Els missatgers no arriben mai

16.11.2012

Aquests dies es representa a La Seca Espai Brossa ‘Els missatgers no arriben mai’, un espectacle poètic basat en textos de Biel Mesquida i dirigit per Rosa Novell. Mesquida ha escrit quatre monòlegs que interpreten Pepa López, Lluïsa Mallol, Anna Ycobalzeta i la mateixa Rosa Novell. Biel Mesquida ha escrit “unes contarelles que fugen del naturalisme trivial per convertir-se en les dreceres cap a unes formes noves que facin, o intentin fer, evolucionar la nostra mirada”. Mesquida presenta aquí per als lectors de Núvol les motivacions que l’han portat a concebre aquests quatre solos.

 

Biel Mesquida

 

Sempre m’han apassionat els personatges de la mitologia grecollatina. Les seves històries formen part del bressol de la nostra cultura literària des de l’avior grega —Homer i els grans tràgics, Esquil, Sòfocles, Eurípides—, llatina —Virgili, Ovidi, Sèneca— i contemporània —Racine, Yourcenar, Ritsos, Unamuno, Anglada, Espriu, Villalonga, O’Neill— per esmentar els més fonamentals per a mi. I de tots els personatges mitològics sempre m’han entusiasmat les dones per la potència del seus llenguatges i el risc ple de complexitats de les seves aventures vitals. I, finalment, entre les dones tenc un gran feble per les secundàries, per les oblidades de la història, per les que no tenen a sobre els focus de l’escriptura i apareixen de biaix, ombrejades, esquemàtiques, reduïdes, en els angles morts.

Per això he triat escriure aquests quatre solos en el sentit més musical amb Enone, Anna, Clitemnestra i Ismene perquè cadascuna dins la seva singularitat magnífica són quatre miradors excepcionals per contemplar l’espectacle de les vides, els amors i les passions dels altres personatges que sempre han anat de protagonistes— Fedra via Enona, Dido via Anna, Agamèmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene— i, alhora, són vindicadores esborradisses d’uns valors i d’unes formes de viure silenciades i oblidades que aquestes secundàries presenten i representen amb la intensitat de la seva veu pròpia, més íntima.

He pres partit per un arte povera de la paraula viva que vol fer sentir a l’espectador, sentir literalment i amb tots els sentits, unes contarelles que fugen del naturalisme trivial per convertir-se en les dreceres cap a unes formes noves que facin, o intentin fer, evolucionar la nostra mirada, el nostre punt de vista, a fi de revelar-nos l’invisible que succeix fora de l’enquadrament de l’escenari a l’italiana. L’espectador no assisteix a una peça acabada, sinó que se’l convida a participar en el risc del muntatge, cal que no es senti en el teatre sinó dins el teatre, cal que la polifonia de les músiques verbals, corporals i sonores l’arrossegui per amors i dols, desitjos i enjòlits, secrets i terrors, sacrificis i voluptuositats, assassinats i tendreses, la inacable estela d’unes vides dels nostres temps, en aquesta descripció de la fragilitat humana sense afectació i sense pathos, com la de cadascun de nosaltres.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La Lluïsa Mallol va desaparèixer incomprensiblement tant de l’escena com del programa de mà, malgrat que pocs dies abans encara sortia fotografiada a la publicitat. Interrogada en públic la Rosa Novell sobre aquesta misteriosa desaparició, va fugir d’estudi.