions de llengua i literatura catalanes, després –oh i tant!- d’omplir-se la boca de la defensa de la llengua i de la cultura del país, que no saben què és (ni la llengua, ni la cultura); el país es pensen que és la granja que els dóna manutenció.

I si dic tot això és perquè l’odi a la cultura del país es demostra clarament d’ençà que, en temps del govern Pujol, per exemple, s’eliminà del Batxillerat l’estudi de la Història de la Llengua, una part de la matèria amb la qual es desautoritzava el secessionisme lingüístic i s’argumentava a favor de la unitat. Traient-lo dels programes s’ha fomentat la perversa discussió que, alerta!, cohesiona els “nostres” i ens permet tenir uns enemics que surten de tant en tant del barret de copa alta i fan bons els “defensors” només de boca i en aparença. I així, fins avui.

Per cert: ¿on eren els intel·lectuals, les institucions patriòtiques, culturals i científiques, quan es produïa aquesta barrabassada que els interessats vam denuciar amb ben poc ressò?

També podria posar d’exemple la liquidació absoluta de les assignautres de literatura, que els manaies – Pujals, Gil, Cid, Maragall, Rigau- i els seus gossos d’atura pedagògics, sota la falsa pretensió de “motivar” i evitar avorrir els joves del país van decidir que era molt més “diver”, “guai”, “progre” i pedagògic fer que els estudiants catalans acabessin els estudis de secundària sense saber qui eren i què van fer gent com March, Carner, Riba, Espriu, Villalonga, Calders i un infinit etcètera. Sí, se’m dirà que hi ha una assignatura de literatura per als alumnes que trien fer el “batxillerat lingüístic” (una altra broma!). Però en dir això, s’estarà admetent que cap alumne universitari d’altres especialitats ha de saber-ne res, dels nostres poetes, novel·listes, dramaturgs i pensadors… Si algú em demostra que un metge, un enginyer, un fuster o un conductor no ha de tenir dret a entendre un poema o a sentir el goig de valorar una novel·la o un text clàssic, és que els manaies són més malvats que burros (o totes dues coses).

Però tampoc cap agrupació d’ensenyament superior, cap acadèmia ni autoritat del país va moure un dit per carregar contra aquesta flagrant bestiesa. Devien estar ocupats en investigacions serioses i profundes. O preparant-se per aplaudir la nova recent iniciativa: posar a l’ESO una assignatura amb el nom d’ “Emprenenduria”. Els qualificatius que penso em podrien dur a presidi…

I, per acabar, el darrer exemple. Executats els dos anteriors, en temps de l’ínclit Conseller Maragall, àlies l’Informàtic, amb el vot favorable de toooots (he dit tots) els grups parlamentaris es va acordar reduir de 3 hores setmanals a 2 l’estudi de la llengua catalana al batxillerat (a l’anglès se n’hi dediquen 3, of course!),  per “crear” una nova assignatura-“maria” apassionant, anomenada “Ciències per al Món Contemporani” que, aquesta sí!, estudien obligatòriament tots els alumnes de tots els batxillerats. No cal saber res de Guimerà, val més desconèixer Salvat o Martorell, i Maragall és patrimoni exclusiu de la família. Però saber com funciona l’epigenètica, la classificació dels polímers o les previsions sobre volcans i terratrèmols (i no m’ho estic pas inventant!) és absolutament primordial, com tothom sap, per a tot estudiant, ja que contribueix a formar-lo humanament, com a ciutadà i, sobretot, a clarificar la funció i el camí vital dels joves en formació.

I això fet, naturalment, amb els vots a favor dels parlamentaris i el silenci indiferent dels ciutadans, a qui sembla que tant se’ls en dóna, i que només treuen la bandera i l’idioma a passejar en ocasions que s’ho valguin.

He posat només tres exemples dels molts disbarats perpetrats pels cervells preclars de la Genialitat (sic) de Catalunya, que han contribuït no poc a desprestigiar i marginar la nostra matèria als instituts, fins al punt que són ben pocs – encara n’hi ha!- els qui opten per cursar Filologia Catalana, després del batxillerat, induïts per la pregunta de moda: de què serveix?

I posar-se a explicar, en el món d’avui i amb el menyspreu a la cultura que han mostrat tots els responsables de l’ensenyament catalans, que saber i comprendre textos és estimar el país, fa una mica de por (“¿Lo cuálo?”, poden preguntar-te…)

Per què ho han fet, tot això?

Tothom pot tenir les seves teories i jo tinc les meves, diverses, però no contradictòries, que seria massa llarg i abusiu exposar. Les resumiré dient que els polítics i els pedagogs deuen tenir uns records terrorífics de quan eren alumnes i per això no saben escriure ni llegir (jo voldria fer un dictat senzillet a unes quantes senyories i podríem riure!). També és perquè el prestigi de tot el que es diu “ciència” obnubila fàcilment els analfabets (“Ciències de l’Educació” és un acudit que el costum fa passar desapercebut). I finalment perquè les humanitats fomenten l’esperit crític, i no els convenen gens ni mica, ciutadans que pensin! ¿Com es guanyarien la vida, aquesta caterva d’ases que han sortit de la universitat –i els que ni hi han anat!- fent faltes d’ortografia i confonent noms propis de la cultura i la literatura universal? (I de les faltes en guardo proves). Només cal sentir-los parlar, per saber que només llegexien resums de premsa malgirbats i encara amb certa dificultat).

Resumint i acabant: han volgut un país així, doncs ara el tenen així. I a nosaltres, els professorets de secundària, ens paguen –cada vegada menys!- perquè guardem els adolescents que al carrer  serien perillosos. És tot el que els interessa, dels instituts: que no s’hi mogui soroll i que surti barateta, la guarderia. Això i que s’acabi el fracàs escolar, una fita que estan a punt d’aconseguir, perquè si es fan proves vergonyoses –passades, a vegades per examinadors que fan faltes d’ortografia i de sintaxi!- que els mateixos alumnes d’ESO troben aberrants, l’èxit està assegurat.

Mentrestant, doncs, nosaltres, contractats fa uns anys per fer la feina que sabíem fer, per tractar dels temes que estimàvem, per contribuir a fer avançar la llengua i la cultura del país que estimàvem, hem estat relegats a simples vigilants. Ens paguen per això.

És per tots aquests motius i altres, que la pregunta del “com” i el “què” ensenyar pot semblar, fins i tot, un escarni, per més bona fe que hi posi l’interrogador. I disculpeu la vehemència, però han estat jugant amb la meva feina i la meva dedicació, que he procurat de fer amb tot l’entusiasme possible. Fins quan tindré humor i empenta per fer-ho, ja no ho sé. Potser acabin ells abans amb la nostra llengua i la nostra literatura i ja no em calgui.

 

L'escriptor Pere Calders.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. La passió dels alumnes per la poesia, els poetes o els clàssics depèn en gran part de com organitza la classe el professor, al marge del currículum, de la llei i del conseller que hi hagi.

    L’esperit crític el fomenta una escola plena de preguntes i no la que té només respostes… Cal una mirada que analitzi les pròpies accions, és important predicar amb l’exemple!

  2. Em cenyiré a l’article que trobe apassionat i apassionant, escrit des del cor i l’experiència. I això que, d’entrada, és una immensa virtut, potser és alhora el pitjor defecte. Te raó en gairebé tot, però això no invalida la tasca del Simposi 2009 i caldria preguntar-se per què tarden tant a publicar-se les actes. La resposta, o respostes, encara abundarà i aprofundirà el raonament central de l’articulista. A més, i des del País Valencià estant, em sembla que després de March o la Villena, també hem fet grans aportacions a la llengua comuna i molt especialment en el segle XX amb un Fuster o un Estellés: no tot és Riba o Carner o Espriu. Hi ha molta vida i molta llengua més enllà de Salvat gràcies als déus i al gran talent tossut dels valencians malgrat tot i malgrat tots. I jo també insistisc en el tots. En fi, gràcies i fins una altra: tota contribució i/o diatriba serà molt benvinguda perquè la llengua catalana val per a tot i per a tots.

  3. Impressionant per clar i sucós. Pares, alumnes i mestres haurien d’anar organitzant-se per buscar alternatives autogestionades a l’ensenyament actual, per a esclarir i ajudar les persones a florir, per posar els fonaments d’una societat organitzada segons un paradigma humanista, lliurepensador, internacionalista i català; com a mínim.

  4. Disculpa que sembli massa crític.

    Si bé comparteixo globalment la teua crítica he de dir que hi ha aspectes que no comparteixo en absolut, ja que sembla que només sigui obligat tenir cultura literària i històrica i no importa ser analfabets científics. Ho dic perquè sóc professor de secundària i tinc companys, recordo una professora de català, que es vanten de no tenir ni idea de física, ni de biologia… com si això no calgués per viure; ja m’explicaràs si cal conèixer cap poeta o historiador, és evident que per a viure no.
    Crec que davant de problemes tan greus com els que exposes sobre la colla de governants que hem tingut i tenim (malauradament els nous Consellers i -eres d’Ensenyament/Educació fan bons als anteriors) i el resultat de la seua tasca, entrar en aquests detalls pot desvirtuar el discurs i l’argument.

    D’altra banda, i a tall d’anècdota (sense voler polemitzar), he detectat una errada ortogràfica al darrer paràgraf (hauria de dir «Fins quan tindré humor i empenta…»).

    Atentament.

    • Sisco: llegeixo la frase que em rectifiques i… i…
      Pel que fa a la ciència, potser sí, però com que ara tot el que té alguna utilitat pràctica és “científic” admeto la meva aversió. Per altra part, els poetes, els novel·listes, els assagistes, els dramaturgs… són la meva gent, els que posen carburant al meu cervell humà, els que m’humanitzen, els que em fan vibrar; si hi ha qui trempa amb una ameba, una fórmula o un compost, doncs, mira… per ell va el pollastre! I que li vagi bé.
      En tot cas, no em negaràs que la mania persecutòria contra les lletres és evident (Ah, la sagrada utilitarietat!).
      I, ostres, tio, si tu no necessites cap poeta ni cap artista per viure… doncs, t’acompanyo en el sentiment: devies tenir uns profes de literatura i d’art molt LOGSIANS o, simplement, inútils.
      Salut i empenta amb la feina, company!

      • Em sembla que no m’has entès pel que fa a la necessitat de la literatura i de les arts per a viure, em referia a la necessitat biològica. És evident que la vida seria moooolt pitjor sense les arts, de fet és el tret diferencial de la nostra espècie, però tampoc seria el mateix sense el coneixement científic (i no cal que ens doni trempera). Només ho deia a tall d’aclariment, tampoc no és necessari, ni molt menys, tenir cap coneixement científic. I crec que l’argument de fons és prou vàlid com per poder sumar a la gent de «ciències», ja que em fa l’efecte que el que està perseguit és el coneixement, no només les lletres. Em ve a la memòria la cançó «No el coneixia de res» de Raimon que diu:
        «Si només els rics estudien,
        només els rics sabran,
        ens enganyaran amb qualsevol cosa:
        unes mamelles en cromo,
        uns culs fotografiats,
        quatre paraules solemnes
        i un futbol manipulat.

        Em temo molt que van per aquí les coses.

        Salut!

  5. “Hem d’ensenyar de manera lúdica i la menor quantitat de cultura possible”
    Sí, potser hi ha un poder relativament ocult, que malda perquè la major part de la població no tingui cultura, tot i que sóc més procliu a creure que és degut a l’estupidesa més que a la mala fe d’aquests presumptes poderosos.
    Però lligar-ho amb l’ensenyament lúdic com a origen de molts mals, no. Aquesta mena de raonaments em recorden —és un simple exemple— els que ataquen el marxisme argumentant que Pol Pot va ser un tirà criminal; no, encara que no sigui gens marxista, estic segur que Marx no hagués acceptat gens la política del dictador de Cambodja.
    El joc, evolutivament és el sistema d’aprenentatge de molts mamífers: els cadells de llop juguen en combats simulats i amb ells adquireixen les habilitats, el joc d’imitació dels adults també és bàsic per a moltes espècies. Els humans no en som una excepció, hem evolucionat en un ambient on els nens jugaven com es pot observar en els pocs grups paleolítics que encara existeixen.
    Posats a l’actualitat, potser algun teòric esmenta la manera lúdica de fer escola, però cap escola, o gairebé cap, ho practica. Fins i tot algun mestre convençut, i possiblement amb capacitat per fer-ho, m’ha comentat que no pot, que seria anar contracorrent, que una altra manera de fer en les escoles està tan assumida, que qualsevol canvi gairebé sempre és rebutjat per direccions, companys i alumnes.
    El contrari del ludisme és l’avorriment, i avorriment és com la major part dels adolescents amb una certa cultura i intel·ligència que conec, que també n’hi ha, descriuen l’escola.
    No, potser algú ha esmentat una escola lúdica, però no l’ha posat en pràctica. De fet, els mestres i professors no tenen cap mena de formació acadèmica en aquest sentit. La teoria de jocs és una gran desconeguda fins i tot per polítics i economistes que treballen en camps on té aplicació directa.
    Òbviament l’ensenyament via els jocs que proposaria jo, no té res a veure amb la LOGSE. El joc vol dir haver de prendre decisions, contrastar-les i avaluar-les per millorar els resultats, en general no s’hi valen receptes ni res que calgui aprendre de memòria sense assumir-ne el sentit.
    Moltes crítiques sobre el divertit o “guai”, venen del pur marquèting de via estreta que domina la nostra societat. Hi ha un determinat oci comercial, absolutament limitat, que fa que els nostres joves no s’hagin trobat mai amb res realment divertit. Poso un parell d’exemples que jo vaig arribar a fer de jove —òbviament fora de l’escola—: escriure i representar una obra de teatre, molt crítica respecte al món dels adults; hi vaig aprendre a escriure en català que a l’escola no, a reproduir un dibuix en molt gran per a l’escenografia, a parlar amb ritme, to i volum constant, i possiblement a entendre el teatre professional. També vaig fer, per jugar, quan tenia 13 o 14 anys, un giny sobre coixí s’aire, teledirigit, amb motor d’explosió i vaig haver d’emprar per dissenyar-lo matemàtiques per damunt de les que es veien en aquella època al batxillerat, integrals incloses. Sí, vaig aprendre a fer integrals jugant, i a emprar eines, i prou electrònica per poder reparar un televisor. Va ser jugant i va ser divertit. Ah, i sense quasi pressupost, tot amb materials reciclats i eines velles.
    I no ens enganyem, l’escola pot formar un alumne de manera que adquireixi un interès i acabi adquirint una cultura, però no té temps d’ensenyar els detalls particulars, és una empresa impossible. No recordo que a l’escola veiés gaire detalls de la caiguda de l’imperi inca, o de la batalla de Magenta, el tractat dels Pirineus o l’origen de la república romana, però aquests fets, i centenars més, d’alguna manera els conec per interès personal i via fonts alternatives. En història, com en literatura, és més important la visió general, l’aprendre a llegir de manera profitosa i crítica, que no pas els autors o fets particulars.
    Per acabar, no sé com s’ho han fet que ara hi ha l’opinió general que l’ensenyament està molt dominat per les ciències. Quan tenia 13 anys —guardo els horaris— tenia un 43% d’hores de matèries científiques. Els meus fills, a la mateixa edat, un 24%.

    • Per tant si no s’han de fer autors no cal fer cap assignatura que es igui literatura catalana, que de fet la Logse es carregà; just tot el contrari que sistemes educatius europeus. Què dirien els professors italians si no calgués ensenyar ni Dant ni Petrarca, autors d’obligada lectura en el sitema italià?

  6. Retroenllaç: I és que “els temps estan canviant!” | Núvol

  7. Retroenllaç: Instruïm o ensenyem? | Núvol

  8. Només cal una comparació dels llibres de text al llarg dels darrers, posem vint-i-cinc anys, per veure en què s’ha convertit l’ensenyament.