Els hereus literaris de Vayreda no són pas bords

2.02.2017

Com el Sant Crist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda, tots tres són d’una mateixa fusta: esparvers literaris poc comuns d’esmolada traça –i no pas de guatlles totxes, com diria l’estoica Coral·lí. Són Ramon Erra, Víctor Garcia Tur i Joan Jordi Miralles, els últims guanyadors del Premi Marian Vayreda de Prosa Narrativa, que enguany celebra la seva 51a edició. Un guardó històric que, amb les obres d’aquests darrers premiats, es consolida com a trampolí de prosistes insòlits i talentosos que escriuen històries sui generis allunyades de l’esfera urbana relativament dominant, el clixé modernet o les trames barates orfes de substància. Talment com aquell antic carlí olotí que dona nom al guardó: un autoràs que mai s’ha reivindicat prou.

El Marian Vayreda forma part dels Premis Literaris Ciutat d’Olot, uns dels més antics de les Lletres Catalanes, que també inclouen una categoria de poesia (Premi Joan Teixidor de haikus en línia) i una altra de novel·la juvenil. De moment, tot aquell que aspiri a succeir Erra, Garcia i Miralles al palmarès té temps fins al dia 1 de març per presentar la seva obra i esperar que arribi el mes de juny per conèixer el veredicte del jurat. En l’edició anterior, el triomfador va ser Joan Jordi Miralles amb La intimitat de les bèsties, un llibre tendríssim i sangonós que encara el lector al misteri de la condició humana: set relats llargs que cruixeixen com un tronc de conífera al mig del foc, en una nit espessa dins el bosc entre el rastre de la boira. I una dosi de sornegueria ben administrada, com la d’Els nens feliços o Això és Àustria.

Dosi que també ens injecta Víctor Garcia Tur quan llegim Els ocells, obra premiada el 2015, una intrigant adaptació literària (a la inversa) de la pel·lícula de Hitchcock, en què les aus comencen a desaparèixer inexplicablement. Novel·la sòrdida, grotesca, misteriosa i amb efluvis punks, transmissora d’aquella angoixa que ens aclapara però que al final ens sap greu que ens abandoni. Far West gitano (el títol sol ja fa venir ganes de llegir-lo), de Ramon Erra, no navega per aigües gaire allunyades pel que fa a la particularitat i la destresa narratives que apuntalen el text, amb l’admirable retrat d’una vida ambulant en perill d’extinció. A vegades hem de girar el cap enrere i mirar el passat que fuig, per explicar-lo, igual que Vayreda, que acomiadava el segle XIX i s’enfrontava a la modernitat liberal deixant-nos els seus desenganyats Records de la darrera carlinada.

La mort prematura de l’escriptor olotí, justament quan havia pogut trobar la seva veu pròpia, quan encara no havia acabat de revisar La punyalada, va frenar la trajectòria d’un narrador privilegiat i polifacètic, capaç d’escriure una novel·la psicològica extraordinària (amb el seu dramàtic triangle amorós), una tesi ideològica exagerada (Sang nova, que es reeditarà aviat), unes memòries memorables (que consti, la redundància) i una colla de relats curts de tendència macabra (com moltes de les nostres llegendes orals) que reflecteixen amb artificis gens ampul·losos els usos i costums d’una societat molt determinada, inconfusiblement garrotxina.

La Casa Vayreda, a Olot

La mateixa que cada any el recorda amb aquest premi de narrativa, que el 2016 va arribar al mig segle de vida. Empúries és l’editorial que s’encarrega de publicar els textos escollits; res més escaient que escoltar l’opinió del seu editor, Josep Lluch, sobre els autors de les últimes obres premiades: “són tres dels escriptors més interessants d’ara mateix”. En un país on la gent que escriu (o que ho intenta) sembla més nombrosa que no pas la que llegeix (percepció paorosa), on els premis literaris no paren de multiplicar-se, és imprescindible fer servir un criteri selectiu que ens ajudi a ubicar-nos. Ja no tan sols per una qüestió de qualitat, sinó també de preferència temàtica, de gènere literari o d’ideologia. La focalització com a vector de l’ordre.

 

“Al palmarès em remeto”

Sobre els tres narradors que ens ocupen, Lluch parla d’una “coincidència de perfils, relativament generacional, molt interessant”. Al seu parer, Miralles, Garcia Tur i Erra “són tres escriptors rellevants que no són de primera fila, encara, perquè tampoc fan una literatura de consum massiu”. Però afegeix, esperançat: “D’aquí a deu anys segurament estaran entre els noms importants de la literatura catalana”. Si no hi són, en tot cas, no serà per falta de nivell, sinó d’ortodòxia; per ser perifèrics i singulars. L’editor d’Empúries matisa que no vol donar la impressió que prioritza “aquest tipus de literatura” en detriment d’altres manifestacions narratives més o menys convencionals, fins i tot urbanes o urbanites. Simplement exposa, des del punt de vista de lector, que es tracta d’autors d’una qualitat i un interès literari que parlen per si sols.

Lluch diu que té la sensació que el Marian Vayreda “és útil per escriptors en curs de consolidació”, no només per la categoria de les seves obres, sinó també pel prestigi del jurat. Un altre aspecte que ressalta del premi garrotxí és que “està obert a tota mena de textos en prosa narrativa: dietaris, reculls de contes, textos memorialístics, novel·les”, que això “el singularitza” i que “fa una funció literària real”. Pausa. “Al palmarès em remeto”, ratifica. Finalment, expressa de manera indirecta un desig comprensible: “Aquest premi hauria de ser més conegut a tot Catalunya del que ho és”. Igual que l’autor que li dona nom.

Si no ho heu fet encara, des d’aquest article us exhortem a descobrir no sols en Miralles, en Garcia Tur i l’Erra, sinó també l’Albert, l’Ivo i la Coral·lí, els protagonistes de La punyalada que va escriure Vayreda, una de les millors i més perifèriques novel·les catalanes del segle XX.

I si us han agafat ganes de participar-hi, podeu consultar les bases del premi en aquest enllaç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hola Francesc, dius a l’article que properament es reeditarà Sang Nova. Tens coneixement de quan sortirà publicada la reedició, aproximadament, i quin editorial ho farà?
    Gràcies!
    Guillem

    • Hola, Guillem, no sé exactament quan sortirà publicada ni quina editorial ho farà. L’únic que sé és que qui hi treballa porta la feina força avançada.