Els tweets descartats de Franz Kafka

16.08.2012

Que un escriptor avui dia tingui twitter no és notícia (i que de vegades hi passi més temps que escrivint llibres tampoc). L’altre dia, però, vaig ensopegar amb el compte de Franz Kafka.

 

Franz Kafka

 

Ràpidament, el meu sentit detectivesc em va alertar que no podia ser l’autèntic escriptor de Praga. No només perquè no tenia el clàssic gomet de color blau que l’acreditava com a compte verificat a twitter (si el tenien gent com Gerard Piqué o Risto Mejide ¿com no l’havia de tenir l’escriptor més influent de la literatura moderna?), ni tan sols pel fet que tots els seus tweets fossin escrits en anglès (la seva llengua materna era l’alemany i no n’hi havia ni un en aquest idioma), o perquè no contestés a les meves mencions (molts altres que han aconseguit menys mèrits que reinventar la narrativa universal, pel simple fet de tenir dos mil o tres mil followers, tampoc ho fan), ni el fet que el seu caràcter esquiu i poc sociable no em quadrés amb pertànyer a una xarxa social (encara que fos la xarxa del sarcasme, el pessimisme irònic i l’humor negre, lluny de l’eufòria i l’optimisme superficial de Facebook; la solitud de Google Plus, per exemple, sí que m’hi quadraria més), ni tan sols el fet que se suposava que hagués mort més de vuitanta anys enrere (¿qui assegurava que no es podia tuitejar des del més enllà? S’estan fent grans avanços en cobertura 3G). El que em va fer sospitar és que hagués publicat tants tweets.

És sabut que, abans de morir, Kafka va deixar escrit que volia que es cremessin totes les seves obres. Atenent aquest nivell d’autoexigència i tenint en compte l’habitual vergonya o sentiment d’inseguretat que tots tenim o hem tingut algun cop els segons abans de publicar un tweet (¿com no l’havia de tenir Kafka si era tan insegur com diuen?), no era lògic que fos tan prolífic i dubtés tan poc de la qualitat de les seves piulades. A més, tothom sap que qualsevol escriptor d’aquest món s’obre un compte de twitter per, de tant en tant i com qui no vol la cosa, deixar caure una mica de propaganda sobre aquest darrer llibre, aquella última presentació, o aquell recent article o crítica en què han parlat bé de la seva obra.

¿Com lligava tot això amb algú que no tan sols no volia publicar la seva obra, sinó que la volia totalment destruïda, perquè no la llegís ningú? La resposta era òbvia: Max Brod, l’amic de Kafka, no només no s’havia conformat amb salvar els seus llibres (traïció per la qual sempre li estarem agraïts), sinó que s’havia entretingut a recollir els seus tweets descartats i els estava publicant de mica en mica. En d’altres paraules, Max Brod era el Community Manager de Kafka.

Aquest descobriment m’ha fet sospitar que potser altres autors finats que podem trobar a la xarxa tampoc són els de debò. Per exemple, em sorprén que l’autèntic Pere Calders no segueixi el compte de twitter de Quim Monzó (un dels seus successors, segur que li encantaria), que Gogol, Dostoievsky o fins i tot William Faulkner puguin concentrar el seu talent descomunal en cent quaranta caràcters quan per explicar un simple moviment de peu no baixaven de les deu pàgines, o que Quevedo sigui seguidor de Gòngora i no s’hagin fet un block. I és una llàstima, perquè estic segur que l’autèntic Oscar Wilde -lluny de les frases extretes del seus llibres, sense vida, que es limita a publicar ara- seria un engiyós (i potser un pèl estirat) tuitstar, que Baudelaire ens entusiasmaria amb alguns profunds poetuits o que Dorothy Parker obriria un perfil d’aquells amb fotos d’Instagram insinuants i mig despullada a la dutxa o a la platja ideals per buscar parella. Tot i que, des d’un altre punt de vista, millor que sigui així. Perquè si l’autèntic Henry Miller hagués tingut twitter avui dia qui sap si, en lloc d’escriure “Tròpic de Càncer” i “Tròpic de Capricorn”, s’hagués conformat amb fer un hahstag que digués #ZodíacosTróspidos.