Elogi de Bernard Lesfargues

De tots els bons moments que va procurar-nos el Saló del Llibre de París, n'hi ha un que de mica en mica s'imposa per damunt dels altres, explica Àlex Susanna en aquesta crònica. El gest de Bernard Lesfargues, poeta occità i traductor de Sales i Rodoreda, davant de Juan Goytisolo.

De tots els bons moments que va procurar-nos el darrer Saló del Llibre de París en què Barcelona era ciutat convidada, n’hi ha un que de mica en mica s’imposa per damunt dels altres i en ve a ser -a parer meu- com la clau de volta, els fonaments tan invisibles com necessaris sense els quals no hagués estat possible aixecar aquest projecte, és a dir, la vintena llarga d’escriptors catalans que hi presentaven novetat.

És gairebé segur que el moment en qüestió -l’episodi, per ser més exactes- va passar desapercebut per a la majoria dels qui el van presenciar, perquè al capdavall no sabien qui l’estava protagonitzant. Parlo d’una intervenció que va tenir lloc cap al final de la taula rodona en què Mercè Ibarz i Juan Goytisolo van homenatjar Mercè Rodoreda. Com després es faria amb Pla arran de l’aparició en francès del Quadern gris, en aquest cas es tractava de reclamar l’atenció del públic sobre les dues últimes traduccions que havien aparegut: Miroir brisé(Autrement, 2011) i Voyages et fleurs (féderop, 2013), totes dues fetes pel poeta occità Bernard Lesfargues.

Doncs bé, va ser ell mateix qui, tot i el pàrkinson que el tenallava, va demanar la paraula, es va emparar del micro i, amb un lleuger tremolor de tot el cos que es movia endavant i endarrere com per no perdre el fil del que volia dir, va agrair públicament a Juan Goytisolo que feia cinquanta anys li hagués proposat la traducció primer d’Incerta glòria (1962)i després de La plaça del diamant (1971), quan ell era lector de Gallimard: “Què us va portar a confiar en mi, quan en aquella època el meu grau de coneixement d’aquesta llengua germana de l’occità era més aviat rudimentari? Vull que sapigueu que em vàreu fer un dels regals més grans que mai m’han fet en tota la meva vida i que us n’estic profundament agraït”. Llavors la seva veu tremolosa va emmudir i el balanceig del seu cos també. Va mirar la seva dona, li va fer un somriure charmant, la seva cara es va il.luminar i tot ell es va relaxar: és evident que, tot i la seva edat avançada -en farà noranta l’any que ve- havia vingut a París per poder reveure Juan Goytisolo després de tants anys i dir-li el que acabava de dir-li.

Fins aquells anys, ell era un dels traductors més reputats de literatura espanyola i artífex de les versions d’obres com La casa verde de Vargas Llosa, Rèquiem por un campesino español  de R.J.Sender o La destrucción o el amor de Vicente Aleixandre. A partir d’aquelles traduccions de Sales i Rodoreda, Lesfargues va gairebé centrar-se exclusivament en el traspàs al francès d’obres d’autors catalans, com ara Espriu (Les roques i el mar, el blau), Montcada (Camí de sirga o Estremida memòria), Monzó (La magnitud de la tragèdia) o Cabré (Senyoria, L’ombra de l’eunuc o Les veus del Pamano), per esmentar només les més significatives. Ara bé, com passa amb els millors intèrprets musicals, el nostre traductor va dedicar més temps que a ningú a una autora de la qual es va erigir en el màxim intèrpret a nivell internacional: estem parlant, és clar, de Mercè Rodoreda, de qui pràcticament ha traduït tota l’obra, amb l’excepció de La mort i la primavera.

Si el 2011 va sortir Mirall trencat -mereixedora del primer premi Ramon Llull a la millor traducció de l’any d’una obra catalana-, ara ho acaba de fer Viatges i flors, publicada per l’editorial que ell mateix va fundar el 1975 a Lió -féderop, en al.lusió a la Federació Europea, tota una declaració d’intencions- amb l’objectiu de difondre les literatures occitana i catalana, però també totes aquelles obres que ell considerava que valia la pena fer arribar al lector francès. Des de l’any 2000, aquesta petita editorial és dirigida per Bernadette Paringaux i Jean-Paul Blot, els quals perseveren de manera admirable en les mateixes línies del seu fundador: per això van proposar-li de traduir l’última obra de la Rodoreda pensant en el Saló de París.

Sense la feina discreta i eficaç dels “passadors” de literatura -Goytisolo, en aquest cas, que va convèncer Gallimard per publicar les obres mestre de Sales i Rodoreda-, dels traductors -agents directes de la resurecció de certes obres en altres llengües- i dels petits editors -com ara Féderop i tants altres- que durant tots aquests anys han apostat per autors catalans al marge de criteris estrictament comercials, una gran operació com la del Saló del Llibre de París no hauria estat possible. A tots ells, el nostre agraïment.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació