Els primers passos de Carol

27.01.2016

L’Avenç reedita Carol, de Patricia Highsmith, un èxit editorial ara adaptat al cinema, en la traducció de Montserrat Morera. Publiquem l’epíleg de l’obra, on Highsmith parla dels primers passos d’aquest llibre. El proper dimecres 10 de febrer a les 19.30h la periodista i crítica de cinema Cristina Merino presentarà la novel·la i l’actriu Cristina Cervià en llegirà alguns fragments a la Llibreria Pròleg.

Fotograma de la pel·lícula Carol

Fotograma de la pel·lícula Carol

La inspiració d’aquest llibre em va venir a la fi de 1948, quan vivia a Nova York. Tot just havia acabat Estranys en un tren, que no es publicaria, però, fins al 1949. S’acostava Nadal i jo estava un xic deprimida i, també, curta de diners. Per tal de guanyar-ne uns quants, vaig treballar de venedora en uns grans magatzems de Manhattan durant la temporada de Nadal, que dura gairebé un mes. Crec que m’hi vaig estar dues setmanes i mitja.

L’empresa em va assignar al departament de joguines, concretament al taulell de nines. Hi havia molts tipus de nines: cares i no tan cares; amb cabells de veritat i artificials. La mida i els vestits tenien una gran importància. La canalla, els nassos de la qual gairebé no arribaven al taulell, empenyia les mares o els pares o tots dos, embadalida pel mostrari de nines que ploraven, obrien i tancaven els ulls, de vegades s’aguantaven dretes; evidentment, els entusiasmaven els canvis de vestits. Hi havia una bona feinada, i jo i les quatre o cinc noies que treballàvem darrere aquell llarg taulell no podíem seure des de dos quarts de nou del matí fins a l’hora de dinar. I aleshores, potser. A la tarda, era exactament el mateix.

Un matí, enmig d’aquell caos de soroll i comerç, va aparèixer una dona rossa amb un abric de pells. Va avançar cap al taulell de les nines amb una mirada d’incertesa —havia de comprar una nina o alguna altra cosa?—i crec que es picava, absorta, una mà amb un parell de guants. Potser vaig adonar-me de la seva presència perquè anava sola o perquè era estrany veure un abric de visó, i també perquè era rossa i semblava que desprengués llum. Amb aquell mateix aire pensatiu, va comprar una nina, una de les dues o tres que li vaig ensenyar, i vaig escriure el seu nom i l’adreça al rebut, perquè la nina s’havia d’enviar a l’estat del costat. Era una transacció rutinària; la dona va pagar i se’n va anar. Però jo em sentia estranya i el cap em donava voltes, gairebé com si m’anés a marejar, però al mateix temps em sentia extasiada, com si hagués tingut una visió.

Com sempre, després de la feina vaig anar al meu apartament, on vivia sola. Aquell vespre vaig escriure una idea, un argument, una història d’una dona rossa molt elegant vestida amb un abric de pells. Vaig escriure unes vuit pàgines, de dalt a baix, a la llibreta o llibre de notes que tenia en aquells moments. Aquesta és la història d’El preu de la sal, que és com es va titular Carol originalment. Va sorgir de la ploma com si sorgís del no-res: començament, entremig i final. M’hi vaig estar dues hores, potser menys.

L’endemà encara em sentia més estranya i em vaig adonar que tenia febre. Devia ser diumenge, perquè recordo que vaig agafar el metro al matí (en aquell temps la gent havia de treballar els dissabtes al matí, i tot el dissabte durant l’època de Nadal). Recordo que gairebé em vaig desmaiar mentre m’agafava a la corretja del tren. L’amiga amb qui m’havia de trobar tenia alguns coneixements mèdics, i li vaig explicar que em sentia marejada i que, al matí, mentre em dutxava, m’havia semblat veure una butllofa a la panxa. La meva amiga li va fer una ullada i em va dir «xarampió». Per desgràcia, mai no havia tingut aquesta malaltia infantil, tot i que havia tingut gairebé de tot. No és una malaltia agradable per als adults, perquè la febre arriba a quaranta graus centígrads durant un parell de dies i, pitjor encara, la cara, el tors, els avantbraços, fins i tot les orelles i els narius, estan coberts de pústules que piquen i es rebenten. Cal mirar de no rascar-te-les mentre dorms, si no després apareixen cicatrius i clots. Durant un mes, vas amunt i avall amb granets sagnants a la cara, visibles al públic, talment com si t’haguessin disparat tot un seguit de perdigons a la cara.

El dilluns vaig haver d’avisar a la feina que no hi podria tornar a anar. Algun d’aquells marrecs amb el nas que els rajava em devia haver encomanat el germen, però, segons com, també em va encomanar el germen d’un llibre: la febre estimula la imaginació. No vaig començar a escriure el llibre immediatament. Prefereixo que les idees es coguin a foc lent unes quantes setmanes. I, a més a més, quan Estranys en un tren es va publicar i es va vendre, poc després, a Alfred Hitchcock, que en volia fer una pel·lícula, els editors i el meu agent em deien: «Escriu un altre llibre de les mateixes característiques. Així reforçaràs la teva reputació de… » De què? Estranys en un tren va ser publicada per Harper & Bros, el nom de l’editorial aleshores, com a «novel·la de suspens». I vet aquí que, de la nit al dia, em vaig convertir en una escriptora de «suspens», tot i que, per a mi, el llibre no pertanyia a cap mena de categoria, i era, simplement, una novel·la amb una història interessant. ¿Si havia d’escriure una novel·la sobre la relació de dues lesbianes, m’etiquetarien, aleshores, com a escriptora de llibres de lesbianes? Era una possibilitat, tot i que potser mai més en la vida no em tornés a inspirar per escriure un altre llibre d’aquestes característiques. De manera que vaig decidir oferir el llibre amb un pseudònim. Cap al 1951 ja l’havia escrit. No el podia deixar de banda deu mesos i escriure alguna altra cosa, només perquè, per raons comercials, hauria estat molt més assenyat escriure un altre llibre de «suspens».

Harper & Bros va rebutjar El preu de la sal, de manera que em vaig veure obligada a buscar un altre editor americà —tot i que em va saber greu, perquè no m’agrada canviar d’editorial. El preu de la sal va patir algunes revisions serioses quan va aparèixer en tapa dura el 1952. Però l’èxit de debò va arribar un any més tard amb l’edició de butxaca. Se’n van vendre gairebé un milió d’exemplars i, de ben segur que molta més gent el va llegir. Les cartes dels admiradors arribaven adreçades a Claire Morgan, a l’editorial de l’edició de butxaca. Recordo que, durant mesos i mesos, rebia sobres amb deu o quinze cartes un parell de cops la setmana. En vaig respondre moltes, però no les podia respondre totes sense tenir un model de carta, cosa que mai no vaig arribar a fer.

La jove protagonista del llibre, Therese, pot semblar una mena de flor fràgil, però eren dies en què els bars d’homosexuals eren darrere una porta fosca en algun lloc de Manhattan; dies en què si algú volia anar a un bar determinat havia de baixar del metro una parada abans o després de la que tocava, per por que el prenguessin per homosexual. L’atractiu d’El preu de la sal era que tenia un final feliç per a les dues protagonistes o, si més no, intentaven tenir un futur juntes. Abans d’aquest llibre, els homosexuals, homes i dones, de les novel·les americanes havien de pagar per la seva desviació, i es tallaven les venes, s’ofegaven en una piscina o es passaven a l’heterosexualitat (segons es deia), o s’enfonsaven —sols, miserables i abandonats— en una depressió equiparable a l’infern. Moltes de les cartes que em van arribar duien missatges com ara: «El seu llibre és el primer amb un final feliç! No tots ens suïcidem i molts de nosaltres anem fent.» Altres deien: «Gràcies per escriure una història així. És una mica com la meva pròpia història…» I també: «Tinc divuit anys i visc en una ciutat petita. Em sento sol perquè no puc parlar amb ningú…» De vegades responia suggerint a l’autor que se n’anés en una altra ciutat més gran on tindria més oportunitats de conèixer altra gent. Recordo que hi havia tantes cartes d’homes com de dones, cosa que vaig considerar que era un bon senyal de cara al meu llibre. Això va resultar cert. Malgrat els anys, continuen arribant cartes, i, fins i tot actualment, me n’arriben una o dues l’any. Mai no he tornat a escriure un llibre d’aquestes característiques. El llibre que vaig escriure després d’aquest va ser The Blunderer [L’equívoc]. Intento evitar les etiquetes. Són els editors americans, a qui els agrada posar-les.

Portada-Carol_portada_gran

 

Fragment del llibre reproduït amb el permís de Diogenes Verlag AG Zürich. Més informació sobre el llibre aquí.