Els límits de l’autoajuda

17.04.2013

Criticar l’autoajuda és marca de distinció social, un passi oficial a la high culture dels bars de moda; és condició necessària per fer gala d’una personalitat irònica, càustica i cínica, característiques totes elles d’una condició postmoderna d’ulleres de pasta. I és que criticar la permeabilitat social dels discursos terapèutics ha esdevingut, també, la punta de llança d’aquella crítica sociològica conservadora que ha fet de l’individualisme, el narcisisme i l’hedonisme el triumvirat del mal: l’autoajuda, l’esperit neorreligiós o les aplicacions ad hoc de la Gestalt serien únicament pedaços, placebos, productes substitutoris adquirits en el Gran Supermercat de l’Eclecticisme Cultural per tal de donar sentit a una vida que, per aquests crítics, és necessàriament buida, frívola i inconsistent.

La consciència crítica que aquí hem descrit —una consciència transversal, que va del maquillatge cultural destinat a joves moderns fins als relats sociològics més cèlebres del nostre temps— es basa en una noció molt reductiva del fenomen de l’autoajuda. Aquests crítics, mentre amb una mà sostenen un llibre de Jorge Bucay i se’n riuen de les construccions verbals de les quals es serveix el guru argentí per prodigar la seva metafísica de la salvació personal —una metafísica que, val a dir-ho, constitueix un univers ontològicament tan desaforat com la monadologia leibniziana—, amb l’altra mà acaronen un llibre de Paulo Coelho o aixequen, amb gest triomfal, l’última perla d’Albert Espinosa.

 

Polseres vermelles cada dilluns a TV·3

 

No és la meva intenció traçar aquí una línia inquisitorial que separi cel i infern de la producció editorial, emmarcant així les obres en un maniqueisme necessariament reduccionista. El que vull apuntar és que no hem d’entendre l’autoajuda merament com un gènere literari, com un subapartat en els taulells de les llibreries, això és, que no l’hem d’entendre com un fenomen editorial: l’autoajuda no es pot reduir a aquelles publicacions que plantegen un problema essencial a partir del qual es desenvolupa un discurs o un decàleg de passos per produir un canvi en l’interior dels receptors. L’autoajuda no està formada simplement per un conjunt de llibres que prometen la terra de xauxa a uns lectors que, amb optimisme panglossià, paguen religiosament els diners del llibre —abonant així l’altra terra, la de fer pipes, que aquestes suspicaços autors haurien descobert amb esperit de sangonera—.

Més aviat es tractaria de dir, parodiant l’afirmació wittgensteiniana, que els límits de l’autoajuda són els límits del meu món. I és que més enllà de parodia, amb això s’afirmen dues coses: primer, que l’autoajuda és un llenguatge disponible a través del qual els individus es relacionen amb el seu entorn i, en segon lloc, que aquest llenguatge marca una visió del món i determina la nostra forma d’habitar-lo.

La primera intuïció la podem veure confirmada en l’últim llibre de David Viñas Piquer, La erótica de la autoayuda: en un anàlisi estrictament literari, Viñas Piquer aborda la tropologia de la literatura d’autoajuda i mostra com l’aparell retòric o l’estratègia argumentativa, per posar només dos exemples, conformen una poètica que va més enllà de les obres institucionalment etiquetades com a literatura terapèutica. Així, els llibres de la nova star de la pantomima editorial i televisiva, Eduard Punset, participarien d’aquesta poètica, de la mateixa manera que el llibre De què parlo quan parlo de córrer, de l’ambaixador del pop d’alt standing, Haruki Murakami.  I entremig de l’espectre, és clar, hi hauria un important ventall d’autors que, en major o menor mesura, participarien d’aquesta poètica: els anuncis d’Estrella Damm que s’agrupen sota el lema mediterràniament, les publicacions de Kilian Jornet, part de la literatura de divulgació científica sobre emocions i psicologies, la sèrie d’Albert Espinosa «Polseres vermelles», etcètera, etcètera.

Si bé és un fenomen discursiu, l’autoajuda treballa activament en la formació de subjectivitats en el món contemporani: és un lèxic que serveix als individus per definir-se, per representar-se a si mateixos sota unes coordenades socials i culturals. Per exemple, la mera postulació de la possibilitat de conèixer-se a si mateixos, més enllà de les reverberacions dèlfiques del terme, i tenint en compte que Freud no ha passat en va, constitueix l’adopció d’una metafísica cartesiana de la subjectivitat —el jo com una substància autònoma, interior, que està «fora del món»—i de la creença en la introspecció com una tecnologia no només postulable sinó viable i eficient per arribar a aquest jo.

En un pla menys abstrús, el llenguatge de l’autoajuda implica una visió més thatcheriana del món que la que tenia la difunta iron lady: no hi ha societat ni famílies, hi ha individus. I aquests individus han de ser mànagers de la seva pròpia vida, empresaris de si mateixos que tinguin cura de les seves emocions i els seus pensaments: és precisament això el que estan proposant les «noves filosofies» del córrer o morir; és el que ens ofereixen els anuncis d’Estrella Damm al anunciar-nos la transsubstanciació del real: «si estimes el que tens, tens tot el que vols»; no és d’estranyar, aleshores, que el model triomfant —ja sigui en el cas de les finances o de la cultura— sigui el de l’emprenedoria. L’òptica de l’individu esdevé el prisma més adequat per comprendre les realitats més abissals de l’espècie humana: no perquè visquem en una societat hiperindividualitzada, on s’ha perdut el blochià «principi d’esperança» juntament amb els Grans Relats, sinó perquè el lèxic de l’autoajuda és el correlat cultural de l’última mutació de les societats tardocapitalistes.

 

Anunci de la Damm, mediterràniament

 

Per tant, no es tracta de situar-se en un enclavament suposadament estratègic per mantenir-se al marge i, amb mirada adorniana, desacreditar aquests productes en tant que representants d’honor de les indústries culturals. No n’hi ha prou amb postular-se indie, i riure’s de les aberracions autoajudesques —que no són aberracions per ser autoajudesques sinó per la seva precarietat literària— quan, en realitat, s’està participant plenament d’aquest lèxic cultural. Assenyalar el caràcter expansiu de la poètica de l’autoajuda no és un primer pas cap a una crítica encara més extensa.

Al contrari, el que es busca és fer emergir la singularitat del fenomen: la vastitud, la operativitat i la transparència d’aquest llenguatge ens ha d’alertar del fet que no es tracta d’un efecte col·lateral dels canvis de la societat contemporània dels últims vint anys; que no és el resultat de l’enginy i la fam d’èxit i diners d’uns quants voltors que han sabut aprofitar el «normal caos de la vida quotidiana». L’estructuració del caràcter de la persona, així com de la seva racionalitat pràctica, depenen d’aquest lèxic: un lèxic que no permet el que Antoni Domènech anomena «la tangent àtica», això és, la relació entre interessos privats i públics, entre individu i societat, que era inherent a les doctrines hel·lèniques del domini d’un mateix.Per tant, el llenguatge de l’autoajuda és, des d’aquest punt de vista, un fenomen eminentment ètic i polític que, en conseqüència, ha de ser analitzat com a tal.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Ho he llegit, i ho hauré de tornar a llegir, però no vull deixar d’escriure’t la figura que em ve al pensement quan sento noms com el de Jorge Bucay o Paulo Coelho (sense formar part de la “high culture dels bars de moda”, ni dels altres bars perquè estic sense substitucions i amb els quatre-cents euros), l’he buscat al diccionari, i en llegir l’etimologia m’he dit, és això.
    L’entrada en qüestió: xarlatà -ana [1803; de l’it. ciarlatano, possiblement resultat d’una contaminació de cerretano ‘venedor de medicaments i d’indulgències falses’ amb ciarlare ‘xerrar’; cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l’Úmbria, típica pels xarlatans ambulants]
    m i f 1 Persona que en una fira, etc., procura d’atreure la curiositat dels passants, per vendre’ls remeis, articles diversos, etc., lloant-ne els avantatges, el preu excepcional, etc.
    2 1 Persona que explota la credulitat pública.
    2 Persona que, fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.
    Per a mi tant l’un com l’altre són una mena d’equivalent a aquesta figura del xarlatà. Sobretot, m’ha agradat això de les “indulgències falses”.
    He trobat molt interessant i encertat el paràgraf en què parles del llibre de David Viñas Piquer, La erótica de la autoayuda.
    I he hagut de consultar “monadologia leibniziana”, “optimisme panglossià”, “el blochià «principi d’esperança»”…

    • Bon dia Helena,

      Gràcies per llegir-ho i reflexionar-hi en detall. Potser tens raó -i m’he passat en la caracterització/parodia- però el que volia assenyalar és que la crítica de l’autoajuda ha esdevingut un tòpic: gran part d’aquests llibres comencen precisament criticant-la (és clar, sempre hi ha alguna obra més cutre que la seva). I aleshores, quan llegeixo llibres de sociologia com ara els de Bauman, Lipovetsky, Sennet, Lasch, Daniel Bell, etc. que s’ocupen d’aquest tema, únicament denuncien això: que són llibres de xarlatans. I jo considero -evidentment- que ho són. Però considero que la seva figura, el seu llenguatge, i l’estructura de pensament a la qual fan referència no és un fenomen residual, sinó que ha de ser analitzar en un context polític concret que exigeix dels individus unes aptituds determinades.

      • Gràcies per respondre.
        He trobat molt afinat i encertat el que em dius al final, i hi estic del tot d’acord.
        He passat als enllaços que dónes, i crec que amb aquest article, més el de “L’emprenedoria us farà lliures”, així com l’entrevista que vaig llegir -i per la qual et felicito- a Eloy Fdez. Porta, doneu unes eines molt valuoses per reflexionar. Ara em queda pendent de llegir l’article “Consumicions culturals”.
        Així que gràcies, Helena Reig.

  2. Ja era hora que algú comencés a analitzar l’autoajuda com a gènere sòcio-literari!
    L’Eudald apunta una tesi que ja fa temps que els afeccionats crítics intuïm: l’estreta relació entre l’autoajuda i l’emprenedoria, el que podríem anomenar “autoajuda empresarial”
    Si no m’equivoco, l’especialista en marketing americà Dale Carnegie va ser un dels pioners d’aquest gènere a mitjans del segle XX, que encara cueja arreu del món amb gurus fins i tot locals com l’Àlex Rovira.
    Després apareixen obres com “El monjo que va vendre el seu Ferrrari”. I jo em pregunto: D’on trec un Ferrari per vendre?