Ens hi va la vida, crònica d’un concert i d’una agressió

13.03.2017

El dia de la dona és el 8 de març. Aquest any queia en dimecres, però dissabte encara se celebrava. A Barcelona, un dels actes més destacats era el concert que es preveia a la plaça Major de Nou Barris, on actuaven quatre grups feministes. Però un dia abans, la reivindicació es va tornar a tacar de vermell: divendres al vespre, un home del barri apunyalava la seva parella embarassada, matava el fill que duia dins la panxa i deixava a la dona en estat crític.

El concert de dissabte va recolzar la dona agredida | Foto: Ajuntament de Barcelona (@barcelona_Cat)

I el concert va deixar de ser només un concert, de la mateixa manera que el dia de la dona fa temps que no és només el dia de la dona. Si és que ho ha sigut mai. Les implicacions del 8 de març són tantes, que s’estenen al llarg de l’any i es converteixen en una reivindicació constant, una actitud, una rebel·lió, una forma de pensar, una lluita. De totes les sentències, una de ben clara: “Ens hi va la vida”.

La veïna de Nou Barris continua hospitalitzada i evoluciona favorablement, després que divendres a la una del migdia l’agressor de 33 anys decidís que el futur de la dona i del fill depenien d’ell. L’home està també hospitalitzat, sota custòdia, per autolesions. És per això que dissabte a la nit, al concert de Nou Barris el menys important va ser la música.

L’acte va començar amb la lectura d’un manifest a càrrec de diverses associacions veïnals i representants de l’Ajuntament, com ara l’alcaldessa de Barcelona, la regidora de Feminismes i LGTBI i la regidora del districte. “Les violències masclistes succeeixen en una societat que tolera i alimenta la desigualtat”, llegien diverses representants; “L’Ajuntament encara té un llarg recorregut per realitzar en aquest àmbit”.

I aleshores va tenir lloc el moment més especial de la nit. El moment en què la ràbia es va deixar sentir amb més força. El missatge resumeix la vetllada: “Teníem pensat acabar el manifest amb un minut de silenci, però creiem que el silenci ens fa còmplices. Per tant, demanem un minut de soroll“. I la plaça Major es va omplir de crits; el pare xiulant amb el nen sobre l’espatlla (Feminicidi!), l’àvia aplaudint asseguda al banc (Visca la lluita feminista!), el grup d’amigues entonant cants amb el got de cervesa a la mà (Ens volem vives!). I soroll i soroll i soroll i soroll.

Soroll que va donar pas a la música. Els quatre grups convidats eren La Otra, Les SuequesMonique Makon & The Soul Titoo‘sBad Gyal. Ah, i l’alcaldessa de Barcelona es diu Ada Colau, la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, i la regidora del districte, Janet Sanz. Que qui apareix a la foto? La poetessa Noelia Morgana i la cantautora Isa V.La Otra. No heu trobat a faltar els seus noms al llarg de l’article? Ja passa això: tendim a invisibilitzar les dones, les seves tasques i el seu paper en la societat, sempre que no ens colpeixin amb alguna experiència tràgica.

Els noms de les persones que van cantar dissabte se sumen als de totes les dones que queden silenciades cada dia de la nostra vida, en el món de la cultura, en la vida quotidiana o en qualsevol àmbit de la societat. La Otra, Les Sueques, Monique Makon Bad Gyal són formacions de dones de referència. Totes elles dissabte van perdre rellevància: el concert no era un concert, sinó un acte de denúncia a l’agressió masclista del dia anterior. Una dona no era una dona, eren totes les dones. Perquè si ens hi va la vida, també ens hi va la veu. Per això aquesta no és la crònica d’una concert, sinó la crònica d’una agressió. I per això cada dia, diguin el que diguin, organitzin el que organitzin, és 8 de març. I visca, visca, visca, la lluita feminista. I visca, visca, visca, les lluitadores feministes.