El trampolí de l’escriptura

3.07.2017

Marta Carnicero, Laureano Debat, Yannick Garcia i Juan José Rastrollo tenen un punt en comú: en algun moment determinat van decidir matricular-se al Màster en Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra i Barcelona School of Management. Ja fos per complir un somni que arrossegaven des de feia temps, ja fos per rendibilitzar els coneixements adquirits durant la carrera, o perquè la vida a vegades et dona aquest tipus d’oportunitats, el cas és que el pas per aquest màster els ha servit per posar fil a l’agulla i tots quatre ja han publicat o estan a punt de publicar la seva obra. Us oferim un perfil de cadascun: diferents però amb algun punt en comú.

Yannick Garcia, Laureano Debat , Marta Carnicero i Juan José Rastrollo. | © Ester Roig

Marta Carnicero, a mig camí entre les ciències i les lletres

“He estat sempre de lletres. De fet, hauria volgut estudiar Traducció i Interpretació però el meu pare volia que em guanyés la vida i em vaig veure encaminada cap a l’enginyeria. Ara que finalment he pogut fer el que volia, no em desagrada tenir aquest doble vessant”, aclareix Marta Carnicero, que confessa que aquesta vocació ja li venia d’abans i que amb tres anys dictava poemes a la seva mare i que als set va enviar una col·laboració a El Periódico que hi va sortir publicada. Carnicero combina, doncs, l’escriptura amb la seva feina com a professora de tecnologia.

“Hauria volgut estudiar Teoria de la literatura i literatura comparada però amb dues nenes i una feina de docent a jornada completa, la conciliació es feia molt difícil i per això vaig decidir apuntar-me al Màster en Creació Literària”, aclareix. Per a Carnicero aquests estudis li van servir per tenir una visió més rigorosa de la literatura i una oportunitat per poder intercanviar idees amb companys i professors. “D’altra banda, aprens a llegir d’una altra manera, més analítica. Descobreixes la tramoia, el que hi ha al darrere d’un text.” I encara més, perquè a ella aquest màster li va obrir les portes a poder participar en més projectes literaris, com el Word for Word de l’School of the Arts de la Universitat de Columbia.

A banda de les publicacions sobre gastronomia com Passa’m la recepta o Del cuscús al sushi, Carnicero ha publicat El cel segons Google: “Era el meu treball final de màster. El meu tutor el va llegir i em va dir que busqués una agent literària (parlo en femení perquè hi ha força més dones que homes, en aquesta professió). Va ser la Teresa qui va pensar que la novel·la interessaria a en Jordi, l’editor de La Magrana, i la va encertar de ple. Tots dos van creure en mi des d’un principi i no puc estar-los més agraïda”. L’obra ha tingut una molt bona acollida entre els lectors i la crítica i, de fet, l’escriptora acaba de signar un contracte amb Acantilado perquè es publiqui en castellà a finals de l’any que ve, amb traducció de Pablo Martín Sánchez.

Marta Carnicero | © Ester Roig

Actualment, Carnicero continua escrivint i està preparant una segona novel·la: “Es necessita força de voluntat quan tens una feina que t’obliga a fer set hores diàries de pantalla, però soc de l’opinió que, si vols que creguin en tu, la primera persona que s’ho ha de prendre seriosament ets tu mateix. Per això miro de ser perseverant i dedicar tantes hores com puc a l’escriptura”.

La Barcelona inconclusa de Laureano Debat

“Quan anava a l’escola, vam decidir fer un diari per recollir diners i jo en vaig ser escollit el director, perquè m’interessaven tant l’escriptura com la literatura. Però em portava molt malament, és a dir, era bon alumne pel que m’interessava i dolent pel que no, de manera que després de publicar el segon número em van fer fora”. Aquesta va ser la primera experiència periodística de Laureano Debat, que actualment és periodista i escriptor.

Nascut a Lobería i després de viure 10 anys a La Plata, Laureano Debat porta vuit anys a Barcelona. “Vaig contactar amb el Casal Català de La Plata perquè havia de fer una nota de cap de setmana sobre el procés català i la cultura catalana”, explica. Va ser així com es va començar a interessar per Catalunya i va decidir treure’s el nivell B de llengua al mateix casal i venir a Barcelona amb una beca per fer el Màster en Creació Literària a la UPF. “El màster em va servir per orientar el projecte. A tothom qui el faci li aconsello que tingui una idea del que vulgui fer per aprofitar-lo al màxim”.

Laureano Debat | © Ester Roig

“Vaig arribar amb una beca d’un any per fer el que m’agradés. Venia amb la intenció de passar-m’ho bé, conèixer i llegir la literatura catalana i espanyola”, recorda i afegeix que va ser així com va sorgir un dels seus projectes literaris: “Sempre que viatjo porto amb mi una llibreta perquè m’agrada la idea de viatjar per descobrir però també per escriure. Abans d’arribar a Barcelona, volia fer una espècie d’expositiu per recordar-la”.

El blog Barcelona inconclusa va néixer dos anys després d’haver arribat a la ciutat. “Vaig decidir recórrer la part més desconeguda de la ciutat i la intentava descobrir a través de la literatura”. Tot allò que li semblava que donava per a una crònica, ho feia servir: “Com diu Martín Caparrós, vaig adoptar una actitud de caçador, de caçador que busca històries”. De totes les peces que hi va escriure, en va fer una selecció que es publicarà en paper aquest setembre, a l’Editorial Candaya. L’obra s’inscriu en la crònica literària urbana, i presenta una visió que es troba a mig camí entre l’amor i l’odi cap a la ciutat: “D’una banda hi ha la marca Barcelona, la ciutat del best-seller, del turisme, del multiculturalisme, del no-conflicte, però de l’altra hi ha la de la reivindicació dels vuitanta, la de la crítica envers el model actual de la ciutat. Sé que la meva memòria és molt recent i seria impostat que reivindiqués un ambient que no vaig viure, per això em situo enmig”.

Yannick Garcia, l’escriptura no es tria

“No crec que l’escriptura es triï: t’interessa, et crida, ho proves, t’hi dediques o no”, reflexiona Yannick Garcia. De fet, ell ha escrit sempre, des de petit: “A parvulari feia poemes a les mestres. A l’adolescència, a les enamorades, i a algun enamorat. I a la postadolescència, al que vaig poder”. Es va iniciar en el món de la narrativa als vint-i-cinc, ja que fins aleshores només havia publicat poesia, i per això va decidir apuntar-se al Màster en Creació Literària de la UPF: “El salt d’un gènere a l’altre em va costar i vaig decidir cursar el màster per ampliar lectures i fer rebotar opinions, per amarar-me de textos i obligar-me a produir-ne”. I d’aquesta experiència en van sortir dos llibres de relats. “No soc l’autor més prolífic del barri, no, però per a mi va ser una experiència molt fructífera”, afegeix.

Yannick Garcia és, a més a més, traductor, corrector i intèrpret. Quan va ser hora d’escollir una carrera, va decidir estudiar Traducció i Interpretació, perquè això de comunicar sempre li ha agradat: “La vaig fer sense pensar en quina sortida tindria, convençut que l’àmbit del saber que jo havia triat era el que m’havia reservat el destí, allà on em sentiria còmode i potser podria aportar-hi alguna cosa. Representa que la universitat era això, no?”, es pregunta. Després, és clar, ha hagut de buscar la manera de treure rendiment de tot el coneixement adquirit.

De dalt a baix (2003), Barbamecs (2012) i La nostra vida vertical (2014) són les tres obres que ha publicat Yannick Garcia, les tres premiades amb el premi Gabriel Ferrater de Poesia, el Premi Vila de l’Ametlla de Mar i el Premi Documenta, respectivament. Per a l’escriptor aquests premis han estat unes “plataformes perquè el llibre tragués el cap entre la marea, res més”. I afegeix: “Sobretot quan no has publicat abans, els premis que són justos i funcionen poden ajudar que algú et llegeixi, que ja és molt. No convé dedicar-hi totes les esperances, perquè la realitat és una mica més bruta del que sembla, però si sona la flauta són una opció”. I aconsella a tothom qui es vulgui presentar a un premi que faci un cop d’ull al palmarès, que llegeixi algunes de les obres guanyadores, que s’informi del jurat i dels criteris de selecció, per veure si l’obra “pot tenir cabuda en aquell univers. Si no, no té gaire sentit, perquè les il·lusions es gasten i convé dosificar-les”.

Yannick Garcia | © Ester Roig

De l’experiència d’haver publicat, Garcia en valora, d’una banda, “la incertesa que vivies durant la gènesi del text” i, de l’altra, la recepció en els lectors: “Relativitzes molt més. La majoria de les coses que havies cregut que eren importants no ho eren gaire i, en canvi, potser hauries hagut de pensar una mica més en altres aspectes. Potser senzillament és que et pensaves que tots els lectors eren com tu i resulta que… tants caps, tants lectors, tu”.

Juan José Rastrollo i les circumstàncies literàries

L’escriptor Juan José Rastrollo ha guanyat el Premi de Novel·la Miguel de Unamuno per Berlín-Barcelona Kabarett, de la qual s’ha valorat l’estructura, l’ambientació dels escenaris físics i l’atmosfera moral en els temps anteriors a la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil. “Quan em va sorgir la idea d’escriure Berlín-Barcelona Kabarett, cap al 2014, una sèrie de circumstàncies literàries em van predisposar cap al Berlín de la República de Weimar i la Barcelona de preguerra. No vaig buscar la temàtica d’una manera intencionada”, aclareix i afegeix que en aquells moments tenia molt recent la lectura d’obres com Adeu a Berlin d’Isherwood o Berlin Alexanderplatz de Döblin, així com de cròniques sobre la degradació moral de la Barcelona cabaretera dels anys trenta. “Així es va reforçar la idea de connectar les dues ciutats”. Però, com detalla el mateix autor, Berlín-Barcelona Kabarett és sobretot “una novel·la d’amor i de la pèrdua de la vocació religiosa en pro d’un lliurament incondicional envers la literatura”.

Un cop va tenir finalitzada la novel·la, Rastrollo va decidir presentar la novel·la a un premi. I per què el Miguel Unamuno de Fuerteventura? “No es tracta de presentar la novel·la a qualsevol premi, sinó buscar aquells en què el premiat no sigui l’autor amb renom, aquells en què es valori la qualitat literària o l’interès de donar a conèixer noves veus i noves formes narratives”.

Després d’haver fet un curs d’escriptura a l’Ateneu, Rastrollo va decidir apuntar-se al Màster en Creació Literària per interès, no pas per una exigència acadèmica, sinó per la recomanació d’una amiga: “El que realment va estimular la meva passió per l’escriptura i la va convertir en una cosa semblant a una disciplina diària va ser la necessitat de redactar els exercicis de lliurament obligatori al màster”, assegura, i afegeix que tant les classes com els seminaris van ser uns grans incentius per arribar a casa i posar-se a escriure. “A més a més, tot i que penso que a escriure se n’aprèn escrivint (i llegint), en el màster vaig aprendre certs aspectes que avui defineixen la meva escriptura com l’exercici intertextual, el joc de cites, la permeabilitat de la veu narrativa, la possibilitat d’escriure o publicar una novel·la inconclusa, o certes decisions fonamentals a l’hora d’escriure una novel·la”, conclou.

Juan José Rastrollo. | © Ester Roig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Encantada d’haver estat l’amiga que va impular Juanjo Rastrollo a fer el Màster en Creació Literària de la UPF, deprés de les afinitats que vam compartir en el Curs de Narrativa de l’Ateneu. Ell ho ha aprofitat de meravella i em sento molt feliç d’haver coincidit amb ell en el camí de les lletres. Gràcies i felicitats, Juanjo!