Els sacrilegis de Víctor Obiols

28.03.2017

Víctor Obiols acaba de publicar el llibre-disc Sacrilegis (Godall Edicions), una obra que presenta les composicions interpretades per Víctor Bocanegra i que s’inscriu dins la llarga tradició de poesia cantada en català. Sortirà a la venda a partir de l’1 d’abril. Sacrilegis està format per disset poemes de poetes clàssics catalans —des de Ramon Llull fins a Lluís Solà— i es presentarà el mateix dissabte 1 d’abril a les 13h a la Fira del Llibre de Montblanc. El diumenge 2 d’abril a les 19h, el presentarà al Casinet d’Hostafrancs festival Barnasants, juntament amb Eduard Iniesta i Iannis Obiols.

Víctor Obiols publica 'Sacrilegis' (Godall Edicions) | Foto Toni Ricart

Víctor Obiols publica ‘Sacrilegis’ (Godall Edicions) | Foto Toni Ricart

Musicar poesia

Tot va començar tal vegada aquelles tardes solitàries del 71, als onze anys, quan jo pujava d’amagat a la cambra-estudi de les meves germanes a escoltar música sense interferències. Em posava sobretot un vinil que em fascinava particularment i que es deia Liebeslied, d’un guitarrista, compositor i cantant, que signava aleshores amb el nom de Jordi Soler. No sé si el vaig arribar a escoltar potser mil vegades. Percebia la pura màgia de la Cançó. Tot seguit vaig adonar-me que el Toti havia musicat poemes, de Joan Vergés, de Joan Vinyoli, de Josep Palau i Fabre… Jo ja feia aleshores les meves provatures en vers, però potser d’aquelles sessions d’escolta va néixer l’impuls de compondre, i de cantar després. La coneixença personal del guitarrista no va fer sinó esperonar aquell anhel. Siguin doncs, d’alguna manera, aquests Sacrilegis, un humil homenatge al músic Toti Soler que, segurament sense saber-ho, més d’una vocació ha despertat. Després vaig anar descobrint altres cantants que ho feien: l’Ausiàs d’en Raimon, els medievals d’en Rafael Subirachs, el Sagarra d’en Llach, el Papasseit de l’Ovidi i d’en Serrat, el Rosselló-Pòrcel de la Maria del Mar, fins i tot un curiós poema de Josep Pla que va musicar en Quico Pi de la Serra, el Riba de Riba, el Martí i Pol de Muntaner, el Bartra o el Maragall de Pujadó, el Vinyoli de l’Iniesta… i tants altres.

Posar melodia a uns mots memorables. Així resumim el fet de convertir un poema en cançó. I fer-ne, d’aquesta manera, un objecte doblement memorable. Però la cosa no és tan senzilla (i a vegades ho és molt…). Les paraules del poema, que conformen versos, ja ens donen una pauta rítmica (síl·labes) i melòdica (accents) que ens fa de guia. Ara bé, les possibilitats que ens ofereix la música davant d’aquesta pauta són virtualment infinites. Ben mirat, no podem fer el que volem, però sí que podem fer coses molt diferents. El poema ja indica una entonació. La poeta Marina Tsvetàieva diu en una carta escrita al seu amic Rilke que l’entonació és una intenció esdevinguda so. Intenció encarnada. És certament així. La màxima aspiració del compositor és que la seva música faci créixer expressivament el poema triat, que li doni un relleu especial, que l’oient entengui i assaboreixi encara més aquells mots gràcies al suport musical.

Però encara hi ha més en aquest encara més: un cop creada aquesta unitat de paraula i música és el moment de l’intèrpret. De la veu ―ara sí, encarnada. Aquesta ha de fer que el poeta canti i que el compositor esdevingui poeta. I ha d’insuflar més vida a aquella nova creació. Sense l’alè vital de l’intèrpret la cançó no existeix. El cantant, de fet, no recita, ni està cantant només una melodia amb la boca closa, sinó que està posant veu cantada a un poema. Lotte Lehmann, la gran liederista alemanya, en un llibre sobre interpretació de lied, diu: «La música elevant el poema des de la fredor de la paraula dita l’ha transfigurada amb una bellesa nova. Però tu, cantant, has de fer adonar als teus oients que el poema, lluny d’haver perdut la seva bellesa en ser convertit en música, ha estat ennoblit, ha nascut de nou amb més gràcia i esplendor. No ho oblidis mai: recita el poema quan cantes… canta la música mentre recites les paraules del poema en la cançó. La perfecció només pot arribar a partir del valor paral·lel d’ambdues creacions».

Com és ben sabut, un poema mai no és el mateix si ―ja transfigurat per una tonada― el sentim en una cançó. Quants poetes no han estat descoberts pel públic! ―gràcies a la difusió que n’han fet els cantants en fer, dels poemes, cançons. I quin goig, quan un sent que un poema que estima reviu en una cançó encertada. És com afegir màgia a la màgia.

I per què aquests poemes i no uns altres? es preguntarà potser algun oient curiós. I el compositor haurà de confessar que més enllà de l’avinença que ha trobat entre els mots i la música, no hi ha cap fil temàtic al qual hagi mirat d’ajustar-se, més enllà de voler indicar alguns tresors que conté la nostra poesia. Part d’atzar, part de flaire i part de sensacions i troballes deliberades o fortuïtes. Volia demostrar-se a si mateix que era possible convertir en cançons poemes bons de totes les èpoques, vells coneguts o noves coneixences, i el repte era doble: d’una banda, calia perfilar una melodia i uns acords que responguessin de manera convincent a allò que desperta en el compositor el poema. Cada poeta, i cada poema, remou uns ressorts específics en el compositor, i la factura musical s’imposa singularment i, si no és així, cal cercar i cercar, fins que es troba. De l’altra, el poema ens interpel·la i nosaltres no només el musiquem, sinó que ens emmusiquem per transformar-lo en un altre objecte d’art. No es tracta, simplement, de maquillar-lo per fer-lo més bonic, sinó més aviat de maridar-lo amb una música que li faci bona companyia, de provar de fer-ne una unitat indissoluble i eterna. Els poemes han commogut o han cridat l’atenció del compositor en una primera instància, i aquesta crida ha estat l’espurna per fer-ne cançó. En algun cas excepcional (en tres, concretament), i per motius estrictament musicals, però amb criteri respectuós amb l’essència i el sentit global del poema, el compositor s’ha permès de passar el bisturí i presentar només fragments escollits d’algun poema de llargària extensa. Espero que cap filòleg unitarista amb excés de zel no m’ho hagi de retreure. El tot orgànic del poema-cançó no se’n ressent. L’ordre de presentació de les cançons en l’àlbum tampoc no segueix un ordre cronològic o temàtic, sinó que es basa en una combinació adequada dels tempos, els colors i les tonalitats. Els poemes convertits en cançó podrien ser uns altres, podrien ser molts altres que passessin per aquest sedàs, per aquesta delicada operació creativa més o menys encertada (això ja ho dirà el públic i el temps). Si la proposta és reeixida pot ser, com suggeria Francesc Codina, el principi d’una sèrie de «sacrilegis», en àlbums que podríem anar numerant ordinalment. De fet han quedat en el calaix diverses coses, un Ausiàs March («Quant més amau tant més temor teniu»), una Cèlia Viñas («Perquè avui el cel és blau») o una «Cançó de bressol» d’Agustí Bartra. Esperant que arribi el seu moment.

Tal com diu Carles Capdevila: «Cantaires i poetes fan bona parella, i aconsegueixen que molts versos arribin al cor o a l’ànima, que emocionin, que inspirin, que transformin». Doncs que així sigui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bon vell amic, Víctor!
    Un article esplèndid, clar i poètic.
    Ja tinc ganes d’assaborir els Sacrilegis.