Emmanuel Carrère, ni renegat ni profeta

26.09.2015

Si Emmanuel Carrère hagués de regnar un territori literari, seria el de l’autoficció. Les planures de l’autobiografia, els passatges personals, prenent una importància indiscutible en gairebé la totalitat de la seva obra. Les passions, els maldecaps i turbulentes experiències són la flama que encén la metxa argumental. La seva, però, no és una autoficció personalista i redundant, que es replega en si mateixa –com sí que ho és la de Christine Angot, potser la més cèlebre representant actual d’aquest estil tan naturalment francès–. La de Carrère és una autoficció més complexa i completa. D’una banda funciona com a catarsi –escriu per curar-se les ferides–, serveix també com una pacificació de l’entorn i a la vegada creix com una gran confessió literària. Però la característica principal és el seu caràcter extensible i generós. Carrère combina les la intimitat amb la profunda investigació d’un tema annex a la mateixa biografia. Ho va fer a la duríssima Una novel·la russa, indagant els últims passos del seu avi matern però alhora descobrint-nos les peripècies del soldat hongarès András Toma, capturat per l’exèrcit rus. Amb les seves obres sembla constatar les connexions aparentment impossibles entre la biografia més fonda i la Història més transcendent.

Emmanuel Carrère a Barcelona | Foto Gerard Mur

Emmanuel Carrère a Barcelona | Foto Gerard Mur

El tema extern que ocupa el seu últim llibre és el cristianisme. Carrère ha passat de ser creient passiu a devot assedegat per acabar declarant-se agonístic. Aquest és el periple confessional que Emmanuel Carrère detalla a El Regne (Anagrama). Una travessia que pot mostrar al navegant com algú contradictori i desorientat. Però el mateix autor ens desmenteix aquestes percepcions amb profundes reflexions sobre l’estat de la seva fe en diferents etapes. Carrère relata la recerca dels orígens de la fe cristiana que el van dur a ser un cristià sotmès i practicant durant tres anys. Aquest dimecres va ser a Barcelona per presentar el seu últim assaig –si és que podem incloure el llibre dins un únic gènere, costa acotar l’obra–. L’Institut Francès el va convidar per xerrar amb els lectors dimarts però l’endemà tenia una trobada amb un grup de periodistes plens de dubtes per resoldre. És evident que l’obra en genera, de preguntes, no tant pel tema que tracta, més aviat per la perspectiva des d’on s’endinsa al cristianisme. “He trigat set anys a escriure el llibre però ja en porto més de vint treballant sobre l’estranya experiència personal que va ser sucumbir a la fe cristiana”. I quin és l’ impuls que l’ha dut a escriure El Regne? Això és el que fa tan suggerent el llibre, que sigui impensable assignar-lo a l’autor de L’adversari. “Fa cosa de cinc anys em van demanar que escrivís una sèrie de televisió, sense restriccions temàtiques, i vaig voler fer-ho sobre un personatge que m’interessava molt aleshores, Sant Pau. El veia un bon tema però vaig adonar-me que m’apassionava tant que el millor era escriure’n un llibre i no fer-ne un producte audiovisual”.
Carrère va començar a llegir tota la documentació vinculada a l’apòstol Sant Pau, amb especial interès per l’evangeli. Una immersió que el va dur a caure als peus d’un nou personatge, Sant Lluc, el veritable fil conductor de llibre, qüestionant la veritat dels textos sagrats: un enfrontament entre la mitologia i la certesa. En cap cas, hem de creure que la figura de Jesucrist apareix com a personatge central malgrat explicar la història cristiana. A El Regne el relat ens és explicat des d’una visió personalíssima lligant moments particulars amb passatges bíblics. En aquest sentit, la idea que predomina al llibre és la subversió, l’apologia de la debilitat. A Carrère la fe el va atrapar quan més enfonsat estava, enmig d’una gran crisi personal. Tres anys d’ una intensa creença que el va dur a batejar els seus fills, rellegir tot l’evangeli i els testaments i parlar en gairebé cada sopar de la vida de Sant Joan. Ara els seus fills el ridiculitzen i ell accepta l’etiqueta d’agnòstic. Tot i així, la predilecció pel tema no afluixa i assegurava dimecres que no descarta reprendre’l en un futur. “Si és veritat que té una estructura tancada, també el podríem considerar un roman-feuilleton, per entregues. El llibre no es pot allargar però sí que puc ampliar-lo temàticament des d’un altre costat. És l’únic dels meus llibres que recuperaria a llarg termini. M’he sentit molt feliç escrivint-lo i d’alguna manera em va saber greu haver-lo d’acabar”.
Sobre la incomoditat que li va crear sembrar dubtes sobre els textos d’apòstols com Sant Marc, Carrère admet: “No sóc un profeta”. “La investigació i el judici els faig des de l’honestedat. Només buscava la justícia i la veritat. És un pretext per parlar del conflicte que actualment estan produint els evangelis”. El futur del cristianisme a Europa el veu molt vinculat a la influència de les religions orientals, que considera cada cop més populars a França: “Occident com a religió està perdent capacitat. L’orientalisme té aspectes molt positius. Per exemple, la meditació està ocupant el lloc de l’oració”. Però si ell col·loca el focus sobre el cristianisme, l’altra gran qüestió és si aquest llibre hagués pogut ser escrit amb l’Islam com a tema central. En aquest cas, a Carrère se li esborren els dubtes: “Sense un clima de tolerància i pacifisme és impossible. Però també hem de tenir en compte que l’Islam va néixer 5 segles després del cristianisme. Per tant, potser d’aquí a 500 anys no ho descartaria”.