Ens hem tornat molt animals

26.11.2015

Us diran que és una comèdia, però, alerta!, prengueu-vos-ho amb precaució perquè ‘Animals de companyia’ sap com collar els espectadors quan els té engrapats en un remolí d’humor que es contagia. I és aleshores quan tot esclata, quan la comèdia amaga una amargor que apunta cap a una tragèdia, això sí, una tragèdia personal, interna, d’hipocresia sobre el concepte de l’autèntica amistat, de pèrdua de sinceritat, d’enganys i frustracions que exploten i s’expandeixen com si sortissin disparats d’un d’aquells tubs automàtics de paperets de colors. 

Animals de companyia, d'Estel Solé,  torna a fer temporada al Capitol

Animals de companyia, d’Estel Solé, torna a fer temporada al Capitol

 

Plaf! Animals de companyia ja fa gairebé dos anys que va pel món. I literalment és així perquè els que van sentir a parlar d’una companyia jove que representava una obra de teatre en cases particulars han de saber que és aquesta. I també el seu ressò va traspassar l’oceà i va arribar a diversos escenaris d’Amèrica del Sud. Animals de companyia és la primera obra d’Estel Solé, una altra de les autores de l’última fornada que surt de l’Obrador de la Sala Beckett, en el seu cas, basant-se en experiències de treball amb dramaturgs com Alfredo Sanzol i Rafael Spregelburd.

Mentre, fa dos anys, la companyia, que inicialment va dirigir Marilia Samper, no trobava un escenari que li obrís el teló i recorria menjadors d’amics i coneguts, ara s’ha instal·lat en plena Rambla de BCN i en una sala com la del Capitol que ha acostumat el públic a espectacles de comèdia garantida.No puc parlar de les representacions primeres en cases particulars —més de cent, diuen, per tot Catalunya—, però em sembla, per les imatges d’arxiu, que el salt a l’escenari li ha de ser, per força, beneficiós. I sobretot perquè els cinc protagonistes de l’obra fa la sensació que ara sí que es mouen en el seu terreny i que l’obra ha deixat de ser una experiència domèstica i singular —també de denúncia del sector del teatre contemporani— a una experiència professional que diria que serà de llarg recorregut.

Animals de companyia té un guió que no s’autocomplau en la linealitat pròpia sinó que fa salts abruptes a cada retomb, com una mena de cursa tot terreny, sense deixar que els espectadors es relaxin sinó que, ben al contrari, estiguin pendents constantment de quin gir agafarà l’embolic que es va congriant.I els girs hi són, i molts, com deia, primer amb una explotació de l’humor intel·ligent que rebenta amb una pujada de to espectacular del persoantge de l’actor Eduard Buch, animat per una altra pujada de to no menys espectacular del personatge de l’actriu Míriam Tortosa. Ells dos representen l’única parella més o menys estable de l’obra, tot i que ja s’endevina que passen per hores baixes, esclar, i amb subterfugis i sospites l’un cap a l’altre, que els indispensables telèfons mòbils de tota història teatral o cinematogràfica del segle XXI s’encarreguen de posar en el seu moment damunt la taula.

L’actriu Martina Tresserra, que interpreta la germana del personatge de Míriam Tortosa, és una noia desenfeinada, una mica cap de pardals, que viu la vida, que ha tornat d’una setmana a París i que només té una feblesa: en enterraments i festes sonades, quan menys toca, li agafa un atac d’incontinència de riure. El persoantge de l’actor Jacob Torres és l’amic comú —informàtic i autor de còmics a l’atur— i és també qui posa en òrbita l’enrenou que es crea al voltant d’un sopar de benvinguda del personatge que representa l’actriu Mercè Martínez, una noia de la generació dels trenta fets que acaba de sortir d’una rehabilitació de l’hospital després d’un intent de suïcidi a causa d’una frustració sentimental amb un tal Javier —personatge absent a l’altre punta de món— que forma part d’una de les intríngulis no desvelables de la trama.La interpretació de tots cinc agafa un aire de comèdia d’alta volada, molt ben travada, però també de comèdia molt actual que no amaga referències locals de caire generacional com el xalet de Puigcerdà, el suport dels papàs, una cançó de Núria Feliu en el seu millor moment amb ball col·lectiu del grup inclòs, una de sentimental amb Lluís Galvaldà d’Els Pets i una picada d’ullet a aquell “vostè no sap amb qui està parlant”, per un accident de trànsit que podria estar inspirat en un conegut vell incident badaloní de Pilar Rahola amb la policia municipal de l’època de regidora de BCN.

Tot, però, amb una influència evident d’inspiració europea. La trama que ha creat l’autora Estel Solé —jove poeta, dramaturga i actriu més coneguda segurament pel seu paper de Marina, en la telenovel·la La Riera, de TV3, des de fa cinc anys—, em recorda la d’algunes pel·lícules independents dels últims anys del cinema europeu. Per això, darrere la primera intenció teatral d”Animals de companyia’ em sembla veure-hi també un material fet a mida per reconvertir en un bon guió cinematogràfic amb molts pocs retocs, tret dels indispensables exteriors que exigeix el registre de la pantalla.Llarg èxit al teatre, doncs, d’Animals de companyia, si els espectadors volen, però un avís també a directors i productors del cinema català, des del veterà rescatador de peces teatrals, Ventura Pons, fins a la nova generació de joves realitzadors que ha eclosionat des de l’ESCAC. Qui s’hi anima…?