Els últims cartutxos de l’any (un dia a la Festa del Pi)

30.12.2016

Com cada 30 de desembre i des de fa almenys dos-cents seixanta-cinc anys, el poble de Centelles celebra un dels ritus més excepcionals del solstici d’hivern: la Festa del Pi, dedicada a Santa Coloma i declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Un dia abans d’acomiadar l’any, quan el gall encara no canta i la gelada brilla sota la foscor d’un cel despullat de núvols, els feligresos més impenitents desfilen cap a l’església per encetar la tradició: missa matinal, glop de vi ranci i trabucada desficiosa que apunta les estrelles. Quan el pi pengi del presbiteri poc després del migdia, hom tindrà la sensació d’haver protagonitzat un teatre de l’esperpent a mig camí entre la fraternitat i el deliri, impregnat del fum de les brases i la pólvora i evocant els temps dels carlins. Santa Coloma, Santa Creu. Qui l’ha vist i qui la veu.

Sortint de l’església, la comitiva de galejadors, pubilles, veterans, trapelles i curiosos enfila el camí cap al bosc. Des del final de tot d’aquesta massa que es desplaça i que necessita entrar en calor, la perspectiva és insòlita i fascinant: una munió de barretines avançant amb diligència pels carrers del poble amb el primer objectiu a la gola: fotre un esmorzar per caure de cul. Hom s’ho mira antropològicament despert, remullant els llavis amb moscatell per escalfar l’ànima i mimetitzar-se entremig de la comitiva, assaltat pels trets constants de les escopetes, que no s’aturaran fins que s’acabi la festa, just a temps per fotre el camp a dinar a qualsevol fonda de carretera.

Es diu que la celebració, documentada des del 1751, pot tenir vetustos orígens de culte als àrabs i de rituals pagans de fecundació relacionats amb el solstici d’hivern i la regeneració de la natura. I hi ha qui intueix que els seus antecedents són força més remots que l’any en què es té constància que fou registrada per primer cop. Vés a saber. Com tota tradició, la força mítica de la llegenda i el seu relat la sostenen, i en aquest cas es tracta de la curta història de Santa Coloma, que va ser cremada en un pi i a qui s’honora com a patrona de la vila amb aquesta sonora congregació. Hi ha mainada accelerada, avis fumant en silenci, famílies nervioses i alguns joves amb la son als ulls i el mòbil a la mà. Són les vuit del matí i Centelles està plena de vida. Que tanta gent matini tant diu molt de l’èxit de convocatòria d’aquest esdeveniment.

L’esmorzar al bosc sembla el festí ideal per als hereus de Sant Pantagruel, on hi corren el vi i la ratafia pel broc gros, la carn a la brasa, les torrades amb all i algun torró aprofitat dels excessos del ventre perpetrats per Nadal i Sant Esteve. Un altre cop, l’estampa és digna d’immortalitzar: fogueres a banda i banda que fumegen, olor de xai i botifarra acabats de fer i un crescendo de trets de trabucs incontinents a l’espera del gran cerimonial de tallar el pi a cops de destral. El moment es viu amb intensitat, amb el fervor de la massa escalfada pel menjar i el beure i pel sol que ja es fa veure, però tot i així cal prendre paciència i, des de la distància, engolir una mica més de moscatell fitant l’horitzó osonenc amb estoïcisme (tal volta amb taps a les orelles). Al cap d’una estona, el pi tallat és pujat a força de braços damunt d’un carro que, com mana el costum, és tirat per dos bous impressionants fins a la porta de l’església. És el punt àlgid de la jornada. La pólvora rega la plaça i el pi penetra a la casa de Nostre Senyor.

Foto: Guillem Duarte

Durant l’èxtasi d’espetecs m’adono que, recolzat a la mateixa paret al costat d’un servidor, hi ha el Mag Lari gravant l’espectacle amb el seu smartphone, que capta l’última i més sonora despesa de cartutxos abans d’entrar el pi al gran edifici religiós. L’eixordament dels trabucs és tremend. Quan per fi s’acaba, li diuen a en Lari que ja es pot treure els taps de les orelles, que el brogit s’ha acabat, però el mag prefereix curar-se en salut: “No me’ls penso treure fins demà!”. La festa encara dura i jo també decideixo deixar-me’ls posats. No se sap mai.

És aleshores, tocades les dotze del migdia (enguany amb una mica de retard), quan es fa ballar l’arbre, a punt de ser penjat cap per avall sota l’altar major. La litúrgia inclou un altre detall: lligar cinc poms de pomes i neules a les seves branques abans d’hissar-lo davant per davant de Santa Coloma, mentre la gent que inunda l’interior del temple entona enèrgicament l’Himne de Centelles. L’església està pleníssima, a punt de fotre un pet com una gla. I entre la institució cristiana i l’origen pagà de la festa, els trabucs i les barretines van desfilant lentament cap a casa com formigues que es disgreguen per anar a dinar. El pi passarà el cap d’any suspès a l’església i serà despenjat el dia de Reis. Les seves branques esdevindran rams: amulets de la bona sort segons la tradició. L’endemà les festes seran passades i ja no es veuran més barretines arremolinades. I tal dia farà un any.

Etiquetes: