#elpalauésnostre

30.09.2012

Pau Alabajos ha actuat aquest dissabte al Palau de la Música de València | Foto: Bureo Músiques.

I, efectivament, fou memorable. Pocs minuts després de les nou de la nit, el Palau de la Música de València rebia amb una eufòria assenyada l’eixida a escena de l’Orquestra Simfònica Coral Romput, una seixantena de músics que no trigarien a posar els pèls de punta als espectadors. La violinista Laura Navarro, acompanyant habitual del cantautor de Torrent, feia acte de presència amb gest nerviós de qui sap que té al davant una cita històrica. Els aplaudiments es van encomanar més i més amb l’eixida del mestre Francesc Gamon, director musical de l’orquestra, darrere del qual va irrompre un exultant Pau Alabajos. I no era per menys. Era la seua nit. La seua i la de la música en valencià. Feia lustres que el Palau de la Música de València no testimoniava l’actuació en directe d’un músic compromés cantant en la llengua d’Ausiàs March. Feliu Ventura, aprofitant l’etiqueta #paualpalau, piulava aquest matí: “Els músics valencians hem començat a entrar al Palau. A vore quan entrem en els plans de la política cultural valenciana”. Sens dubte, el concert d’anit al Palau demostra que la gestió cultural de la classe política valenciana s’equivoca donant l’esquena a un col·lectiu, els dels músics i cantants en valencià, que arrossega gent, passions i sentiments. Anit Pau Alabajos havia llogat la sala –no li’n quedava remei-, però l’èxit de l’esdeveniment hauria de servir com a toc d’atenció indefugible als gestors dels espais musicals d’aquest país.

Ben bé no se sap si va ser l’orquestra, vestint les cançons amb un arrebossat solemne. O els arranjaments de Navarro, pensats per a l’ocasió amb veritable mestria. O les paraules de denúncia i reivindicació nacional i social d’Alabajos ressonant impol·lutes i amerant la Sala Iturbi de comunió. O els versos d’Estellés en els timbres de Feliu Ventura, Miquel Gil, Núria Cadenes, Vicent Partal, Amàlia Garrigós, Cesk Freixas i diferents veus de l’associació estellesiana Rodonors Invictes. El cas és que tots els passatges del concert portaven flaire de moment èpic. Tot era colofó. Cada peça semblava la culminació, cap ovació no era menys intensa que l’anterior. I el Palau es va vindre amunt. Freixas, entre bastidors, escoltava la remor i piulava: “Crits d’independència a #paualpalau! #sompaïsoscatalans #catalansivalencians #somgermans”. “Al vent” de Raimon ja apuntava tremolor en les butaques. Així va ser. “Sense equipatge”, cançó vitalista encertadament deixada per a la cloenda, es va aplaudir efusivament amb totes les ànimes dempeus, lliurades a l’entusiasme. I també amb els assistents en peu es va arrodonir la nit amb una nova versió de La Muixeranga. Els palmells envermelliren.

La festa d’anit al Palau li ha servit a Pau Alabajos per fer inventari d’una dècada de cant en pro de les llibertats. Però anit no es respirava només l’acabament d’un cicle, sinó també l’inici d’una etapa de reafirmació i voluntat de seguir construint un canvi necessari en el viatge vital del País Valencià. Anit, l’inesborrable somrís de Pau era quelcom més que esperançador. Era possible.

Twitter: @llenyataire

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un munt de grups que canta en korea ( k-pop i no parlo de Psy ) poden omblir fins i tot sales d’20.000 persones a Paris o a Sud america o 2.000 persones a Barcelona etc. que algu qui canta en catala ( valencia ) pot omplir un palau no vol dir res … que cal es un canal de TV i Radio popular estatal en catala/valencia si es vol ser normal … els catalans no son tant especials, TV estatal amb suport de les empreses es molt mes important que tenir la rao sentimental.