Els contracops de l’enyorança

11.08.2012

La Fundació La Mirada de Sabadell acaba de publicar ‘Els contracops e l’enyorança’,  un volum de proses d’exili de Francesc Trabal, editat per Maria Campillo. Agraïm a La Mirada la possibilitat d’oferir als lectors de Núvol aquesta primícia. A continuació podeu llegir l’article que justament dóna títol al recull ‘Els contracops de l’enyorança’.

Francesc Trabal

 

Dies enrere un amic meu, elaborador d’un dels millors vins del país, em féu provar un vi ranci. El primer glop em féu cloure els ulls: el perfum d’aquell vi em tornà de cop i volta a casa. M’encastà al paladar el meu estimat Vallès, amb els seus Sant Cugat, Castellar, Santa Perpètua de la Moguda, on en cada masia hi havia la bóta del racó guardada per a les grans ocasions. El mateix gust, el mateix deix, la mateixa tebior a la gargamella. Els turons del Vallès eren a prop, les esteses de vinya, de blat; els boscos rics de farigola i de romaní amb les deu mil cabelleres dels pins de Can Feu i de Can Tarrés; els pallers de Polinyar i la vella alsina de Palau-solità on s’enfilaven els músics per la festa major de setembre; les violetes de Caldes; les roses de Valldoreix; les botifarres de Rubí i les maduixes de ca la Vermella de Cerdanyola; les cireres d’arbós de Sant Feliu i el moscatell de Sant Vicenç de Castellet; els pollastres de Moià i les oques de Santiga: i per damunt de tot un cel blau, un cel blau blau, amb sol de debò, un sol amic, que te’n podies refiar, que se’t ficava a les butxaques i travessava la pell i t’acariciava el cor, i un aire net, transparent, que et treia les brosses de davant dels ulls i fonia la boira i t’acompanyava la mirada fins a totes bandes, lluny, fins a les muntanyes o fins al mar…

–És clar, és el mateix vi, –dèiem a l’amic amb certa timidesa– és el mateix vi de casa l’oncle Manel: però hi falta alguna cosa…

I no teníem raó: barrejàvem les coses. Al vi de Xile, fet pels mateixos catalans, no li faltava res per ser com el que feien a Monistrol. Aquella cosa, no faltava al vi, sinó a nosaltres: a nosaltres, que el vi ranci ens evocava el que ni per un miracle podíem tenir i que amb prou feines sabíem recordar amb autèntica precisió.

D’ençà que sortírem de Catalunya hem procurat, la major part dels que hem arribat ací, guardar ben desada una paraula massa fràgil: la paraula «enyorança». L’impuls inicial, l’adéu al Pirineu precipità en el fons de cadascú aquella paraula que sense dir-nos-ho, sense proposar-nos-ho, havia de quedar guardada com si l’haguéssim borrada del diccionari. La temporada passada prop encara de casa nostra, en la dissortada França, aquesta paraula no ens causà trastorns. L’arrencada cap a mars enllà (millor diríem ençà) ens reservava un seguit d’esdeveniments, d’obligacions, de reaccions constants i imperioses que serviren per endolcir la nostra vida amb sacseigs prou violents per tenir l’atenció xuclada per fets determinats que ens regalaven una nova inèrcia.

De mica en mica, quan la nostra vida ha tornat a estabilitzar-se, de tant en tant hem sentit alguna vegada sense voler donar-hi importància, sense voler sentir-ho, com una fiblada, una punxadeta en qualsevol lloc del cos, com si alguna cosa ens fes mal, o nosa.

Sense haver-nos acabat el vas de vi ranci, sentírem ja la fiblada. Fiblada que ha anat repetint-se i que sembla repetir-se més sovint davant de fets, fútils aparentment, que corresponen al món exterior.

És efectivament insensat donar-hi importància. Però estic segur que no sóc sol a donar-n’hi. Estic segur que molts dels amics que han sofert el trasplantament sabran entendre’m. En quantes d’ocasions no haurem experimentat la mateixa sensació?

Xile és sens dubte el país del món on potser un català pot més fàcilment aclimatar-se. La temperatura, el paisatge, el color, la llibertat, tot és tan semblant! Hi ha, a més, una colònia catalana prou nombrosa per viure dies i dies com si visquéssim a Catalunya. La mateixa cordialitat que ha lligat tot seguit els que hem arribat amb els que ja hi eren ha ajudat sens dubte a matar qualsevol esquitx d’idea d’enyorament. Però…

Però estimats amics hi ha moments que el joc és inútil.

Ve un moment, amics, que passa l’inevitable. I l’inevitable deu haver ocorregut a molts, a moltíssims dels que procurem despistar i imposar-nos: hi ha, hi ha hagut, i hi haurà moments terribles, en els quals hem estat impotents i ho serem novament per vèncer l’enyorament.

Fins ara hem estat satisfets d’aquesta lluita: en passar per davant de Barcelona i del Llobregat, el vaixell ens acostà gairebé a tocar les nostres platges: miràvem perdre’s Montjuïc, callats, però amb el cor normal i els ulls oberts. L’abraçada dels catalans de Buenos Aires i dels de Santiago ens omplia d’emoció, però ens sentíem forts per fer les nostres vides.

Ha estat després: ha estat quan hem tornat a trobar una mica la jeia. Quan el sol rebotent damunt la neu de les muntanyes d’ací ens ha omplert de miratges.

A Santiago hi ha moments incomparables. Un dia de sol, a la tarda, ens dóna una ciutat magnífica. El Parc Forestal, amb les seves parelles arraulides en deu mil bancs propicis; l’Alameda que va eixamplant-se fins a deixar que els nostres ulls reposin a poc a poc i no topin amb algun dels monuments que per semblar-se als de Barcelona ni ens fan nosa; els jardins que comencen a la Plaça Baquedano, nets, florits, incitants, amb els brolladors discretíssims i els corriols que semblen humits sense ser-ho; i l’espectacle de la serralada que fa de marc, donen a l’esperit moments d’aquells que sembla que el món es pari, i que res no té importància, i que res no existeix fora d’un mateix, de tal manera que de què si la idea de la felicitat arribi a corporeïtzar-se… però ha estat en aquest moment, precisament, que de cantó, traïdorament, irreprimiblement: la fiblada!

Hi ha moments de Santiago incomparables. Un migdia de carrer Ahumada: la llançadora trepidant dels tramvies amb remolc fent curses amb els autòmnibus, amb els taxis, amb els bombers i les ambulàncies de l’Assistència; la llançadora ralentida de les noies que surten de la capsa i que només van a la confiteria Serrano; la llançadora tortuosa dels turcs que us compren roba vella i els jueus que espien aparadors i els venedors de taronges i de peres i de pomes, i de taules i posts de planxar i objectes de guix i ponxos i despertadors i diaris; la filera ondulant que sembla acomiadar el dol davant el Banc de Xile i que espera la desfilada àlgida de les últimes glamouroses; us engoleix fàcilment fins que arribeu a la plaça d’Armes i us heu de posar la mà al costat: per què novament la mateixa fiblada?

Hi ha moments de Santiago incomparables. Hi ha places tan acollidores que tenen la virtut d’absorbir-vos al primer instant: places com la de Ñuñoa, com la de Brasil que són més un refugi. La de l’Avinguda Brasil quan el temps és bo és una delícia: ni al cor de les més belles capitals trobeu indrets que la superin. Quieta, però viva; plena però clara; amb jardins, però plaça. I unes noies que són una divinitat; i amb unes ganes de fondre’s amb els rosers i amb les mimoses i les palmeres que no necessiteu cap altre espectacle. Només un banc. I els bancs de la plaça Brasil són tebis. Però us hi esteu una estona, i quan us en aixequeu, aleshores sense pensar-hi… aquella fiblada!

Teatres, cinemes, concerts, conferències, exposicions, cabarets. Santiago té una vida organitzada. En un extrem del món, és cert, però la seva vida té el mateix ritme que el rovell de l’ou de qualsevol ciutat mil·lenària. Les dones van de cap a peus com les dones que estrenen els models de les famoses cases creadores. Des dels tortells fins a l’última coca-cola, des de l’última cançó del music-hall de Londres fins a La Paloma; es balla la conga i s’escolta l’Angelillo; les lluites de catx alternen amb el bàsquet, el golf i el palitroque; kermesses darrere garden-party; concentracions polítiques i lluites electorals que posen la sal i el pebre; i per damunt de tot un vinet i una fruita que ja us deixen viure…

–Què vols més? (Quantes vegades m’he preguntat per dintre).

–Què vols més per ser feliç? On podies anar que estiguessis tan bé?

I tants d’amics que ens han obert les portes de la seva llar! I quin goig, entrar en una llar parada, fugir de l’ambient improvisat que hem tingut la sort de crear-nos! Quin benestar descobrir una bona sala d’estar, amb les mil foteses que no se sap ben bé perquè es guarden. Descobrir el baf espiritual que dóna una biblioteca ben nodrida, uns quadres alegres, unes cortines amb el séc vell; uns prestatges vius de records de viatges, de sants, de caps d’any; un armari de llençols de fil; una vaixella amb nances escrostonades i alguna plata que fa soroll d’esquerdat; i jardinets amb rosers ben arrelats i ginesta; i una manguera per passar una tarda de diumenge. Quina impressió de benestar ens han encomanat aquestes llars acollidores. I quin goig de descobrir la tebior d’una família que no ha estat trasbalsada, en el punt dolç de la felicitat; amb l’àvia delicada o el noi que s’ha pelat el genoll al caure de la bicicleta…

Qui pensa en altra cosa, en instants de tal beatitud?

Però si podem dissimular-la, com podem evitar la fiblada imprudent?

Hem parlat sovint d’aspectes de Santiago. Avui potser ens hem entretingut massa en les fulles. Podem rectificar i tornar al tema: Santiago és encisador. El cel, els núvols, el sol, les muntanyes, la gent, la ciutat amb les seves enormes avingudes, els seus parcs, els seus turons i els seus carrers, formiguers de vida en plena felicitat, els seus rascacels moderníssims i els seus xalets perfectes, fan d’aquest raconet del món un oasi lluminós, gairebé beatífic.

No podem aguantar més; serà la primera vegada que cediré a l’impuls irresistible que en el fons de tot em feia mal des de tants mesos: tot està molt bé, més que molt bé, tothom és agradable; mai hauríem pogut imaginar que ens hi trobaríem tan bé; però, estimats amics, ens enyorem terriblement. Sentim una enyorança al fons del cor, pels costats del cor i per damunt del cor que ens oprimeix l’ànima.

Pensem massa encara que no vulguem, encara que llencem els records constantment ben lluny, en coses, en gent, en raconets nostres que ai qui sap si ja mai més retrobarem. Almenys tal com els duem dintre. Recordem massa aquella taula on ens havíem barallat amb la màquina d’escriure per donar vida a personatges arrencats de llocs que ara són estranyament lligats a la nostra vida. Recordem massa aquella parra del jardí on tants vespres havíem jugat a descobrir estrelles. Recordem massa aquells llibres que no deixàvem en pau i que ara deuen reposar tristos, enyorats de nosaltres, si és que no han estat assassinats, llençats al foc o venuts al drapaire. Recordem massa les nostres rambles, la gent que cada dia trobàvem a la mateixa hora i que qui sap on es troben, com nosaltres. Recordem massa aquelles discussions eternes a totes hores del dia i de la nit amb amics que ara és inútil de voler retrobar: a Mèxic els uns, els altres a França, els altres a l’Àfrica, a Londres, a Buenos Aires, a Colòmbia, a Cuba, Déu meu, Déu meu, on som tots plegats, que ens sabem junts, que vivim junts, cadascú en ciutats de miracle, però que qui sap quan ens reveurem!

Un estrany destí ens ha donat un consol: de relligar-nos aquells que no érem amics, que no érem ni coneguts, que ni ens sabíem vivents: d’agrupar-nos uns quants que només per saber-nos catalans ens hem obert el cor i hem constituït una nova gran família i ens fem la il·lusió que Santiago és en certs moments i de vegades Barcelona. I una carta té un valor excepcional, i un cable rebut per un nou amic és la ventura; i una vista de Granollers i de Rupit és la mateixa felicitat.

Sí estimats amics, el vi que fan els catalans ací és el mateix vi de casa nostra; les sabates potser són més bones; les corbates més boniques; a La Bahía s’hi menja «com els àngels»; als tortells si es vol també s’hi posa la fava; i a les botigues venen porrons i botifarra catalana, i hi ha capons del Prat i bacallà a la llauna i mongetes del ganxet; es fan pessebres, hi ha Orfeó i podem sentir sardanes; però ja podem fer, que, fem el que fem, no som a casa.

Potser allà no era tan bonic, no tot era bo, no hi havia ni remotament la pau i la tranquil·litat d’aquí, era més difícil molt més difícil la vida, hi havia rancors, odis, bullanga, darrerament bombes i desordre; la veritat és que fos com fos hem arribat en un moment de la nostra vida que serà segurament impossible adaptar-nos. No volem pensar-hi, però ja hi pensem massa. No volem arraulir-nos recordant la nostra vida a Catalunya, però tots pensem a cada hora «ara fèiem tal cosa a Girona, a Sabadell, a Barcelona o a Vilafranca». Ens en hem anat d’allà però «l’allà» se’ns quedà encastat i no podem desenganxar-lo. Aquí ens encomanarem la felicitat santiaguina, reconstruirem probablement les nostres llars, guanyarem comoditats, confort, amics, però un rau-rau ens va per dintre com un corc, com un corc sec de vegades, però molt sovint dolç, dolcíssim, que ens estova, que ens torna i tot babaus, que ens para els ulls i ens separa els llavis, i que aleshores un no res fa botre una llàgrima. Una llàgrima sola. Una llàgrima que es burla de nosaltres: una llàgrima que en saltar ens diu a l’orella: «T’enyores. No vulguis dissimular-ho. T’enyores con un fantasma…»

Potser no a tots els catalans d’ací els passa. Potser els que vingueren de molt joves, potser els que vingueren ja grans però que fa anys i anys són ací, no senten el mateix. Potser nosaltres arribarà un dia que haurem superat aquesta angúnia. Dubtem molt que n’hi hagi gaires que ara com ara l’hagin superada.

El record s’ha convertit en una ombra nit i dia, amb sol o sense. Més forta que l’ombra dels morts que sempre ens acompanya una mica, l’ombra del record de Catalunya, de la llar, dels nostres, ens entrebanca i en lloc de caminar darrere sempre camina davant nostre, una mica a distància per no arribar a fer-nos nosa però vivent, constantment corpòria, com un àngel de la guarda que vulgui evitar que ens perdem per la pàtria.

Estem segurs que ningú es riurà de nosaltres si fredament hem estat sincers de reconèixer que a tres anys de Catalunya no hem pogut matar l’enyorament.

L’enyorança de la pàtria no és turbulenta com l’enyorança d’algú estimat, però pesa més. Carrega. Volem fugir-ne, volem arraconar-la, volem anorrear-la però cada dia que passa ens pren més, s’eixampla; en lloc d’oprimir-nos el cor i fer glatir els sentits, s’apodera del cervell i es torna un malson. No ens estreny el cor però ens ofega. I comprenem la tortura dels més sensibles.

No rigueu amics quan es parli d’enyorament. Lluny de considerar-ho un tòpic. Lluny de considerar-ho una feblesa. En realitat és una malaltia. I cal aplicar-hi un tractament caut. I entra en el tractament no parlar-ne gaire.

Una vegada de tant en tant, o sense de tant en tant, no sé si fa gaire mal de parlar-ne. Almenys no deu fer-ne als altres. I si és així, deixeu que hagi assajat d’esbravar-me, d’expansionar-me un sol cop: feu com si no ho sentíssiu, però, és terrible, és horrorós, m’enyoro, m’enyoro com una criatura: vull tornar a casa!

Germanor, XXX: 471 (agost 1942), ps. 15-17.