En Residència, creadors, joves i art

El programa En Residència és una magnífica iniciativa de l’ICUB que consisteix essencialment a proposar a creadors de trajectòria reconeguda en el camp de les arts visuals que desenvolupin una obra d’art en un centre d’ensenyament secundari (un institut), alg llarg de tot un curs acadèmic, treballant conjuntament amb un grup d’estudiants. Les gràcies del projecte són essencialment dues: d’una banda, l’obra d’art ho és sense concessions, en el més estricte sentit de la paraula, sense reduccions conceptuals pel fet de ser generada en contacte amb adolescents, i d’una altra banda, els estudiants participen en tot el procés de creació, sense saltar-se ni una fase, des de la pura i neta idea original, passant pel seu desenvolupament conceptual, per la seva creació material o procés de producció i arribant finalment a la seva exhibició. Artista i joves són cocreadors de l’obra i en comparteixen la responsabilitat i l’autoria. El creador viu intensament l’experiència de sotmetre la seva manera habitual de treballar a l’ull crític i a l’escepticisme juvenil, i els nois i noies viuen en primera persona l’experiència creativa, sense estalviar-se cap ni una de les seves dificultats, però tampoc cap dels seus resultats plaents.

En l’acte de presentació de l’exposició, Pilar Parcerissas, membre resistent de l’actualment estrafet CoNCA, ha explicat que En Residència es tracta d’un projecte d’alfabetització artística. És exactament això. La iniciativa posa en contacte l’art amb els joves d’una forma directa i sense mediacions, proposa l’art com una experiència i ajuda a fer entenedors els seus procesos i lògiques internes. És educació artística en estat pur. Cap dels joves que han participat en l’experiència tornaran a mirar-se una obra d’art de la mateixa manera; aprenen a llegir-ne els significats i les sensacions. No han consumit art; l’han viscut.

Però l’èxit del projecte no és casual. Una bona idea sense un bon executor no és gran cosa; però una una bona idea amb uns executors brillants és converteix en un projecte excel·lent. Afortunadament, la responsabilitat tècnica del projecte ha estat en les millors de les mans possibles. Laia Colell i Núria Aidelman, a través de l’Associació a bao a qu, van rebre l’encàrrec de l’ICUB de desenvolupar la idea, i elles l’han convertit en això que es mostra en l’exposició de la Fabra Coats, des d’avui i fins al 12 de maig, amb entrada lliure. La Laia i la Núria s’han especialitzat i tenen ja una llarga experiència en el camp de la mediació entre l’art i els joves, a través del sistema educatiu. Aquesta mena de projecte tenen una gran complexitat interna i requereixen un nivell de dedicació elevadíssim. Cal conèixer bé el sistema educatiu, cal immergir-se en el funcionament quotidià d’un centre d’ensenyament, cal guanyar-se la complicitat dels docents, cal trobar i despertar l’artista que viu en cada jove estudiant i cal acompanyar tothora els creadors que accepten el repte de crear al costat dels adolescents. La feina  és intensa, a estones desagraïda, normalment oculta i poc visible, i d’alt risc emocional. Ja fa força anys que gestionen el projecte Cinema en Curs, a través del qual introdueixen el món del cinema en l’ensenyament a través de projectes desenvolupats a molts centres escolars d’arreu de Catalunya. Han generat un sistema de treball i una metodologia pròpia, i els resultats són esxcepcionalment bons. Per això, quan es va idear En Residència  no hi havia ningú millor a qui fer l’encàrrec.

El projecte s’ha desenvolupat durant els cursos 2009-2010 i 2010-2011. A l’impuls inicial de l’ICUB i del Consorci d’Educació de Barcelona s’hi va afegir el CoNCA, en el moment en què encara tenia alguna capacitat de decisió. Durant aquests dos cursos escolars s’ha desenvolupat vuit projectes (Espai afegit; Peixos d’estima; So-roll, metall, ànima; Air race; La nit; Deu mil hores; Apunts per un iceberg i nouBARRISnou) en altres vuit instituts de Barcelona (Vall d’Hebron, Narcís Monturiol, Joan Brossa, Bernat Metge, Francisco de Goya, Infanta Isabel d’Aragó, Fort Pius i Collserola), amb vuit artistes diferents (Margarita Andreu, Mar Arza, Josep-Maria Balanyà, Daniel Chust Peters, Robert Ferrer i Martorell, Salvador Juanpere, Francesca Llopis i Lluís sabadell Artiga). El projecte del curs acadèmic 2011-2012 encara està en marxa, i el resultat dels treballs que s’hi realitzen es farà públic el proper estiu.

En el parlament inaugural de l’acte d’avui, el Tinent d’Alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació (la primera de les quatre paraules no inclou les altres tres?), Jaume Ciurana, ha explicat amb absoluta honestedat que el projecte ja se’l va trobar construït quan va accedir al seu càrrec, després de les darreres eleccions municipals, però que l’assumeix amb entusiasme, i no només en garanteix la continuïtat sinó que en projecta el creixement (en nombre de centres i en diversitat de disciplines artístiques). Atenció, regidor, que li prenem la paraula i estarem vigilants per assegurar que hi fa honor.

Un dels grans reptes pendents del nostre sistema cultural és el de la difusió social de l’art. Els consums culturals d’un cert nivell estan limitats a unes franges de població i a uns sectors molt determinats, i els hàbits generals de la població deixen un escàs marge per a la pràctica i el consum artístic. Tot sovint s’afirma que una causa fonamental d’aquesta situació és l’escàs nivell de cultura general del país, i el tòpic de sempre encoloma el mort a l’escola. Sempre he cregut que la raó del distanciament ciutadà de determinats tipus d’expressió cultural i artística no es deu tant a una genèrica i indeterminada falta de cultura general, sinó, simplement, a una falta d’hàbit. No és tan necessari ensenyar com facilitar experiències. Al llarg del seu procés formatiu, els nostres infants i joves tenen escasses oportunitats d’acostar-se al món de la creació artística, i quan ho fan normalment és mercès a la influència directa dels seus entorn familiars o socials, no pas com a conseqüència lògica d’un sistema estructurat de difusió cultural (el qual, en termes generals, no és que sigui deficient, sinó que, directamen, no existeix). Justament per això és essencial generar projectes que garanteixin el contacte dels joves amb l’art. I justament per això és també important que aquest contacte es generi en el propi sistema educatiu, l’únic camí universal per a la transmissió sistemàtica de missatges de què estem dotats.

L’estructura del nostre sistema educatiu, de fet, és prou flexible com per admetre projectes d’alfabetització artística sense violentar ni fer descarrilar els currículums escolars gairebé de qualsevol nivell educatiu. El problema és la disposició dels recursos necessaris per implantar-los de forma general. De projectes com els que impulsen a bau a qu, de fet, n’hi ha d’altres, en diferents disciplines artístiques, en altres contextos educatius, i amb nivells d’èxit similars. Però sempre són puntuals, desconnectats entre si i fràgils perquè normalment són el resultat de voluntats i esforços personals que no compten am bun suport estable. El programa En Residència és només possible perquè l’ICUB ha decidit dedicar-hi pressupost. El sistema educatiu admet i acull bé aquest tipus de projectes, però no disposa de recursos econòmics per impulsar-los.

Ja sé que parlar de recursos per al sistema educatiu l’endemà del dia que el ministre Wert ha anunciat noves retallades econòmiques per a l’Educació pot semblar una broma de mal gust. Però malgrat el context sigui el pitjor dels imaginables per als nostres propòsits, hem de ser obstinats. No podem deixar de dir que la cultura i l’educació es necessiten mútuament. Que l’art i els joves són els dos ingredients necessaris de la combinació que ens ha d’obrir les portes d’un futur més amable.

Visiteu el blog de Pep Montes, aquí.