Els darrers passos d’una pròdiga residència

22.05.2015

Un dels compositors catalans amb més difusió i repercussió nacional i internacional és el sabadellenc Benet Casablancas, que finalitzava la seva residència com a compositor a l’Auditori (figura que encara a algú pot estranyar, però que és absolutament normal a Estats musicalment madurs) amb un concert monogràfic a càrrec del bcn216 Ensemble, dins del cicle “Sampler Sèries”.

El compositor sabadellenc Benet Casablancas

El compositor sabadellenc Benet Casablancas

La residència durant les darreres dues temporades ha servit no només perquè el compositor gaudeixi de 20 obres programades, sinó per una intensa activitat interdisciplinar i pedagògica que ha involucrat altres institucions com la Filmoteca de Catalunya i l’ESMUC. El concert de cloenda va proposar un interessant programa amb sis obres de Casablancas que van exigir una gran resposta del grup bcn216, conjunt amb una llarga trajectòria a Catalunya dedicada a la música contemporània. Una hora i mitja abans del concert, amb molt d’encert i seguint aquesta voluntat de difusió de la nova música que defineix el “Sampler Sèries”, Casablancas va mantenir un diàleg obert al públic amb el compositor Josep Maria Guix.

El concert s’inicià amb Epigrames, obra de 1990, i continuà amb els Set Haikus per a sextet, una estrena mundial. Interessant aquest ordre, perquè ens va permetre albirar l’evolució en l’obra del compositor al llarg d’un quart de segle. Si podem parlar d’una maduresa en les darreres obres de Casablancas, aquesta és de caràcter formal. I amb això, podriem afegir que una vegada conquerit el seu espai lingüístic, la seva obra evoluciona cap a una atenció als detalls qualitatius de la música. Aquells irreductibles a la quantificació, la rigidesa i la planificació omniabarcant de què es va abusar tant durant la segona meitat del XX, i contra la qual no gaires creadors han reaccionat des de fa dècades. En aquest sentit, la concisió discursivo-formal que aconsegueix amb els Set Haikus no la trobem a Epigrames, tot i reconèixer la mateixa mà darrere de les dues. La mà d’algú que sense cap mena de dubte ha navegat intensament i profundament per la història de la música com a teòric i intel·lectual, i en la mesura que s’hi ha deixat interpel·lar, ha aconseguit que nodreixi la seva dimensió creativa, cosa que no sempre succeeix.

Tot seguit, les Sis Glosses sobre textos de Cees Nooteboom —amb un recitat molt acurat dels textos meravellosos de l’escriptor holandès— tancaven la primera part. Cadascuna d’elles bategava amb un pols propi, com una unitat subtilment enllaçada per la paraula poètica de Nooteboom, sense caure en la lectura programàtica. Tanmateix, al nostre parer la creació més aconseguida que ens va oferir el concert va ser Dove of Peace. Homage to Picasso (2010), un exigent concert de cambra per a clarinet, encàrrec de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra i estrenada a la ciutat anglesa. Hi trobem una sàvia administració dels recursos cambrístics, així com de les textures que el compositor obté en el diàleg dels instruments de corda i de vent, o en el joc entre el conjunt de cambra i el solista. En aquest sentit, l’obra sintetitza una de les característiques de les partitures del compositor, i és l’exigència cap a l’intèrpret d’una solvència tècnica que ha d’estar esperonada per una intensa i dúctil sensibilitat, sempre disposada a capbussar-se en espais sonors múltiples. En aquest apartat, José Luis Estelles va ser un solista d’altíssima qualitat, conduint amb mestria i maduresa una interpretació que demanava més que perícia tècnica, de la qual el clarinetista de Bètera està més que sobrat. Una direcció austera però molt precisa i curosa de Francesc Prat, que va col·laborar —en aquesta i en la resta d’obres— perquè el resultat sigués excel·lent.

En l’obra de Casablancas, la distància entre pla i realització obre una esquerda per on s’escola —i deixa al descobert, per bé i per mal— l’expressió i el paper creatiu de l’intèrpret, com Estelles entèn a la perfecció. I també el bcn216 va respondre en gran mesura al repte. Cal reconèixer la bona feina dels vents a Dove of Peace, així com del percussionista Miquel Vich tant a aquesta com a l’obra que obria el concert, Epigrames. No ens oblidem del bon rendiment, especialment als Set Haikus, de Xavi Castillo (clarinet) i David Albet (flauta), i de Marc Galobardes (violoncel) i Nenad Jovich (contrabaix), que amb gran solvència als passatges exigents van ratllar el notable alt durant tot el concert. La sorpresa agradable de la nit va ser Francesc Guzman, brillant i equilibrat violí primer a Dove of peace, deixant brollar aquella sensibilitat a la qual fèiem referència, demostrant maduresa tot i la seva joventut. Cap sorpresa respecte a Jordi Masó: tenir-lo assegut al piano és sinònim d’excel·lència.

El concert va tancar amb Dance, Song and Celebration, obra homenatge a Xavier Monsalvatge, de qui francament, tot i ser un “referent fonamental” per l’autor —tal com deia el programa de mà— no trobem gaire influència. Si bé Casablancas beu de llenguatges molt diversos, si bé no oblida mai l’element irònic —per cert, allò que ens distingeix de la resta d’animals— amb una lluminositat que en certs moments pot fer sensació de lleugeresa, l’obra de Casablancas traspua una forta densitat intel·lectual, una profunda meditació i interés per l’organicitat formal del logos musical, articulat per un caràcter expressiu personal i exigent. Tots ells elements que difícilment trobem en Monsalvatge. Potser se’ns ha escapat alguna cosa. Potser ens falta escoltar més a aquest últim, cosa difícil de no fer a la nostra ciutat, ja que sembla que es continuarà programant amb la mateixa insistència.

La cloenda d’una residència de dues temporades a l’Auditori d’un compositor consolidat i premiat com Casablancas, que als anys vuitanta ja parlava —amb tota la raó— de la negligència dels principals estaments que conformen la realitat musical barcelonesa, ens deixa la sensació que amb ell, afortunadament i dintre de les nostres limitacions i misèries, això ja no succeeix. Modestament, però, creiem que aquesta negligència continua existint vers moltes altres realitats musicals a casa nostra que s’han estat i es continuen ometent, oblidant, obviant. De vegades en detriment d’altres que no mereixen tanta atenció. De vegades, en detriment d’un pur, simple i escandalós buit musical. La temporada vinent serà Hèctor Parra qui ocupi el seu lloc. Una residència que en aquest cas i, tot i els reconeixements i adulacions que ha rebut internacionalment, confessem que ens produeix a priori alguns dubtes. Però no ens posarem la bena abans de la ferida. Celebrarem, en tot cas, que la seva residència els desfaci i que no ens doni la raó. I que aquest costum, per la salut de la nostra música, no es perdi.