Els Fets de la Fatarella, 80 anys després

El 25 de gener de 1937, mentre la guerra civil i la revolució incendiaven el país, trenta-quatre pagesos de la Fatarella, a la Terra Alta, eren assassinats pels incontrolats de la FAI

El 25 de gener de 1937, mentre la guerra civil i la revolució incendiaven el país, trenta-quatre pagesos de la Fatarella, a la Terra Alta, eren assassinats pels incontrolats de la FAI, que volien implantar a la força la col·lectivització de la terra.

Vuitanta anys després, les víctimes dels denominats Fets de la Fatarella han rebut, finalment, l’homenatge de les institucions: l’ajuntament, la diputació i la Generalitat. L’acte, presidit pel conseller Raül Romeva i l’alcalde, Francesc Blanch, ha tingut lloc a la capella de la Misericòrdia del poble terraltenc i ha comptat amb els parlaments de tres eminents historiadors: Josep Sánchez Cervelló, Josep Maria Solé i Sabaté i Agustí Colomines i Companys.

Per damunt de les intervencions dels ponents, ha planat l’ombra del mestre Josep Termes, autor de l’impressionant estudi Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella de 1937 (Afers, 2005), un llibre amb un títol força explicatiu que resumeix el drama: els miserables, la gent de la CNT-FAI, s’enfrontaven als pobres, els petits propietaris que malvivien d’una terra aspra i ingrata, però pròpia, i que es negaven a cedir-la a col·lectivitat. Per entendre la tragèdia, cal evitar els clixés fins on ens sigui possible i intentar anar als fets mateixos, perquè l’episodi transcendeix l’àmbit local o regional, en la mesura que prepara i explica els Fets de Maig del 37 a Barcelona: l’enfrontament entre la Generalitat, amb el suport del PSUC i Estat Català, i la CNT-FAI, amb el suport del POUM. La conseqüència política per a Catalunya seria la pèrdua de la gestió de l’ordre públic, una competència de la Generalitat que passaria a dependre del govern central, sempre amatent a la recentralització.

Com és prou sabut, l’aixecament facciós del 18 de juliol a Barcelona va ser neutralitzat, en bona part, per la intervenció armada dels anarcosindicalistes. El món va admirar l’èpica victòria dels treballadors sobre els militars, però el resultat va ser que, a la pràctica, la CNT-FAI es va fer ama i senyora del país i va sembrar el terror revolucionari per imposar la col·lectivització de la producció agrícola i industrial, mentre el president Companys maldava per controlar la situació. A les Terres de l’Ebre, el comunisme llibertari va reeixir raonablement als camps del Montsià – a Amposta es van implicar uns mil dos-cents camperols- o a la fàbrica Electroquímica de Flix, amb 700 treballadors i l’estratègica producció de cloratita, un component bàsic de la fabricació d’explosius. Però a la Terra Alta les tensions entre la pagesia i els col·lectivistes va assolir nivells tràgics, entre altres raons perquè era una comarca amb una alta implantació del carlisme, cosa que propiciaria la violència faista i la posterior repressió franquista. És en aquest context que cal situar els Fets de la Fatarella que ahir es van commemorar.

Josep Sànchez Cervelló, el principal historiador de les Terres de l’Ebre –i probablement també del Camp de Tarragona-, ja havia tractat la qüestió en una obra clau per entendre les dinàmiques de la regió en els darrers dos-cents anys, Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco (Flor del vent edicions, 2001). A l’acte s’ha referit als diversos episodis violents que en aquells mesos es van succeir a Tortosa, Móra la Nova –amb els combatius sindicalistes ferroviaris- Ascó, Flix, el Pinell de Brai o Vilalba dels Arcs, l’únic lloc on els carlistes es van aixecar en armes per secundar els insurrectes, fent cas omís de la derrota del general Goded a Barcelona. La repressió faista va ser brutal i, tres anys després, la franquista va ultrapassar tots els estàndards imaginables de la immoralitat, tenint en compte que va ser l’obra sistemàtica d’un Estat constituït des d’una suposada legalitat, per rudimentària que fos. En el cas de la Fatarella, l’historiador flixanco ha repassat diverses aportacions fetes a partir dels testimonis locals que ha anat recollint al llarg dels anys i ha recordat que entre les víctimes hi havia carlistes i altres elements dretans, però també militants d’Esquerra Republicana, de la Unió de Rabassaires i de la UGT, tot i que la versió que els anarquistes van fer córrer va ser que es tractava de sufocar un complot monàrquic.

Josep Maria Solé i Sabaté, molt vinculat al territori com a director científic del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre), ha situat el drama en el marc nacional, en relació a la violència que les autodenominades Patrulles de Control anarquistes van desplegar a l’Empordà, la Cerdanya, la Plana de Vic, el Bages, el Camp de Tarragona o el Segrià, amb un esment especial a Antonio Martín Escudero, àlies “el Cojo de Màlaga”, un veritable psicòpata que ja va ser objecte d’estudi al seu llibre Anarquia i república a la Cerdanya (1936-1939). El cojo de Màlaga i els fets de Bellver (Publicacions Abadia de Montserrat, 1991). En realitat el personatge era extremeny i, entre altres aportacions als anhels de progrés civilitat, va usurpar titànicament l’alcaldia de Puigcerdà, va sembrar el pànic i la mort per la Cerdanya i va cremar la catedral de Vic. Dissortadament, els elevats ideals i la bona voluntat que movia molts dels veritables comunistes llibertaris, amb les seves aspiracions de llibertat i justícia, van ser desacreditats per aquesta mena de púrria. Al final del seu parlament, Solé i Sabaté ha reivindicat l’alt nivell de la historiografia catalana i ha lamentat el poc ressò internacional que té, malgrat això, a causa d’una llengua minoritzada, tot recordant que un intel·lectual de la talla de Paul Preston pràcticament ignora les fonts catalanes a l’hora de parlar de la nostra història contemporània.

Placa commemorativa del 80è aniversari dels Fets de la Fatarella|Foto: Xavier Vega

Quant a Agustí Colomines, ha glosat la figura de Josep Termes, amb qui va estar molt vinculat fins a la seva mort el 2011, com reflecteix el seu darrer llibre, Josep Termes. Catalanisme, obrerisme i civisme, (Afers, 2014), escrit en col·laboració amb Teresa Abelló. Ha recordat els vincles familiars de l’intel·lectual amb la Fatarella i que, nascut a Barcelona el 1936, entre els anys quaranta i els seixanta va passar els estius a casa dels avis materns, on el contacte amb la terra i les converses amb la gent de pagès van influir en la seva personal filosofia de la història. Mentre l’economicisme i el determinisme marxista s’imposaven a les universitats europees, va intentar lligar la història amb la vida, des de la consciència del poder de la transmissió oral. És així com va poder explicar la història de les classes populars i del moviment obrer català des d’una perspectiva nacional que tot sovint ha estat negligida o, directament, negada. Tot i ser la màxima autoritat en l’anarquisme català i ibèric, no ha rebut el reconeixement internacional que mereix la seva obra, i segurament tampoc no el va rebre al seu propi país, que tant va estimar i que tant va servir amb la seva convicció que els drets dels catalans els han d’exercir els propis catalans, al marge de constitucions i legalitats arrelades al tardofranquisme.

Un cop finalitzades les intervencions, les autoritats van inaugurar un auster monument a la memòria dels morts, i els nombrosos assistents han pogut fer una senzilla i emotiva ofrena floral.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació