Els FRAC a l’Arts Santa Mònica

3.04.2012

Els FRAC (Fonds regional d’art contemporain) són col•leccions públiques d’art, creades en 1982 per assegurar que les creacions actuals arriben a tots els racons de França. Ràpidament es van instal•lar dins el sector cultural del país veí com un nucli d’adquisició de vídeo i constitució de reculls. És precisament una època en què la vídeo- creació encara s’està constituint com a llenguatge, amb noms importants com Marcel Broodthaers, George Rey o Charles Simonds, i amb l’enregistrament de continguts tan diversos com performances, auto- gravacions, documentals, etc. Una tecnologia híbrida.
L’exposició Once upon a time the screen, Del vídeo monocanal a l’univers del cinema, ens porta a l’Arts Santa Mònica 27 peces d’aquests fons, que romandran al centre dirigit per Vicenç Altaió fins el 2 de juny. Un viatge per les 23 col·leccions de les FRAC amb Pascal Neveux com a curador, i que és un reflex del viatge que cada any realitzen les peces de cada Fons Regional, car un terç o la meitat de la seva col·lecció és objecte itinerant. Una experiència traslladada a part de les projeccions i els monocanal exhibits, com la vídeo- cartografia sobre l’inquietant odissea que una palestina ha de fer per arribar a un hospital de Jerusalem.


Un punt de partida que també trobem en altres artistes com Helena Almeida, Zineb Sedira o Fiona Tan, ja que articulen d’una manera especial l’efecte del distanciament. A diferència d’alguns mitjans afins, el videoart s’ha bastit amb elements com els raccord, la fragmentació, el discurs interromput o l’absència de narració sonora -moltes vegades només trobem so ambient o, directament, soroll-. Les obres d’Akran Zaatari, Fabrice Lauterjung o l’esmentada Sedira també responen a aquests paràmetres. En canvi, filmacions realistes com les de Deimantas Narkevicius ens mostren situacions massa llunyanes en el temps com per abrigar-nos amb el seu muntatge natural, intacte. Només Rounded with a sleep de Laurent Montaron sembla acomodar-se al mode de representació emprat pel cinema de consum i la televisió.
El material reunit és d’una qualitat força remarcable en l’ampli ventall de tendències i dates. La mostra fa una mirada no cronològica al voltant de 30 anys d’història, fet que provoca una sensació momentània de desordre, com el prototip d’exhibició museística encara present al segle XVIII. Com un Gabinet de curiositats de Cornelis van der Geests, però arrebossant de videoart. Destaquen My problem is the problem of a woman, d’Eva Partum; What we saw upon awakening, de Lida Abdul, o Hippopotamus de Karl Kells. Una atenció especial mereix l’experiència formal de la captivadora La Mer, d’Ange Leccia, i també la captació estàtica Seminaire 01, de la dupla Fabien Giraud/ Raphael Siboni. Peter Downsbrough, per la seva part, ens ofereix una sèrie de plans que s’ alternen sobre el punt de vista d’un sol emplaçament, i en un blanc i negre molt contrastat. Com una càmera de vídeo vigilància on el testimoni fred contamina la mirada de l’espectador.
Once upon a time the screen és una proposta de Screen from Barcelona i el festival de videoart Loop, que compleix 10 anys. A més, obre amb retard la temporada 2012 de l’Arts Santa Mònica. La seguiran una exposició de Remi Ochlikl sobre la primavera àrab, així com el treball de l’artista catalana Begoña Egurbide, dedicat a la maternitat i la infantesa, iniciat fa 10 anys. Un desordre absolut culminarà aquest programa anual amb una retrospectiva de l’art rus contemporani. Pocs projectes i amb un esperit proper a les darreres activitats, fet que preocupa a una part del sector que esperava l’eixamplament de les ambicions temàtiques de l’entitat, mitjançant el testimoni del conseller Mascarell i la seva promesa de canviar-ne el rumb, o si més no d’ampliar-lo. Les veus més crítiques ja han qualificat l’escassa novetat, junt a l’excusa diplomàtica del greuge pressupostari, com un signe d’immobilisme i manca d’innovació.