El vertigen de Núria Perpinyà: l’escriptura com a suïcidi social

16.09.2013

El passat dissabte 14 de setembre, emmarcat en els actes que La Setmana del Llibre en Català organitzava a l’espai de l’Avinguda de la Catedral de Barcelona, es va fer la presentació de la novel·la de la Núria Perpinyà, Al vertigen.

 

Núria Perpinyà a La Setmana presentada per Jordi Cornudella (dreta) i Jordi Merino (esquerra)

Al vertigen és la cinquena novel·la de Núria Perpinyà, que ja havia publicat a Grup 62 Els privilegiats (2007) o Mistana, amb la qual va guanyar el 2005 el Premi Nacional de la Crítica, entre d’altres.

Al llarg de l’acte, la Núria va estar envoltada de dues figures en els seus respectius camps, l’editor i poeta Jordi Cornudella, i el president de la FEEC, Jordi Merino. La presentació va començar amb una introducció de Jordi Cornudella, que ens va presentar Al vertigen com una novel·la “esplèndidament ben escrita, ben construïda que parla molt oberta i francament de la vida mateixa, en la qual tothom que hi entri es veurà arrossegat de seguida a continuar la lectura i arribar fins al final”.

Al vertigen planteja la història d’una alpinista, la Irena Besikova que arriba al refugi Quesler en estat de xoc, amb greus símptomes de congelació. El refugi està situat als Tammarians, un espai de noms inventats, però al mateix temps real, inspirat en els Pirineus, i serà, juntament amb la resta de crestes, vies i muntanyes en general, l’espai on es succeiran els esdeveniments que es relaten a l’obra, on els personatges que envolten la Irena, el guardia René o l’arquitecte Eduard, vingut de la capital, viuran un triangle amorós en el que hauran de competir, no només entre ells sinó contra la gran passió de la Irena, l’alpinisme i la natura.

En Jordi Merino, com a lector i president de la FEEC, va posar ènfasi en el realisme que omple la història i en la realitat que viuen els excursionistes i alpinistes que conviuen en un refugi amb els guardes que s’encarreguen de la vetlla i manteniment dels refugis de muntanya, l’important paper que la dona està agafant en el món de l’alpinisme i l’escalada, així com de la part més amarga dels practicants d’aquest esport, amb els malaurats accidents que es produeixen a les muntanyes i que recentment hem pogut conéixer arrel de la mort de l’alpinista Juanjo Garra, desaparegut al Dhaulagiri.

En el seu torn de paraula, la Núria Perpinyà va parlar dels punts en comú que els escriptors tenen amb els alpinistes i escaladors, que ella va resumir en quatre. L’afició que tant els uns com els altres senten per allò que els agrada, una afició que es pot arribar a convertir en passió i, més enllà, en obsessió. El sentiment per la descoberta: així com els escaladors se senten realitzats quan obren noves vies o nous trams a la muntanya, els escriptors descobreixen cada dia nous autors o noves històries per explicar. L’individualisme, tant l’escriptura com l’escalada són activitats solitàries, independents que porten qui les practica “gairebé al suïcidi social”; i la inutilitat del que fan, perquè “el món podria viure sense pujar a la muntanya o sense llegir llibres, però vivim amb aquest luxe que ens fa més humans, més civilitzats, més estètics”.

Resumint, la novel·la està pensada “com una novel·la de relax, per evadir-se dels problemes, tombar-se al sofà i llegir, però també és catàrtica, perquè el lector s’encomanarà dels patiments dels protagonistes, el vertigen del perill, de l’emoció i d’unes passions molt fortes, desesperades”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: La Setmana. Presentació Al vertigen amb Núria Perpinyà | Un món de llibres

  2. Al meu entendre, es un llibre per gent del món de la muntanya. Les dades tècniques frequents el fa, crec, menys atractiu per qui no sigui d’aquesta cordada.
    A mi m’ha agradat molt, tant que en tres dies l’he “liquidat”.