Enric Morera, el compositor que reviu

Enguany se celebra el 150è aniversari del naixement d’Enric Morera, creador de La Santa Espina. Compositor, intèrpret, pedagog i home compromès socialment, Morera va ser a més el principal artífex de la creació d’un Teatre Líric Català. Ara Catalunya Música li ha retut un homenatge a Sitges. Jaume Radigales hi ha assistit i el reivindica amb entusiasme, com qui es treu una espina.

Si aquest és un país normal –no ho és-, estaria molt satisfet i orgullós de comptar entre els seus homes amb algú com Enric Morera, de qui enguany recordem el 150è aniversari del naixement. Però ja sabem que, més enllà de la primatologia que ens du a ser com i què som, Catalunya és una terra en què el caïnisme i l’enveja envers la feina de l’altre són el pa nostre de cada dia. I així, sent més papistes que el Papa, hem reduït a vague record o a curiositat folclòrica una personalitat com la d’Enric Morera (1865-1942). Però, fins i tot si tan sols ens hagués llegat obres tan cèlebres com La santa espina, L’Empordà o La sardana de les monges, Morera seguiria sent un gran músic. I mereixia una commemoració com la que Catalunya Música, gràcies a la tenacitat vehement de Carmina Malagarriga, va dur a terme al teatre Mar i Cel de Sitges. Ciutat i recinte curulles d’un modernisme al que Morera va contribuir, però no tan sols des de la música, sinó també des de la consciència que calia renovar el país amb una mirada cosmopolita, que mirés la Mitteleuropa, que tant va aportar a la cultura occidental en matèria artística, filosòfica i científica. Un segon període de la Il.lustració, fatalment estroncat per l’adveniment de la Guerra Mundial.

Sortosament, encara queda algú per recordar les diverses facetes de Morera, i l’àgil programa conduït per Malagarriga així va aconseguir-ho: compositor, intèrpret, pedagog i home compromès socialment, Morera va ser a més el principal artífex de la creació d’un Teatre Líric Català que després de 1928 no va tenir continuïtat. Un teatre eminentmemt musical, destinat a ser una òpera nacional catalana que el clima enrarit, aquelles enveges abans referides i, aviat, l’esclat de la Guerra Civil, no tan sols van impedir, sinó que van condemnar a retrocedir dècades una Espanya negligida sota el jou del feixisme i l’obscurantisme nacionalcatòlic.

Lluny de fer nostàlgia, la vetllada de divendres al Mar i Cel va servir per reviscolar la figura de Morera amb ganes de fer-lo actual, i no de viatjar pel túnel del temps. Hi van ajudar les entrevistes mantingudes amb experts en matèria de modernisme com Vinyet Panyella o Xosé Aviñoa, estudiosos del cant coral com Joaquim Rabasseda o músics com Pol Cruells, a més de la néta del propi Morera, Roser Junquera i Morera.

Un vespre per al record, salpebrat –no podia ser d’altra manera- per la violinista Laura Gaya i la pianista Isabel Félix, responsables d’una bona selecció de miniatures com ara Serenata, Amorosa, Cançó i Oriental, peces poc o gens prodigades, en què van mostrar la perfecta entesa entre elles. L’espectacular intervenció del Cor Jove de l’Orfeó Català, dirigit amb energia i tremp per Esteve Nabona, va servir per recordar aquell Morera tan popular, encara que continuï sent, lamentablement, un perfecte desconegut. Potser ara una mica menys, gràcies a la gent de Catalunya Música.