Encairellat

2.02.2014

Què us suggereix aquesta paraula extingida? Jugueu-hi! Imagineu què volia dir, a què es referia, quin sentit tenia a la Ciutat del Born, en aquella Barcelona del 1700 que, després del setge que la ciutat i el país van patir el 1714, va quedar soterrada i de la qual el jaciment arqueològic del Born n’és un gran testimoni històric.

Jaciment del Born | Foto Marçal Font

 

I avui, què us suggereix aquesta paraula? A quin objecte, ofici, indret, acció… l’aplicaríeu? Feu-la reviure i expliqueu-nos-ho!Podeu afegir les vostres hipòtesis semàntiques als comentaris

Cada primer de mes l’enigmista Màrius Serra us convida a recuperar una paraula extingida que circulava a la ciutat del Born en el català de 1700 i us proposa que la definiu imaginativament, abans de revelar-ne el significat real. Amb les vostres millors definicions farem un diccionari paral·lel.

A primers del més que ve, en aquesta mateixa pàgina desvelarem quin sentit real es donava a la paraula ENCAIRELLAT a la Barcelona del 1700.

La paraula REBORN del gener, BLATERIA, designava a la ciutat del Born una cosa rifada. Però la seva proximitat al blat, en Blatter i l’Orquestra Plateria us ha suggerit un munt de definicions ben imaginatives, tal com podeu comprovar si les llegiu als comentaris, algunes de les quals Màrius Serra recull en aquest article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. La paraule encairellat a mi em sembla que podria ser per definir una persona que tenia el caracter molt marcat i dificil que canvies

  2. El meu pare que era rajoler feia cairons, que eren una mena de totxos. Encairellat deu voler dir enrajolat.

  3. Referit a peces de roba, guarnit amb cairells. On cairells tindria el significat antic de serrells. També podria referir-se als cabells. En aquest sentit els cairells serien els postissos actuals.

  4. Els cairells poddrien ser una mena de sagetes i “encairellat”, per tant, voldria dir “ferit amb fletxes”.

  5. A mi em sembla que deu voler dir empipat, enfadat. Em recorda una expressió que feia servir el meu avi quan un negoci o una discussió a no anava per allà on ell volia o li interessava. Ell utilitzzava l’expressió: “Això o allo té mal caire”

  6. Se m’acut que ‘encairellat’ podria fer referència a la persona que havia traït la causa austracista i se n’havia passat a les files contràries. Era com una mena d’insult que delatava el traïdor davant tothom. Podríem fer derivar el mot de la locució ‘de cairell’, anar de costat, no anar recte, és a dir, havent abandonat la recta drecera de la causa. Una locució que en determinats contextos la trobem amb la c sonoritzada en g, però que aquí, en l’expressió ‘encairellat’ no hi ha raó per pensar en la sonorització, donat que no trobem la c en posició intervocàlica. ‘Encairellat’ = traïdor, delator.

  7. Pel que fa a aquest mot us proposem una hipòtesi en el més pur estil evolià:
    En els Dietaris del eximi Joan Ramon Amil, entre els apunts corresponents al període entre juny 1863 i abril 1864 es poden trobar les següents observacions del Sr. Amil (ens hem permès modernitzar quelcom la grafia) i que ens aporten algun indici sobre el seu significat:
    [f12r] Llegint l’obra anònima Caixón de sastre catalán, datada del 1761, he observat l’ús de una expressió que podria ser d’interès pel lector, encairellat (avui en dia diríem emperrucats) que feia referència a aquells petimetres o gomosos ornats amb perruques extravagants i de grans dimensions seguint la moda de la França borbònica, sobre tot des de mitjans del segle XVIII. Al lector intel•ligent no se li escaparà que eren personatges no gaire populars i aquesta paraula s’usava amb un to fortament despectiu. Es possible que es deixés d’emprar paral•lelament a la caiguda en desús de les perruques cap a finals d’aquell mateix segle però la paraula cairell, encara viva avui en dia, conserva la següent accepció: “cercle de cabellera manllevadissa que imita i supleix el cabell natural; per extensió, també serrell de vestit”.
    Encuriosit per aquesta paraula fins ara desconeguda per aquest autor, he volgut aprofundir cercant en el lèxic emprat pels nostres avantpassats i he pogut comprovar, també,
    [f12v] un segon ús que es donà al mot encairellat en algunes obres costumistes del s.XVIII principalment escrites per clergues, com per exemple l’obra del valencià Carles Ros (1703-1773) Romance entretingut hont se reciten les fatigas y treballs que passan los casats curts de havérs: declarant quant y a quina edat es poden casar los pobres, que per als richs tota hora és bona (1750) per descriure l’enamorament dels mossos, ja que un cairell era una “fletxa curta de cos arestós en quatre o tres costats amb punta pesant utilitzat com a projectil de ballesta” i, no oblidi el amatent lector d’aquestes línies que ens situem a la època del Rococó, s’assimilava a la sageta d’Eros.
    Segurament, aquest ús era una versió tamisada de la utilització de cairell com a símbol fàl•lic ja des del segle XIII en poemes anònims sobre la lascívia conventual (els anomenats Maldits) i que perdurà en la parla del poble menut amb desafortunada vulgaritat. No ens estendrem més sobre aquest groller tema, deixant al amable i perspicaç lector que estableixi la adequada relació entre cairell i encairellat.
    Podríem avançar, doncs, la hipòtesis de que als volts de la segona meitat del segle XIX es conservava la memòria d’un mot que feia prop de cent anys que ja no es feia servir.

  8. Encairellat podria ser, un mot derivat de cairell: aresta d’una llamborda, d’un maó, etc.; i també és el nom d’una colla de plantes de diverses famílies (poligonàcies, trapàcies, zigofílies). Jo penso, però, que és el mot primitiu de “gairell”, en l’expressió “anar de gairell” (obliquament, de costat), abans que la consonant /c/ es sonoritzés, per ser intervocàlica, en /g/. La frase primigènia, doncs, seria “anar/caminar de cairell”: “Els borratxos caminen de cairell” diu un diccionari. Encairellat devia ser anar “trompa” de tal manera que els borratxos d’aquell segle (els d’ara ho fan al fanals) s’arrepenjaven, obliquament, en els cairells de les cantonades de les cases, tot esperant recuperar-se, mínimament, per proseguir el camí o, directament, queien estesos al terra damunt dels cairells dels voravies: “Mira que encairellat està/va aquest!”. Després de la derrota del 1714 i de la destrucció de la propia casa, més d’un/una es devia encairellar d’allò més per obviar la fatal realitat: “El vi fa oblidar les penes”, diuen; potser per això fem tan de vi a Catalunya. Bon vi, per cert.