Nit i dia. Encara no sabem parlar de política a les sèries

16.05.2017

Han passat quatre episodis fins que la Sara Grau ha tornat a protagonitzar la “seva” sèrie durant uns instants, mostrant-nos l’element invasor que trencarà la pau i la involucrarà encara més amb el cas del petit Kevin: el passat. El retorn del Jon Grau (Jordi Bosch) a Catalunya no només estreny la connexió de la Sara amb les corrupteles del Martí Miró, sinó que ha desencadenat uns records foscos que expliquen el vincle emocional de la metge forense amb el seu nou cas, encara no sabem si per mera empatia personal amb el patiment infantil o amb algun lligam més directe. El malson protagonitzat per les dues nenes inquietants i el conill sinistre té l’encert de relacionar-se amb unes imatges dels crèdits fins ara indesxifrables, fet que les farceix d’entitat des del primer minut i insinua que toquen el moll de l’os de la història. Topar-nos amb el passat de Sara Grau és com la troballa d’un pou de petroli narratiu.

El personatge de Clara Segura va ser una de les personalitats televisives del 2016. Es tractava d’una heroïna atípica perquè aconseguia resultar carismàtica sense el ventall de problemes i excentricitats posat amb calçador que sol acompanyar els investigadors de crims en la ficció. Les virtuts i les febleses de la Sara són properes, i això encara dona més mèrit al magnetisme que Segura va aconseguir infondre al personatge. El model Segura, que és un dels punts forts de Nit i Dia, proposa una interpretació continguda que ha de saber expressar les lluites interiors en dosis molt petites i concentrades per tal de mantenir l’equilibri entre versemblança i interès, aprofitant els pocs espais que deixen uns diàlegs poc brillants –segurament, el punt més fluix de la sèrie–, plens de frases excessivament explicatives pel que fa a la trama i unidimensionals pel que fa a les emocions. Segura va brillar, i continua fent-ho, perquè mai cau en la temptació d’afegir coses que no encaixen. Per cert, si hi ha un altre intèrpret que demostra un talent brutal a l’hora d’actuar amb la moderació que exigeix la càmera, és el gran David Verdaguer.

Però anem als diàlegs, que ahir van mostrar un dels problemes que estem veient aquesta temporada. El breu retorn de la Miren Otxoa (Mireia Vilapuig) és un exemple de manual d’aquest vici: en lloc de presentar-nos-la a través d’actes, sentiments i conflictes que el personatge es mereixeria pel seu pes en la trama la temporada passada, la filla de l’Aitor Otxoa (Miquel Fernández) reapareix convertida en un instrument per explicar una teoria psicològica sobre els nens maltractats. Però l’apoteosi d’aquesta instrumentalització va ser la discussió entre la Carmen i el seu pare: convertits en altaveus de posicions ideològiques tan tridimensionals com el paper de fumar, l’espectador havia de veure com els personatges deixaven d’actuar per motivacions orgàniques i perpetraven una tertúlia política. Encara que el sexe entre la Carmen i el Damià Camps va ser intens, no és res al costat del grau de pornografia que va exhibir el debat sobre la sanitat pública.

És curiós perquè l’efecte és exactament el mateix que quan a Merlí es parlava de política: es produeix una fractura incomprensible entre la manera de ser i de dir dels personatges i la crítica social que fan. Com és que les nostres sèries dramàtiques no saben parlar de política? Crec que té a veure amb la falta de tradició i que, els intents maldestres de Nit i Dia i Merlí són casos de prova i error necessaris per aconseguir trobar el to. Els guionistes no escriuen en un buit i sembla que la manca de drames polítics dels quals partir ha generat molta més por que atreviment. No parlo de la por al rebombori públic, encara que també hi ha alguna cosa d’això, parlo de la por a l’espectador: que no entengui, que desconnecti, o que es trobi amb opinions impopulars. El temor de ferir sensibilitats castra la creativitat dels guionistes però, com ens ensenyen Borgen o The West Wing, quan els personatges parlen de política ho han de fer amb els mateixos matisos i contradiccions que tenen com a personatges, i no com a altaveus monofònics.

L’atreviment de la segona temporada de Nit i Dia és molt valuós per a la història de la televisió catalana: mai havíem tingut una sèrie amb aquest nivell d’ambició i això ajuda a crear un ecosistema dramàtic de qualitat on parlar de política serà més fàcil i necessari que abans. A més, el vessant polític encaixa perfectament amb la proposta de la sèrie, expandint els temes policials cap a àrees molt interessants que, a sobre, ressonen amb la nostra actualitat. Però, com que Nit i Dia és, abans que res, un thriller, la millor fórmula per resoldre la manca d’espontaneïtat de certs diàlegs seria la de The Wire: per parlar de política no cal que els personatges l’expliquin, només que la facin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. La cosa és molt pitjor del que semblava. Les mancances argumentals deixen en evidència a molts personatges, defensats sempre dignament per tots els actors. Les escenes estan ben filmades, amb una fotografia excel•lent però el contingut de l’acció és gairebé fulletonesc. Exemple flagrant del capítol d’ahir és el sopar a casa del pare de la Carmen Garcia, tòpics a punta pala, personatges estereotipats, només calia veure a l’home passejant-se pel menjador amb una pancarta. A casa del pintor els personatges titella s’ajunten, igual el més febles acabaran sent el més forts, això resulta interessantm però l’escena està mancada d’originalitat en la seva concepció. El boxejador, el guàrdia civil jubilat, el friqui de la informàtica…tothom ha vist aquets personatges idèntics en un altra sèrie, en una pel•lícula.. bé, seguim.

  2. Bona reflexió, Burdeus. Efectivament, deu ser falta de costum, que grinyolin els diàlegs polítics. En aquest sentit, aquesta ficció de TVC ajudarà a eixamplar els límits del què es pot dir i a millorar la forma d’expressar-ho.

  3. Efectivament, i més enllà de la política, aquesta temporada està plena de tòpics: els dos polícies que no es porten bé, el pare retornat del no res amb un passat fosc, polícies jubilats però que guarden tota la informació dels casos antics, el Friki de la informàtica (com diuen per aquí dalt) o el jutge que actua fora del sistema per no ser descobert. Sincerament, crec que la pretensió els està matant, i això aconsegueix que la sèria s’estigui tornant una més de la graella. Una més que surt perdent contra les grans produccions externes i que no destaca especialment entre el panorama nacional.

    A part, portem 4 capítols on se’ns estan presentant personatges un darrera l’altre, fent molt difícil seguir la trama (liosa ja de per sí). I més comptant que es tracta de temporades autoconclusives.

    No sé si millorarà massa, però de moment l’hi veig més errors que virtuts, cosa que no em va passar amb la primera temporada.

    I el tema polític, no es tenen els pebrots de tractar-lo com Déu mana des d’una televisió pública. S’agraeix l’esforç, com a prova pilot, però de moment no…

  4. Si les preteses tertulies polítiques o programes d’anàlisi política ja són planers per ells mateixos, què és pot esperar d’una sèrie de ficció?

    Atentament

  5. Segueixo dient que Red Riding és una influència important.

    M’hi jugo el que vulguis a que al final el dolent Pou no serà tan dolent i tindrà un moment de redempció, com el David Morrissey a Red Riding.

  6. Ahir només vaig aguantar vint minuts. Estava cansada i no aconseguia endinsar-me dins l’episodi. Massa personatges, massa trames i ja vaig llençar la tovallola.
    Una pena, la primera temporada des del primer episodi em va enganxar.

  7. Opino igual sobre el discurs polític. Massa tòpic i simple, en totes les sèries que han tocat el tema. M’hagués agradat, per exemple, veure el pare sent un hipòcrita i felicitant la seva filla per la seva feina defensant corruptes i guanyant molts diners del sistema, després d’haver estat tota la vida fent un discurs contrari. El vaig trobar un discurs massa simple i de campanya electoral. Sembla que vulguin ser massa políticament correctes.

  8. sembla una introducció a temes o trames diverses. Situacions que no funcionen i distancien. Com el sopar “secret” dels investigadors supersecrets, on es demana una foto del grup al cambrer. !! ?? !! mande?
    i l’escena de sexe a l’estudi, calcadeta la posició física a la de Brando i Schenieder al El últimio tango però sense tema.

  9. Ui, com en sabeu tots els d’aquí. Quina enveja que em feu, jo un pobret espectador que gaudeix amb la sèrie perquè tinc la mancança de no tenir una visió crítica tan exquisida com totes les vostres. Proposo que si hi ha una tercera temporada els guionistes s’aprofitin del vostre talent innat amb el qual intentar acostar aquesta tercera temporada a l’excel·lència.

    Que tranquil em quedo dient-vos que tots plegats sou uns carallots pedants que feu pena del ridícul a què esteu acostumats sense que us en adoneu. Els preciosos ridículs. I si us plau, a la majoria, aprengueu a tractar com cal la nostra llengua, que no costa tant però pel que sembla sí que us costa més que anar fent el tifa, que això és gratis i no demana esforç. Apa, siau!

    • Jo, amb tota humilitat, em presento perquè els guionistes s’aprofitin del meu talent innat (espero que paguin bé…).
      Tinc, però, un petit problema: els dilluns al vespre vaig a l’assaig de la coral, i no veig la televisió. Tot i que no he vist cap capítol d’aquesta sèrie, no crec que els meus comentaris desentonin excesivament dels guionistes o d’altres amb talent innat (són coses innates d’un: els carallots els tinc pessants, m’han dit més d’un cop). Fixi’s, sinó, en les tertulies de TV3 (sobretot les de temes polítics, socials o religiosos)… No fa falta ser pedant o prepotent per donar lliçons a més d’un ignorant indocumentat que té verb lliure a sou públic.
      Atentament

    • Crec que deixen ficar comentaris per a poder opinar. Tot ben normal, t’agradi o no. Això si, sense insultar.

  10. Doncs jo que voleu que us digui, no estic gaire d’acord amb les coses que es diuen a l’article i menys en els comentaris que s’hi han posat. Tant en un lloc com en l’altre trobo que està ple tòpics pseudo-culturals d’un esnobisme força pedant.
    A mi aquesta sèrie em va agradant.

    • Res a dir d’aquesta sèrie si l’objectiu és passar l’estona sense més pretensions. El problema és quan es vol vendre com un gran producte i no ho és.

  11. JosepsBenCat ves disfrutant de tot el que es faci. Disfruta de la sèrie La Riera, disfruta de allò que van fer de 39+1, disfruta d’allo de Sagrada Família. Demana que es fiqui la Melero a tot arreu. Que jo exquisit com dius que sóc aniré mirant coses com Breaking Bad o Homeland i thrillers com Fargo.