En Merlí i la resta

TV3 estrenava el 14 de setembre la sèrie Merlí, una de les grans apostes en ficció d’aquesta nova temporada. Merlí és, per sobre de tot, una sèrie que retrata la vida quotidiana amb un professor que no ho és gens. Com a punt de partida, té un plantejament suficientment atractiu. Tot i això, recorre a estereotips tan desgastats com els problemes adolescents de l’amor, els embarassos no desitjats i el fill billyelliotejat de pares separats que fa dansa sense voler que els de la seva classe ho sàpiguen. Segurament, el secret de la ficció creada i escrita per Héctor Lozano és aquest: contraposar la quotidianitat i l’antítesi d’aquesta.

Una antítesi amb nom propi. Francesc Orella assoleix la importància de ser homònim a la sèrie i ho fa de manera totalment justificada. És el contrapès exacte perquè l’argument pugui ser vàlid, acceptat i atractiu per a l’espectador. Tot i la mania certificada que tenim al Mediterrani per fer que cada episodi duri els 50 minuts establerts, les trames no es fan llargues i la personalitat de Merlí fa que es creï un vincle entranyable i empàtic entre ell i l’espectador.

A partir d’aquí no es necessita res més. Les escenes ballen i els diàlegs també. Es contraposa l’olor de naftalina amb les noves disciplines educatives. Aquell professor que només guixa a la pissarra amb aquell que fa les classes de filosofia en una cuina. Merlí és, per sobre de tot, una sèrie que retrata el rerefons social en què vivim. “Per què està tan mal vist pensar? No hauria de ser al revés? No és més censurable la gent que no reflexiona les coses?”, diu el professor als seus alumnes. Reflexions dins l’entreteniment que avui dia són indispensables. No podem permetre entretenir-nos a qualsevol preu.

Serà necessari veure com evoluciona un guió que té els ingredients suficients per no ofegar-se. Una història d’amor (iniciada de manera excessivament ràpida) entre en Merlí i la Laia, la professora d’anglès (Mar del Hoyo), la convivència entre àvia (Ana María Barbany), pare i fill (David Solans) dins una mateixa casa, els problemes entre els adolescents, i no tan adolescents, de l’institut i, en definitiva, la perspectiva d’un mateix món per dues classes de persones: en Merlí, i la resta.