Els peripatètics roden la traca final

14.06.2017

El passadís d’armariets grocs i taronges, que molts reconeixerien de seguida, ha tornat a omplir-se de vida per a la tercera temporada de la sèrie de TV3, Merlí. El 24 d’abril s’anunciava l’arrencada del rodatge dels nous capítols de la tercera temporada de la sèrie revelació de TV3, produïda per Veranda TV, amb idea i guió d’Héctor Lozano, direcció d’Eduard Cortés i protagonitzada per Francesc Orella, en la pell d’un professor de filosofia molt peculiar.

Francesc Orella | © Marc Giner

El rodatge acabarà segurament el 28 de juliol. Seran 14 capítols, un més que en les altres dues temporades. La previsió d’estrena és per a la tardor i, segurament, al setembre. Entre els nous filòsofs: Albert Camus, Kierkegaard i Karl Marx, entre altres.”Caixa de sorpreses”, “traca final”, “temporada explosiva”, “bomba”, “adulta”, “fi d’etapa” són algunes de les paraules que surten quan es demana als actors que defineixin la nova temporada. El creador de la sèrie, Hector Lozano, assegura que continuarà sent una sèrie optimista esperançadora, però que hi poden aparèixer punts més foscos i explosius. Es tractaran temes com el TDH (trastorn per dèficit d’atenció) o les drogues, encara que el més important de la sèrie en si serà veure l’evolució personal dels personatges, en aquesta etapa tan convulsa com és la preuniversitària.

I què se’n farà, dels peripatètics? Doncs prou en tindran amb acabar el batxillerat, però segur que no serà l’únic que els espera. Els personatges comencen a planejar el seu futur i a pensar en què queda a l’Institut Àngel Guimerà. Als nous capítols podrem veure els estira-i-arronses de l’Ivan (Pau Bosch) amb la Berta (Candela Antón), dos personatges foscos, i que no sabem si s’estimaran o acabaran barallats (o totes dues). Els espectadors es trobaran un Gerard (Marcos Franz) i un Joan (Albert Baró) amb ganes de fer-ho explotar tot i viure la vida. Perill. I què passarà amb la relació entre el Pol (Carlos Cuevas) i la Tània (Elisabeth Casanovas)? És un secret tancat amb pany i clau, però sabem que el Pol es treu la màscara de tipus dur i ja es veurà què passa, cap a on va i amb qui…

Nova temporada i final de sèrie. I això marca un rodatge que ha començat encarregant-se precisament del desenllaç per treure’s la pressió que suposava. I tots els joves actors que encarnen els Peripatètics reconeixen un abans i un després de la seva participació en la sèrie.
Si els fa pena que acabi? Les paraules de Carlos Cuevas ho diuen tot i pronostiquen llàgrimes: “Molt. Jo ploro molt. Vaig plorar en el final de la primera, en el final de la segona i el final de la tercera serà dramàtic, perquè som un grup molt xulo, un equip de gent meravellosa, i crec que tornarem a treballar en algun altre projecte, aquí o allà, amb una sèrie tan maca, tan ben escrita, tan ben interpretada, amb una història amb què els actors creiem com aquesta”. I és que més que un grup de feina, han acabat sent una família.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Merlí és una sèrie de masses i, per tant, autocensurada i fiscalitzada per la comissió moral de la inem que la produeix, en aquest cas la corporació espanyola de mitjans audiovisuals, més coneguda com a TVE3. De quan sols era un projecte ençà, aquesta entitat ha estat sempre xarneguista, classista, gendrista i esveltista, si anomenem pu els supremacismes de lesa identitarietat. Però en dient del Merlí ens fixarem ara amb l’esveltisme que ostenta la sèrie en massa -igual que ostenta, no caldria sinó, com és desacomplexadament xarneguista, classista i gendrista.
    L’únic personatge de sexe gras que hi ha hagut a la sèrie ha estat na Santi (interpretada per Pep Jove, que aquell any era un morb). Ja és molt perquè normalment a les sèries i pellícules no n’apareix cap. Però quan en fan sortir algun, gairebé sempre és per una raó especial; un persona singularitzada per la seva condició de membre del sexe gras, a diferència de tots els altres hòmens, aufils, el sexe dels quals passa desapercebut -que se n’excelleixi l’esveltesa d’algun, això és tota una altra cosa, inhomologable.
    En aquest cas, el motiu de la quota grasssa era que un dels personatges principals, i amb el qual els creadors esperen que almenys una part dels consumidors s’hi identifiquen, pogués militar en l’esveltisme i a la vista de tothom, sense que això en cap moment i per ningú fos condemnat com a sexisme. Tot just un parell de personatges -especialment na Santi, per interès propi- li demanaven que, per educació, se n’estés d’expressar-ho d’una manera tan impertinent: interrompent la classe, eca. No cal dir que aquest altre personatge, era una guapa jove i esvelta, com és de rigorós compliment en aquells amb qui el públic en massa és protocolari que s’hi degui identificar.
    El súmmum del cinisme moral dels creadors i publicistes d’aquesta sèrie comercial és que tot plegat era l’esca perquè l’esveltista militant fes un canvi de la imatge pública que donava entenent de la seva identitat sexual, que era de caire gonadista -un altre tòpic sine-qua-non de la inem. Un canvi que, alhora que el volien vendre com a alliberador, se sustentava en l’extremitud crassòfoba d’haver fet morir na Santi d’un infart de cor espontani: un dels destins que el Delfinat té assignat als morbs, per autojustificar-se’n paradoxalment l’extermini, mitjançant fer-los la vida impossible i, als qui “puguin”, fer-los canviar de sexe. Car és la mala consciència que la notícia de la mort del morb li fa venir, que el noiet, amb l’ajut d’un seu company de classe, es deixa anar. Mala consciència, no pas pel sexisme en si; ni tan sols per com l’ha verbalitzat; sinó per haver-lo fet anar contra una a les vigílies que es morís. No hi ha cap paraula que signifiqui que se’n dóna vergonya d’haver estat esveltista quan es disculpa amb el vidu. Ho continua essent, com ho és tot i tothom a Merlí, sense que ningú hi hagi de patir. Ja patiran prou per si els actors amb genitals femenins tenen la mateixa quota de participació i protagonisme que els tinents de genitals masculins, havent hagut fet el repartiment en la creació dels personatges al cinquanta per cent imposat. Que per prevenir la irascibilitat gonadista, sí que hom ha corregut sempre que ha calgut a apagar l’espurna amb una mànega de bombers.

  2. “Doncs prou tindran amb acabar el batxillerat”, no hauria de ser: Doncs prou en tindran…?
    “amb ganes de fer explotar tot i viure la”, no hauria de dir: amb ganes de fer-ho explotar tot i viure la…?