Els Octubre més salats

Dissabte a la nit es va celebrar a València la nit dels Premis Octubre, punt de trobada d’escriptors d’arreu dels Països Catalans. Enguany el premi Andròmna ha estat declarat desert. El català Josep Burgaya i el mallorquí Miquel Bezares han guanyat els premis d’assaig i poesia respectivament. Hèctor Serra era un dels convidats a la festa i ens ho explica a Núvol.

La nit s’iniciava amb el record a Max Cahner i a Andreu Alfaro. Conseller i escultor van sostindre els pilars del discurs de Laia Climent en un parlament que va acabar picant l’ullet a la cadena humana celebrada el passat 11 de Setembre ran d’asfalt. Sempre han guardat, els Octubre, aquell punt de transgressió, de rebel·lió, però anit més d’un dels protagonistes que van pujar al cadafal va coincidir en què els Països Catalans es troben en una cruïlla insòlita, un moment històric on s’albiren inflexions i tènues albes després de llargues nits tancades. Fet i fet, un Eliseu Climent optimista admirava l’aguant, la força i l’energia dels docents balears i apuntava el coratge que aquest col·lectiu ha demostrat des de començaments de setembre amb el convenciment de dinamitar el decret educatiu de Bauzá cridant a vaga indefinida. Climent va apuntar la importància d’assolir una descolonització mental necessària, tot invocant els versos d’Espriu més escaients: “Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo”. Maria Antònia Font, representant de l’Assemblea de Mestres i Professors en Català, va mostrar-se inflexible: per a la comunitat educativa, la lluita no ha acabat i la desobediència civil és el pas següent. Font va insistir en la idea que cap decret impedirà que mestres i professors continuen amb la seua dignitat en pro d’una educació basada en els drets, les llibertats i el respecte màxim al català, perquè només així és com es formen ciutadans lliures i cultes. La samarreta verda dels docents balears no va ser l’única peça de roba hissada durant el transcurs de la cerimònia. Cap al final, també va lluir l’armilla de Radiotelevisió Valenciana a favor d’uns mitjans de comunicació públics i lliures.

En un any de cert empatx estellesià, on moltes fites culturals han incidit en els llocs més comuns del poeta de Burjassot, és d’agrair que la 42ena edició dels cèlebres Octubre mostraren superfícies menys rebregades i, fins i tot, aparentment oblidades. Jaume Pérez Montaner va reivindicar l’Estellés més subversiu, el poeta més transgressor que han donat els Països Catalans. La profunditat dels seus versos, el llenguatge directe, la seua veu de poble, el capgirament de la llengua, la política, la literatura… converteixen Vicent Andrés Estellés en un homenot indefugible. “Fa més de vint anys que ens va deixar però sempre ha estat amb nosaltres”, proclamava Pérez Montaner. I ho està, en part, gràcies a la música i als espectacles polièdrics que barregen paraula i melodia. D’una banda, Marquet i Marc Egea executaren un striptease estellesià amb versos roents i famèlics amunt i avall, creixent i decreixent entre l’hipnòtic i embadalidor brunzit de la viola de roda, aquella joguina ètnica que vesteix tan elegantment la recitació teatralitzada de Marquet. L’altre tàndem protagonista, el format per Francesc Anyó i Borja Penalba, no deixava lloc a dubtes: una respiració i una projecció de veu ben treballades, barrejades amb la versatilitat i la virtuositat en el tractament de la guitarra, posen dempeus un recinte sencer amb els palmells en celebració efervescent.

Era l’hora de l’homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, home jove i inquiet que va somriure als seus somnis, d’exigent vocació, fidel a un esperit i una llengua, tal com va dir d’ell Salvador Espriu, i tal com ho recordava anit el crític literari mallorquí Sebastià Alzamora. Tot plegat ho arrodonia Maria del Mar Bonet, bo i celebrant la resistència dels Octubre malgrat “l’asfíxia blava i tòxica”. Espriu, Rosselló-Pòrcel i Estellés en el cant encisador d’aquesta dama de xarxes, escuma i sal. Illenca per definició, les compareixences de Bonet porten sempre eixa posa de moment àlgid, de gravetat majestuosa, de mitologia profunda, incorruptible. Fou ella l’encarregada d’enllaçar amb un dels trams més emotius de la vetllada: l’homenatge a Guillem Agulló en el vintè aniversari del seu assassinat. “Què volen aquesta gent?”, s’esgolava Bonet davant el pare de l’activista independentista, el qual va recollir una calorosa abraçada en forma d’aplaudiment.

Premis literaris

La resta de l’acte ja és conegut. Aquesta mateixa revista feia públic anit el veredicte del jurat pel que fa a les tres modalitats dels premis literaris. El llucmajorer Miquel Bezares es va mostrar satisfet pel Vicent Andrés Estellés de Poesia, tot dedicant el premi als companys ensenyants de les Illes en uns temps, va dir, d’ambient d’inèdita hostilitat on alguns confonen ideologia amb doctrina. Com la Bonet, Bezares va fer un esment especial al fotògraf Toni Catany, que ens deixà fa escassos dies. Josep Burgaya, per la seua banda, tampoc va amagar la seua felicitat pel Joan Fuster d’Assaig. L’Andròmina de Narrativa, tal com va passar el 1978, el 1986 i el 2000, ha estat declarat desert.