“Els Joves” a Catalunya, la movida madrilenya i la lluita de classes

15.05.2017

Divendres passat a les 10 de la nit, una cua inusual s’autoorganitzava per entrar al Teatre del CCCB. Ningú tenia del tot clar si anàvem a veure conferències, actuacions o performances inclassificables, fet que afegeix encara més mèrit al poder de convocatòria del Festival Primera Persona, que a la seva sisena edició va ser capaç d’arrenglerar centenars de barcelonins a hores molt més pròpies de cerveses que de cultura. Hipòtesi per explicar aquest volum d’assistència que una ullada a les xarxes confirmaria: entre els eclèctics ponents (showmans?, intèrprets?), hi havia en Nigel Planer i l’Alexei Sayle, altrament coneguts com en Neil i la família Balowski, d’Els Joves.

La ronda de “relats de vida”, l’etiqueta que el mateix festival utilitza per descriure el que passa dins les seves portes, va durar tres hores i mitja, que fa pensar en què els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, han aconseguit crear un format que atrapa gràcies a una impredictible mescla d’elements de xerrada amb elements de concert. Les tres intervencions (actuacions?, conferències?) van combinar històries personals interessants i úniques amb una posada en escena treballada que tenyia el contingut intel·lectual d’espectacle. El resultat és el segell del Primera Persona: la garantia que, parli qui parli, el públic i els convidats connectaran.

 

Ana Curra. La reina espanyola del punk

La primera a aparèixer va ser Ana Curra, coneguda com “la reina espanyola del punk”, una cara fosca i complexa de la movida madrilenya dels vuitanta. Part de grups com Alaska y Los Pegamoides i Parálisis Permanente, la identitat de Curra s’ha d’associar molt més amb la radicalitat del punk de Parálisis amb el qual la pianista s’identificava, “una proposta estètica i un so potent però, sobretot, un rollo sexual molt transgresor” que amb el pop frívol d’Alaska.

Curra va explicar la seva trajectòria en una conversa amb Joan Pons, guionista de programes televisius de música com Sputnik o Cachitos de hierro y cromo, que va estructurar la xerrada al voltant de 10 cançons amb les quals Curra havia respost a 10 preguntes. Tot un encert, ja que les introduccions musicals a cada fase del relat ajudaven a posar al públic en situació i permetien que Curra s’agafés a la música quan no tenia paraules. Perquè la història de Curra estava esquitxada de records tristos que, sense ni un gram de voluntat groga per part de Pons, van fer que la veu de la pianista sonés trencada en els moments en què els va tocar de prop.

La primera peça que va sonar situava magníficament el personatge: la Tocatta i fuga en re menor, de Johann Sebastian Bach. El so d’un òrgan fent aquesta melodia va ser el que, en sentir-lo a l’església ben petita, va fer que Curra s’enamorés de la música. La Tocatta explica dues coses essencials de Curra: la sonoritat fosca que tant l’ha marcat, i l’amor a la música clàssica. Perquè el detall inesperat és que, a diferència de la primitivitat musical de la vasta majoria dels protagonistes de la movida, Curra tenia una formació clàssica de primer nivell en el piano i, de fet, ha treballat tota la seva vida com a professora de conservatori. “D’aquests grups sempre s’ha dit que tenien grans idees però no sabien tocar gaire. Jo sí que en sabia, i per això vaig aprendre: perquè es tractava de no tocar gaire. Vaig ser un exercici d’essencialitat, perquè en l’essencial hi ha la clau de les grans cançons”.

Dels anys de La Movida, Curra va voler reivindicar-ne l’esperit rebel i la innovació, que es resumeixen en el tema Autosuficiencia, de Parálisis Permanente, un himne punk juvenil que crida “Ahora soy independiente / ya no necessito verte / ya soy autosuficiente al fin / me miro al espejo y soy feliz”. La pianista va explicar l’excitació que corria per les venes als protagonistes del moviment i com sentien estar obrint camins radicalment nous. “A aquella època tot estava per fer: només existien les folklòriques”. Per posar la transgressió en context, Curra va recordar un bolo (que aleshores s’anomenaven “gales”) a Punta Umbría en què la Guàrdia Civil va haver de desallotjar-les de la plaça de toros on tocaven perquè els assistents al concert les volien violar. Una anècdota que no era, ni de bon tros, excepcional.

El moment més íntim del relat va arribar quan Pons va preguntar sobre la mort. I és que Curra, coneguda amb el malnom de “La viuda de Madrid”, va perdre dues parelles sentimentals vinculades al costat més fosc i alternatiu de La Movida: Eduardo Benavenete, líder de Parálisis Permanente que va morir amb 20 anys quan semblava estar cridat a ser un geni, i Angél Álvarez Caballero conegut com El Ángel, un poeta rodejat d’una aura de misteri el record del qual va fer emocionar a Curra mentre explicava que encara no havia pogut pair la seva mort i necessitava més temps per poder reivindicar-lo. Sense fer apologia de les drogues, Curra va voler deixar clar que tant ella com la gent del seu voltant no eren víctimes, sinó que, en la vena més punk, van triar com viure la seva vida. “Són camins escollits. Jo estic orgullosa que la majoria de la meva vida estigui unida a les drogues. He après una barbaritat”

 

Els Joves. Els de baix fan una sèrie

Els protagonistes de “The Young Ones” (El Joves)

L’escenari del Primera Persona es va transformar en el sofà d’Els Joves, rodejat de parafernàlia relacionada amb la sèrie, per acollir a Nigel Planer i l’Alexei Sayle. Després de l’aire íntim i sentimental que havia deixat Curra, l’entrada d’en Neil i l’home Balowski (Sayle era un sol actor que interpretava diferents personatges de la mateixa família al llarg dels episodis), va donar la volta a l’ambient com un mitjó. Planer i Sayle, abans que actors eren còmics professionals, i fer riure al públic des d’un escenari era tan natural per ells com respirar.

La segona part de l’acte va transcórrer sense presentador. Planer i Sayle es van escarxofar al sofà i, amb un petit guió que situava a en Planer com a mestre de cerimònies i en Sayle com a convidat tocacampanes, cada pocs minuts es projectaven un seguit de clips de vídeo d’Els Joves sobre un tema determinat. Els dos actors comentaven les imatges barrejant informació autobiogràfica amb reflexió i, sobretot, acudits espontanis en un to irreverent tan semblant al de la sèrie que feia entendre perquè els personatges d’Els Joves tenien la força que tenien.

Com a cronista, vull introduir un element personal: sóc massa jove per haver gaudit Els Joves en el seu moment de plenitud. Quan Els Joves triomfaven a Catalunya, jo era molt petit i tan sols recordo als meus pares veient la sèrie i captar-ne un 10%, tampoc amb gaire interès. Forma part d’un conjunt de comèdies angleses mítiques però, a diferència de Monty Python Flying Circus i Sí Ministre, amb les quals sí que recordo haver-me fet un fart de riure, de Els Joves només en tinc records vagues, probablement degut a una subtil censura paterna.

Però aquesta manca de lligam nostàlgic amb la sèrie serveix per elogiar-la encara més: veient els sketchs que es van projectar, no només vaig riure amb la boca oberta, sinó que no podia deixar de flipar –és la paraula- amb la força d’aquelles imatges. Des d’una escombra i un fregall parodiant els diàlegs classistes de Upstairs, Downstairs  (Arriba y Abajo), fins a les complicades relacions dels Balowski amb el capitalisme, passant per la mítica digressió paranoica d’en Rik (Rik Mayall) sobre la ubiqüitat de la pol·lució, la comèdia d’Els Joves em semblava hilarant i, sobretot, atemporal. Per a algú que quan va descobrir Louie CK es pensava que estava veient una cosa mai feta, revisitar Els Joves ajuda a tenir perspectiva. Ho va concretar en Sayle explicant com, els primers a fer un gag sobre els dolors d’un embaràs que, finalment, descobrim que només són un pet, van ser ells.

La història més fascinant que van comentar els dos intèrprets va ser la que explicava Els Joves en clau de lluita de classes. A sobre, la situació es resumeix en una escena de la sèrie: els protagonistes habituals s’enfronten en un concurs televisiu a un grup de nens de papà. En Mike, en Rik, en Neil i en Vyvyan formen part de Scumbag College, la universitat de de l’escòria, i lluiten contra quatre membres del Footlights College. El Footlights és el nom autèntic del club dramàtic de la Universitat de Cambridge, i entre els actors que els interpreten trobem estrelles com Hugh Laurie o Stephen Fry que, al món real, van pertànyer al Footlights Dramatic Club. Com va explicar Planer, la gràcia és que els actors convidats a la sèrie eren rics i fills de rics i amics de rics, als quals la BBC donava els espais i la fama, i han acabat sent genuïnament famosos i milionaris, mentre que els protagonistes d’Els Joves, tan dins com fora de la sèrie, eren outsiders sense sang blava que han acabat en situacions molt més modestes. En un gag, la sèrie satiritzava el classisme de la societat britànica en el món de l’espectacle i el pas del temps ha fet que la ironia de tot plegat sigui encara més gran perquè, com les millors bromes, retratava la pura veritat.

La idea que Planer i Sayle volien transmetre és que Els Joves va ser un miracle: mai la BBC hauria donat un espai a una sèrie d’aquestes característiques amb els noms desconeguts que l’acompanyaven i mai ningú hauria anticipat el seu èxit. Per entendre fins a quin punt això era cert, Planer va explicar la raó per la qual la sèrie incloïa números musicals: tots els executius de la cadena l’havien rebutjat com a comèdia i només va poder colar-se a la graella a través de la categoria d’“espectacles i varietats”.

L’altra part del miracle d’Els Joves va ser el seu èxit als Països Catalans. Els comediants tenien diverses explicacions. En primer lloc, un context polític comú que va despertar a les audiències el desig de rebel·lia: a Anglaterra es volia fugir del jou de Thatcher, i a Catalunya es volia deixar enrere el franquisme. En segon lloc, Sayle, que va posar-se al públic a la butxaca amb les seves frases en castellà –té una casa a Granada-, va postular vasos comunicants entre l’humor escatològic anglès i el català. Finalment, Planer va defensar que l’èxit es devia en gran part al fantàstic treball de traducció dels guions i de doblatge: l’actor va posar molt d’èmfasi en la qualitat de les veus catalanes i en la feina increïble a l’hora de traduir, amb gràcia i sentit, jocs de paraules i referents. Planer va demanar un aplaudiment general per al traductor dels guions al català, que era present a la sala i del qual no he aconseguit trobar el nom enlloc.

 

Siniestro Total. España es droga

Julián Hernández, líder de “Siniestro Total”, Esteban Hernández i Rafael Tapounet

Després del gran hit de la nit, el Teatre del CCCB va quedar una mica més buit per rebre a Julián Hernández, fundador i líder de la banda de rock and roll espanyola Siniestro Total, acompanyat del seu fill Esteban Hernández, amb qui es va retrobar quan aquest era adolescent, i en Rafael Tapounet a la bateria –que incloïa una barbacoa com a element de percussió-, periodista i membre del grup Los Carradines, la banda de punk liderada per Antonio Baños.

Passats dos quarts d’una, l’actuació d’Hernández va ser això: una actuació musical, intentant construir el relat a través d’una llista de cançons eclèctica i gamberra, però prescindint de la xerrada biogràfica. Tractant de vostè al públic i amb un sentit de l’humor més aviat antiquat, Hernández va exhibir carisma sense acabar de connectar amb la sala. En això va col·laborar, sobretot, el seu fill, que amb un posat d’estrealla del pop prepotent tan allunyat de l’esperit satíric de Siniestro Total com es pugui imaginar (seria un perfecte guitarrista per a Pereza, per exemple) va interpretar –o no- un paper de torracollons adolescent que “estava allà per tocar els ous” a son pare, encara que no tingués ni acudits ni arguments preparats per fer-ho més enllà de la interrupció cretina. A més, els solos de guitarra deficients i la manca total de presència escènica del jove –tocava assegut mirant a terra- no quallaven de cap manera ni amb els galons del progenitor ni amb el sentit de l’humor de Tapounet.

Això sí, si aconseguies esborrar del camp de visió, del pensament i de les orelles a Hernández Jr., tenies el plaer de posar la cirereta punkarra a la vetllada amb temes tan imprescindibles com Bailaré sobre tu tumba o España se droga, dos clàssics que han envellit meravellosament. “Por mí puedes meterte antimateria / pero siempre se acaba en algo peor / como, por ejemplo, discutiendo muy serio / en coloquios y debates en la televisión”

L’actuació d’Hernández serveix per resumir el fil conductor d’una sessió tan eclèctica com la que va proposar el Primera Persona:  Punk is not dead o, de fet, Punk should not die. Si Ana Curra, Els Joves i Siniestro Total ens diuen alguna cosa quan els veiem des del present, és que el desacomplexament i la ironia destroyer d’aquells anys s’ha anat descafeïnant amb el temps. Comparant-nos amb aquelles veus, semblem més fleumes i atemorits, especialment si pensem en la música (per sort, moltes sèries sí que han recollit el testimoni). Els 3 artistes convidats van fer carrera ridiculitzant les elits i les actituds pretensioses gràcies a una bona mescla entre ràbia i sarcasme. Feia l’efecte que, si aquests discursos apareguessin avui dia, se’ls menystindria per ser políticament incorrectes o alguna altra bajanada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El proper duo subvencionat pel CCCB, quin será? Felipe González & Alfonso Guerra? Sense aquests, la movida madrileña (i valenciana) no haguera existit. Ni tampoc els estralls que van fer les drogues als barris d’obrers, el tràfic de les quals eren subvencionats pels diferents governs (estatal, autonòmic i local).

    Atentament