En defensa del populisme d’esquerres

15.10.2016

Les teories de Chantal Mouffe, juntament amb les d’Ernesto Laclau, formen la base intel·lectual de Podemos o, per ser més específics, del corrent que encapçala Íñigo Errejón. Potser perquè la majoria de l’audiència no estava familiaritzada amb la tradició política de la ponent que Mònica Terribas va entrevistar per a la sessió inaugural del cicle D.O. Europa d’enguany, es va percebre un aire de perplexitat quan la politòloga belga va anunciar la seva solució per a la crisi política de la socialdemocràcia: reivindicar el populisme d’esquerres. Dijous 27 d’octubre, Loretta Napoleoni i Sami Naïr parlaran de “Refugiats: les vergonyes d’Europa al descobert” al D.O. Europa.

Chantal Mouffe i Mònica Terribas

Chantal Mouffe i Mònica Terribas

Per tal de fer justícia a la proposta de Mouffe, cal analitzar-ne els conceptes, i el millor per començar és el de postdemocràcia. Segons Mouffe, la democràcia liberal és el fruit de la tensió creativa entre dos pols antagònics impossibles de reconciliar del tot: el principi liberal i el principi democràtic. El liberalisme polític posa la llibertat i l’individu per davant mentre que el principi democràtic prioritza el col·lectiu i la igualtat. L’autora defensa que, quan hi ha una sana competència entre aquestes visions polítiques, la població es beneficia amb el millor dels dos mons. Aquest equilibri es va mantenir durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial i és el responsable del naixement de l’estat del benestar tal com el concebem avui dia.

Però els que coneixeu la història ja us ensumeu què va passar: Margaret Thatcher i Ronald Reagan en primer lloc, i Tony Blair i Bill Clinton després, els quatre genets de l’apocalipsi neoliberal, van fer saltar pels aires l’hegemonia socialdemòcrata i el principi liberal va arrasar el seu contrapunt democràtic. Aquesta nova ideologia, que encara regna avui, és la responsable del que Mouffe anomena postdemocràcia. La principal característica dels temps polítics que corren és que -com deia un lema dels indignats- “tenim vot, però no veu”. Segons Mouffe, això vol dir que, quan introduïm la papereta a l’urna no estem triant entre dos models de societat diferents que competeixen amb propostes oposades, sinó que, simplement, triem entre variacions de la mateixa melodia. Ja no hi ha alternativa, només alternança.

Mouffe creu, en primer lloc i de manera òbvia, que l’ordre neoliberal en el qual vivim és abominable i, en segon lloc, que la forma de rescatar el principi democràtic és el populisme d’esquerres. A la majoria de la gent de fora de l’acadèmia aquesta expressió li resulta estranya perquè els mitjans de comunicació han difós l’equació “populisme=demagògia”. Però, seguint el camí intel·lectual obert per Laclau, Mouffe defensa el populisme. La pensadora explica que el populisme no és un programa polític amb un contingut concret, sinó una manera de defensar diferents programes polítics. Per aquests autors, el populisme consisteix en la creació d’un “nosaltres” oposat a un “ells”, i això no és ni bo ni dolent, sinó un tipus de discurs present a totes les formes de debat democràtic i que només menystenen aquells que no volen veure la biga a l’ull propi.

De populismes n’hi ha de dretes i d’esquerres. Per a Marine Le Pen, per exemple, el “nosaltres” és una concepció determinada del poble francès i “ells” són els immigrants musulmans mentre que, en el populisme d’esquerres, la distinció és entre els de baix i els de dalt. Ara ja fa temps que la paraula ha estat desada al calaix, però si ho canvieu per “la casta” contra “el poble”, potser us sona d’alguna cosa. Els intel·lectuals i polítics de la corda de Mouffe sostenen que la divisió que fa el populisme d’esquerres no es pot titllar de demagògica així com així, sinó que es fonamenta en una oposició ben real amb conseqüències molt tangibles per a la classe baixa. Seguint aquest relat, la nova esquerra hauria de representar els de baix contra els de dalt, oferint una alternativa real al model neoliberal que han blindat els partits de centredreta i centreesquerra.

Chantal Mouffe

El pensament de Mouffe és extremadament interessant i la seva crítica esmolada, però nombrosos problemes van desmerèixer la conversa del D.O. Europa. En primer lloc, Mouffe no és una comunicadora solvent i el seu discurs va estar ple de digressions i mancat de ritme. En segon lloc, la versió per a tots els públics que va oferir de la seva doctrina no havia estat pensada per a una audiència exigent, acostumada a escoltar les mateixes tesis per boca de personatges molt més entrenats, com ara el mateix Errejón. Finalment, quan Mouffe va començar a definir els referèndums com “massa perillosos per deixar-los en mans del poble” va perdre l’audiència per complet i, perquè enganyar-nos, una bona part de la seva credibilitat com a defensora de la “democràcia radical”.

Com sol passar en aquest tipus de teòrics, el diagnòstic sempre està molt per sobre de la proposta de solucions concretes. L’autora belga va fracassar en l’intent d’articular un discurs propositiu a l’alçada de la seva anàlisi i les tímides alternatives que oferia semblaven defensar fil per randa els mateixos postulats insípids i desprestigiats de la socialdemocràcia que acabava de criticar. Mouffe va deixar-se anar amb una petita perla que la situa dins del mapa polític: ”No vull assenyalar l’afany de protagonisme de Iannis Varufakis com a responsable del fracàs en la construcció d’una alternativa d’esquerres d’abast europeu, però…”. Chantal Mouffe és a Slavoj Zizek el que Íñigo Errejón a Pablo Iglesias: una pensadora més descafeïnada en contingut i forma que els seus companys de viatge més a l’esquerra.

Podeu consultar el programa de D.O. Europa al web d’El Born CCM