Els Gaudí i la normalització del cinema català

30.01.2017

La 9a edició dels premis de l’Acadèmia del Cinema Català va tenir dos noms propis: Un monstre em ve a veure, de J.A. Bayona, que va arrasar a les categories tècniques i es va endur millor pel·lícula i millor director; i La propera pell, d’Isa Campo i Isaki Lacuesta, amb tres premis grossos: millor pel·lícula (en català), millor actriu i millor guió. Un coprotagonisme esquizofrènic que permet que l’acadèmia pugui acontentar a les seves dues ànimes repartint els guardons entre pel·lícules incommensurables entre elles. Avantatges i inconvenients d’atorgar una estatueta per a millor pel·lícula i una altra per a millor pel·lícula en llengua no catalana.

©Ruano Fotografia

I és que una cinematografia petita com ara la catalana es veu obligada a ser els Òscars i la Palma d’Or tot a la vegada, de manera que es pugui reconèixer l’immens talent nacional al preu de mantenir un criteri contradictori. En aquest cas, La propera pell és la Palma d’Or, un film d’autor, pressupost mínim i ple de recursos metacinematogràfics; i Un Monstre em ve a veure és l’Òscar per a un cinema de masses, d’il·limitats recursos tècnics i vocació melodramàtica. No només la diferència entre el nombre d’espectadors de totes dues pel·lícules és ofensiva, sinó que es tracta dos perfils tan diferents que no hauran trepitjat una mateixa sala des de fa anys. A falta d’uns premis de la crítica –encara queda molt lluny la normalització plena-, visca la diferència.

La resta de guardons –que podreu consultar a baix de l’article- van ser predictibles des d’una perspectiva d’allò políticament correcte. El millor curtmetratge només podia ser per a Timecode –hauria estat imperdonable no premiar un curtmetratge triomfador a Cannes i en camí dels Òscars-, millor documental Alcaldessa –un guardó polític per a una obra que ni tan sols és el millor documental sobre el moviment polític en qüestió-, i millor música original per a Sílvia Pérez Cruz, a Cerca de tu casa. Dues anomalies, una de bona i una de lamentable: Eduard Fernàndez es va imposar com a millor actor per al seu paper a El Hombre de las mil caras, enduent-se el guardó per quarta vegada i fent justícia a la seva interpretació, i La mort del rei Lluís XIV, d’Albert Serra, l’única pel·lícula catalana del 2016 que s’estudiarà a facultats de cinema de tot el món, només va ser reconeguda per vestuari i maquillatge i perruqueria.

La Gala

Cal aplaudir Bruno OroLluís Danes, presentador i director de la gala, per travar una cerimònia esplèndida, amb un equilibri perfecte entre humor i crítica i tot el ritme que es pot demanar a aquest tipus d’esdeveniments. El Quartet Brossa i el pianista Xavi Lloses van fer una feina excel·lent donant un aire fresc i solemne alhora als moments musicals, que ja va començar a dalt de tot amb l’encertadíssima versió de Jean-Luc, dels Amics de les Arts. Oro segueix exhibint les seves facultats de showman: ahir tenir un to crític i entretingut gràcies a una ironia ben treballada al voltant dels tòpics del cinema català, i va saber introduir i jugar amb algunes de les seves imitacions més conegudes (més per Vinagre que per Polònia). Els gags enregistrats prèviament van ser els millors que s’han vist, amb una fantàstica paròdia del càsting d’una hipotètica superproducció sobre Dalí (gran Francesc Orella) i un brillant porta a porta d’Oro fent proselitisme del cinema català –que el cineasta Javier Giner ha denunciat per plagi-.

©Ruano Fotografia

Dos moments van trencar el ritme de la gala amb justícia. Isona Passola, la directora de l’acadèmia, va repetir un any més el to al qual ens hem acostumat: un discurs amb problemes d’estructura i ritme però amb una gran força emocional i carregat de raons. Passola va ser precisa i directa amb el contingut de les seves reivindicacions, demanant diners per a l’audiovisual català sense subterfugis i exigint un millor tracte institucional. Cada dada i cada comparativa que la presidenta va posar sobre la taula mereixen ser repetides i, sobretot, interioritzades tan sovint com faci calta. Tot i que les interpel·lacions massa explícites als polítics presents grinyolaven, Passola va saber posar èmfasi en una idea que mai ens hauríem de cansar de repetir: “un país no existeix si no té un audiovisual potent”.

L’altre moment reivindicatiu va ser a per a Josep Maria Pou, que va rebre el Gaudí d’Honor i va pronunciar un discurs llarg i molt treballat, que posava damunt la taula tots els greuges de la professió amb contundència i que va culminar citant el final de L’Oncle Vanya, de Chejov. Pou va anar creixent del personal a l’universal, i va arrencar aplaudiments cada cop que tornava al leitmotiv del seu discurs: “En aquest país hi ha molt talent, el que no hi ha és feina”. Val la pena escoltar-lo sencer:

 

Guanyadors/es IX Premis Gaudí 2017

-Millor Pel·lícula: La propera pell

Dirigida per Isaki Lacuesta i Isa Campo, escrita per Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo i produïda per Corte y Confección de Películas, La Termita Films, Sentido Films i Bord Cadre Films.

-Millor Pel·lícula en llengua no catalana: A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

Dirigida per Juan Antonio Bayona, escrita per Patrick Ness i produïda per A Monster Calls AIE, Telecinco Cinema, Apaches Entertainment i Películas La Trini.

-Millor Direcció: Juan Antonio Bayona per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

-Millor Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo per La propera pell

-Millor Protagonista Femenina: Emma Suárez per La propera pell 

-Millor Protagonista Masculí: Eduard Fernández per El hombre de las mil caras 

-Millor Direcció de Producció: Sandra Hermida per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

Millor Pel·lícula Documental: Alcaldessa, dirigida per Pau Faus, escrita per Pau Faus i Ventura Durall i produïda per Nanouk Films.

-Millor Curtmetratge: Timecodedirigit per Juanjo Giménez, escrit per Juanjo Giménez i Pere Altimira i produït per Nadir Films.

-Millor Pel·lícula per a Televisió: Ebre, del bressol a la batalla, dirigida per Roman Parrado, escrita per Eduard Sola i produïda per Setmàgic Audiovisual, Televisió de Catalunya i Enciende TV.

-Millor Pel·lícula d’Animació: Ozzy, dirigida per Alberto Rodríguez i Nacho La Casa, escrita per Juan Ramón Ruiz de Somavía i produïda per Arcadia Motion Pictures, Pachacamac Films AIE, Capitán Araña i BD Animation.

-Millor Direcció Artística: Eugenio Caballero per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

-Millor Actriu Secundària: Alexandra Jiménez per 100 metros

-Millor Actor Secundari: Karra Elejalde per 100 metros

-Millor Muntatge: Jaume Martí i Bernat Vilaplana per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

-Millor Música Original: Sílvia Pérez Cruz per Cerca de tu casa

-Millor Fotografia: Oscar Faura per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

-Millor Vestuari: Nina Avramovic per La mort de Louis XIV (La mort de Lluís XIV) 

-Millor So: Oriol Tarragó, Peter Glossop i Marc Orts per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

-Millors Efectes Visuals: Félix BergésPau CostaDavid Martí i Montse Ribé per A Monster Calls (Un monstre em ve a veure)

-Millor Maquillatge i Perruqueria: Marion Vissac i Antoine Mancini per La mort de Louis XIV (La mort de Lluís XIV)

-Millor Pel·lícula Europea: Elle, dirigida per Paul Verhoeven, escrita per David Birke i produïda per SBS ProductionsTwenty Twenty Vision FilmproduktionFrance 2 Cinéma i Entre Chien et Loup. França, Alemanya i Bèlgica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El que va ser lamentable i trist és que quan es va posar a la pantalla la llista de personalitats cinematogràfiques desaparegudes el 2016…el realitzador no se´n va enterar i es va dedicar a fer moviments de càmera amunt i avall.Grotesc. I sobre el narrador Gorina, quants anys més ens haurem de menjar les seves gracietes?