Jordi Castellanos in memoriam

24.10.2012

Divendres passat va morir Jordi Castellanos, professor de literatura catalana contemporània a la UAB. Castellanos era dels fudadors de la revista Els marges i impulsor del portal Traces i director d’un grup d’investigació a la Facultat de Lletres de la UAB. 

 

Jordi Castellanos

 

El tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, lamenta la mort del professor Jordi Castellanos: “és una pèrdua irreparable. Ens ha deixat un erudit, la seva tasca d’investigació al voltant de la llengua i literatura catalana ha estat ingent i ha il·luminat el camí cap a la descoberta de les nostres lletres a diverses generacions de catalans. Hem perdut un activista cultural, un mestre, un dels nostres grans especialistes.”

Castellanos deixa molts deixebles. Tots aquells que vulgueu expressar el vostre agraïment o condol, podeu enviar-nos quatre ratlles a info@nuvol.com i les recollirem aquí. Amics i deixebles ja ens han fet arribar comentaris d’agraïment i condol. Us els reproduïm més avall.

Joan-Lluís Marfany. En un email adreçat a Josep M. Benet i Jornet.

“Ja ho veus quina pena, un exemplar d’humanitat més collunut és difícil d’imaginar-lo. I tan jove encara i amb tanta feina encara que hauria pogut fer, però sobretot per nosaltres un amic tan bo, tan fidel, tan ferm, tan entendridor per una banda amb aquell no sé què d’innocent que tenia i alhora tant de respecte que inspirava amb la seva quieta fermesa. Ja em perdonaràs, però si no ploro per ell, per qui collons puc plorar?”

Jaume Aulet. Professor de Literatura Catalana de la UAB.

“I em perdo i sóc, sense missatge, sol”, deia Espriu. Aquesta és la sensació, certament, en el trasbals de la notícia. No és del tot cert, però: abans de JC tot era fosca i confusió; després el camí és molt més clar. Se’n va la persona però ens en queda l’obra i, sobretot, el model a seguir.

Si voleu llegir sencer el text de Jaume Aulet, feu clic aquí.

 

Sergi Belbel. Dramaturg. Director del TNC.

“Vaig conèixer en Jordi Castellanos a la UAB, quan, juntament amb Manuel Aznar i Sanchis Sinesterra, hi va fundar l’Aula de Teatre, el curs 1983/84. El seu mestratge i el seu entusiasme van ser decisius per a la colla d’estudiants que ens hi vam apuntar. Des d’aleshores, en Jordi es va convertir en una d’aquelles escassíssimes persones del món universitari que va estar “al peu del canó” de la pràctica escènica al nostre país, i va fer un seguiment sistemàtic i profund de tot el que aniria succeint en el teatre català a partir d’aleshores. Posteriorment, vaig tenir el privilegi de comptar amb el seu assessorament a la direcció artística del Teatre Nacional.

Per llegir el text de Sergi Belbel sencer, feu clic aquí.

Jordi Castellanos | Foto L'AVENÇ-JMM

 

Bernat Puigtobella. Editor de Núvol

Jordi Castellanos no ha tingut fills, però en canvi ha estat com un pare per a molts de nosaltres. Si el Molas era com un avi que a penes hem conegut, Castellanos ha estat l’home frontissa que ha eixamplat tota una escola.

Per llegir sencer el text de Bernat Puigtobella, feu clic aquí.

 

Jordi Marrugat. Doctor en Estudis Hispànics i membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània i del consell de redacció d’Els Marges

Tots els que vam treballar amb ell segur que hem viscut experiències que certifiquen el caràcter desinteressat d’aquest gran home. Malgrat la meva aversió a l’anècdota, voldria explicar-ne una pel que té de categoria. L’any 2010 vaig editar a Els Marges diversos textos fins llavors desconeguts de Joan Salvat-Papasseit. Va ser Jordi Castellanos qui amb la generositat que el caracteritza em va donar la referència de bona part d’aquests textos. Coneixeu algú d’aquest país capaç de tenir localitzats textos desconeguts de Salvat-Papasseit i, en lloc d’editar-los ell, cedeixi la descoberta a un simple estudiant de doctorat?

Si voleu llegir sencer el text de Jordi Marrugat, feu clic aquí.

Esteve Miralles. Escriptor. Professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Jordi Castellanos és un intel·lectual d’alt nivell, actualitzat i original. Jordi Castellanos és un lector profund, afinat i consistent. Jordi Castellanos és un escriptor precís i intel·ligent que cal llegir i rellegir. Sòlida, i amb la llum del capdavanter discret, l’obra hi és. Escrita i en els nostres cors. (Ploro per tu, i per tots nosaltres.) Mestre i amic; un privilegi.

Si voleu llegir sencer el text d’Esteve Miralles, feu clic aquí.

 

Teresa Iribarren. Professora a la Universitat Oberta de Catalunya

“-Férem un grupo, ¿sap?”, diria Francesc Trabal. Vam tenir el privilegi d’escoltar les magistrals lliçons de Jordi Castellanos sobre Bearn o K.L. Reich, de treballar plegats en múltiples projectes i, sobretot, d’aprendre sota la seva tutela a investigar amb el màxim rigor científic i honestedat. Sense el seu estímul i generositat, molts no seríem on som. Gràcies, Jordi.

 

Just Cortès. Professor. Deixeble de Jordi Castellanos. 

Què va significar en Jordi Castellanos per a mi en aquells anys dolços d’aprenentatge vital i literari? Mai no li ho he dit, car sóc gelós de la meva intimitat més pregona. Però ara toca. Doncs, TOT. Ho va significar absolutament TOT. Sona cosmogònic i exagerat, però és que en Jordi Castellanos va canviar la meva visió del món (allò de la weltanschauungdels alemanys). Perquè, a desgrat de tot, en les seves classes em vaig fer gran. En les classes d’en Jordi Castellanos vaig anar descobrint que la literatura no és ni una entelèquia ni una mena de llimbs protectors del no jo feréstec. En les classes d’en Jordi Castellanos la literatura va deixar de ser, per a mi,  quelcom vital però alhora vague i eteri i va fer-se carn. En aquell cenacle acadèmic vaig aprendre que el procés de producció literària és un procés complex, en què hi intervenen múltiples actors (un productor, uns receptors, uns intermediaris). En aquelles classes magistrals, magistrals no en el sentit pejoratiu que en el món universitari fa l’efecte que té a hores d’ara aquest mot, sinó magistrals perquè eren  ofertes per un mestre veritable de la matèria, vaig comprendre que la literatura no pot entendre’s deslligada del seu context històric.

Si voleu llegir sencer el text de Just Cortès, feu clic aquí.

 

Ignasi Moreta, doctor en humanitats i editor de Fragmenta

Jordi Castellanos era un autèntic erudit, però, a més, era proper i cordial. Vam discrepar públicament fa uns mesos. En privat li vaig agrair molt sincerament el to francament conciliatori de la seva última intervenció, que contrastava amb el caràcter una mica brusc de la meva aportació al debat. Em va contestar a l’acte: “em sembla que, amb més o menys acords o desacords, els dos anem en el mateix “barco”. [...] Que no estem d’acord en algunes coses em sembla evident, però això no vol dir res: els desacords han de servir per aprofundir més en l’estudi. [...] Tan amics, doncs. Una abraçada.” Doncs això: una forta abraçada, Jordi!

 

Puri Gómez Casademont. Professora. Escola Oficial d’Idiomes de Girona.

Jordi Castellanos ha estat molt més que un mestre. Per mi ha estat, és i serà sempre un punt de referència i un model com a acadèmic i com a persona. Vaig tenir la sort d’assistir a les seves classes de doctorat de l’Autònoma durant el curs 1993-1994, i cap al final del curs li vaig demanar una carta de recomanació per sol·licitar un ajut per anar a estudiar a la Gran Bretanya a l’estiu. Crec que era una beca del Ministeri, que mai no em van donar, però a la tardor de 1994 vaig rebre una trucada seva animant-me a sol·licitar-ne una altra per fer un lectorat doctorand a la Universitat de Sheffield amb Alan Yates. Jo només era una estudiant de Girona, tímida i insignificant, però ell no se n’havia oblidat de les meves inquietuds anglòfiles. Tenia una saviesa molt gran, però en el seu cor sempre hi havia espai per a tots i cadascun de nosaltres, els seus alumnes. Jo no el podré oblidar mai. Els anys a Anglaterra em van canviar la vida. Gràcies, Jordi.

 

Gerard Prohias. Gestor Cultural

Jordi Castellanos era el meu professor. El millor. Com ningú, ens va saber explicar l’evolució de la nostra novel·la a través de les peripècies i afanys del país.  Una classe que estudiàvem “El dia que va morir Marylin” no va trobar millor manera de contextualitzar la novel·la que portant a l’aula el propi Terenci. Eren els anys 80 i això era possible.

 

Carles Morell. Deixeble de Jordi Castellanos

”Sempre em sentiré molt orgullós de poder dir que la meva va ser l’última generació de filòlegs que va tenir en Jordi de professor. I crec que el fet d’expressar-ho en veu alta serà, sense cap mena de dubte, enaltidor; un feix de credencials, verbigràcia d’un rigor i una passió inesgotables, d’una exhibició de la paraula exacta: tot el que ell, sovint entre rialles, transmetia.”

 

Irene Muñoz i Pairet. Professora de Llengua Catalana i Literatura. Investigadora en Literatura Catalana Contemporània.

Jordi Castellanos era el director de la meva tesi sobre Víctor Català. A ell li haig d’agrair els més de deu anys de mestratge, la direcció del primer i segon volum de l’Epistolari de Víctor Català (2005, 2009), el pròleg que va escriure per al primer volum de cartes i les seves presentacions a l’Escala i Girona. A ell, li agraeixo la seva seriositat, la seva professionalitat, la seva honestedat i el seu recolzament. Sempre ha estat al meu costat quan ha calgut i m’ha deixat la llibertat necessària per poder anar seguint el meu camí. Per a mi, Jordi Castellanos ha estat cabdal a l’hora d’estudiar Víctor Català. Ha estat el meu referent. No puc entendre Víctor Català sense ell. Ara, em queda la seva paraula, la seva obra. I a ell, no l’oblidaré mai. Moltes gràcies per tot, Jordi! Una abraçada.

 

Marc Rovira. Deixeble de Jordi Castellanos

No voldria començar recordant en Jordi Castellanos a la universitat, però ho hauré de fer. Hauré de recordar, si vull explicar-ho tot, com entrava a l’aula amb més o menys interès, com iniciava la classe tranquil·lament, i fins i tot com a vegades desfeia el discurs i tornava a enganxar-lo minuts després, o potser sense tornar-lo a enganxar, però és ben bé el mateix.

Si voleu llegir sencer el text de Marc Rovira feu clic aquí

 

Teresa Cambra. Professora. Inspectora d’Educació

A través de Vilaweb llegia la trista notícia. Jo vaig ser alumna seva el 1979 i el recordo a l’Autònoma com un dels grans, dels que t’enamores amb 18 anys perquè t’obre portes intel’lectuals importants. Els sots feréstecs, Solitud… De la seva mà, de la seva intel’ligència i mestratge et feia veure rere tota una profunditat més enllà de la literatura, perquè accedies amb ell, a una visió profunda i vital. Durant anys no he pensat amb ell. El vaig retrobar a un congrés de Víctor Català a L’Escala fa una pila d’anys, però quan divendres vaig llegir la notícia vaig sentir una gran tristesa, perquè tard, vaig pensar ara amb 51 anys, que tal vegada mai agraïm a les persones que han exercit mestratge sobre les nostres vides. Mai li vaig dir res al Jordi. Amb la timidesa adolescent, o per la immensa admiració per l’ídol, quelcom paralitza. Però encara que ben tard, gràcies Jordi, pel tot el que vaig aprendre amb tu i no et vaig dir mai. T’envio el petó que mai et vaig donar. Gràcies, mestre.

Frases recollides a Twitter:

“Som també el que som perquè gent com en Castellanos han fet que ens n’adonéssim i que hi perseveréssim”. Josep Murgades.

En la mort de Jordi Castellanos, company i amic, recordo ‘Girona-la-morta, els ressons d’un mite’ a “Literatura, vides, ciutats”. Joaquim Nadal.

“Gràcia, saviesa i humilitat de Jordi Castellanos han permès impulsar estudi de la literatura catalana contemporània.” Josep M. Muñoz, Director de L’Avenç

“El plaer de la lectura és justament aquest: el de la dificultat d’entendre un llibre” Jordi ‪#CastellanosCesc Prat.

Un record per a Jordi ‪#Castellanos. Ens va ajudar a entendre millor Modernisme, Noucentisme i els moviments literaris del s. XX. Jordi Lon Quintana

 

Pep Sanz Datzira. Deixeble.

Els records es deuen formar com a tal només mil·lèsimes de segon
després d’haver-los viscut. Llavors, amb els dies, els mesos, els
anys, això tan puta que és la memòria els regira de tant en tant i en
treu algun a passejar, justament per recordar-nos que el
qui-dia-passa-any-empeny no és només una acumulació absurda d’atzars.
Els records, però, semblen menys del passat quan encara ens podem
creuar pel carrer amb la nòvia adolescent, amb l’amic grenyut, amb el
professor atent. Potser és això, el que ara fa mal i a la vegada
consola.
Fa mal pensar que no hi haurà més moments que pareixin bons records;
anècdotes petites que quan les rescati la memòria ens tornin les
rialles amb l’excusa d’un bon record: el Jordi Castellanos burxant
perquè els estudiants es mullin al moment d’inerpretar el Vals de
Francesc Trabal. La visita als sots feréstecs una tarda d’estiu, i el
shhht! sever del professor fent callar els becaris que fem massa
fressa dins del Santuari de Puiggraciós. El Dr. Castellanos content
com un estudiant d’Erasmus, durant una estada a París, la primavera de
fa poc més d’un any, tan interessat per la cartellera de teatre com
per la final de la Champions.
També consolen, tots aquests records, que abans no poguéssim dir res,
han fet un salt cap al passat, per quedar-s’hi, pacients. La memòria
els regirarà més sovint que no ens pensem per recordar-nos que els
neguits i les dèries de cada dia no apareixen per generació
espontània. Això, en part, és el que ha ensenyat el Jordi Castellanos
a unes quantes generacions d’estudiants i el que continuarà ensenyant
a unes quantes generacions més, gràcies als llibres, capítols, pròlegs
i demés. A nosaltres ens ha ensenyat, com ha dit algú, a llegir bé, i
també ens ha educat, perquè a banda de ser atent, amable, cordial i
proper, ha estat sempre respectuós. No cal dir que el respecte és mutu
i l’agraïment, del tot sincer.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Retroenllaç: Tots érem fills teus | Núvol

  2. Retroenllaç: TANT (SILENCI) | Montse Gatell

  3. Sempre em sentiré molt orgullós de poder dir que la meva va ser l’última generació de filòlegs que va tenir en Jordi de professor. I crec que el fet d’expressar-ho en veu alta serà, sense cap mena de dubte, enaltidor; un feix de credencials, verbigràcia d’un rigor i una passió inesgotables, d’una exhibició de la paraula exacta: tot el que ell, sovint entre rialles, transmetia.