Elia Barceló: El color del silenci

La darrera novel·la de la valenciana Elia Barceló, El color del silenci (Roca Editorial), arribava fa uns mesos a les llibreries traduïda al català. I l’autora, acompanyada d’Anna Guitart, presentarà el llibre el proper divendres 8 de setembre (a les 20h a l’escenari 2), en el marc de la Setmana del Llibre en Català.

Les novel·les d’Elia Barceló acostumen a ser mostres d’hibridesa, on es desdibuixen les fronteres entre gèneres i estils narratius defugint així tota possibilitat d’encallament. Una vegada més, Barceló desplega el seu art narratiu amb un thriller històric (amb molts matisos de colors) que, d’alguna manera i emprant les paraules de l’autora, no deixa de ser “una mena de trencaclosques curiós ficat dins d’una capsa”. Una capsa de Pandora.

Peça a peça se’ns desvela la història d’Helena Guerrero, la protagonista de la novel·la, una reconeguda pintora de renom internacional, qui, als seus 68 anys, decideix furgar en el seu passat familiar, per acabar descobrint alguns secrets ocults darrere de l’assassinat de la seva germana, l’Alícia, més de quaranta anys enrere a Rabat. Records i secrets enterrats al jardí de La Mora, la casa familiar dels Guerrero a Rabat.

Al llarg de les pàgines de la novel·la, ambientada en tres temps i espais diferents, l’Helena furga en les escletxes del seu passat, s’hi endinsa, conduint-nos d’un indret a l’altre: d’un Marroc sota el protectorat espanyol, replet de colors, passions, secrets i conxorxes, a una empobrida València de postguerra, passant per les Illes Canàries i l’Astúries dels anys 30, etc. Valent-se d’uns personatges i una història fictícies, Barceló reconstrueix moments de gran rellevància històrica en una Espanya trasbalsada, de constants canvis, passant de la revolta asturiana dels miners del 1934, a la sublevació de Franco i les subsegüents guerra i postguerra. La història espanyola esdevé el teló de fons de la novel·la, en la vida d’Helena i la mort d’Alícia. Però, per què s’entesta Helena a furgar en el seu passat? Per què retorna a Espanya després de tants anys vivint a l’estranger?

D’alguna manera, el viatge d’Helena a Madrid i a Rabat és alhora un viatge de retorn al seu passat per reconciliar-se amb si mateixa i amb la seva família. “No tens la sensació que mai no has sabut res de la teva família, que és com si haguessis viscut al marge del que li passava a la gent més propera a tu?”, li pregunta la néta de la protagonista en plena investigació. Per tal de relatar aquest viatge (en tots els sentits) d’Helena, Barceló es basteix d’una prosa híbrida que conté un sense fi d’històries entrellaçades les unes amb les altres. Valent-se de salts temporals, aconsegueix forjar un ric entramat d’identitats, personatges, trames i emocions per tal de desvelar la finitud i petitesa de l’existència. Què són els records si no imatges difuses, borroses del nostre passat? Records i ombres. Emprant les paraules de la protagonista, “Aquella mania curiosa dels éssers humans de buscar el sentit de les coses (…). El mateix impuls que ens fa creure que la nostra vida és un tot coherent, que té sentit, que tot allò que ens va succeir va servir per alguna cosa positiva”. El record que dibuixa i desdibuixa el sentit de les nostres vides, que ens narra, construint-nos i deconstruint-nos a cada pinzellada. Som alguna cosa més que els nostres records i les nostres passes? O potser “el passat està mort i enterrat”, com afirma la protagonista? Helena, amb el seu retorn, decideix desenterrar el seu passat. Com ens recorda Barceló citant a Cortázar, el passat és passat “… hasta que llega un niño y se pone a hurgar con un palito en lo que tanto trabajo nos ha costado enterrar en el jardín trasero...”. Helena furga, com el nen de Cortázar, en el seu passat i en tots els racons del jardí de La Mora, i també en el passat de la seva família: desenterra la capsa dels records, desvelant-ne les ombres més fosques. La prosa de Barceló, com els quadres de Guerrero, no deixa de ser un joc de figures hiperrealistes i ombres desdibuixades, de colors i silencis.