“El traductor”: una anglosaxona novel·la valenciana

20.01.2016

L’editorial AdiA Edicions publica El traductor, la nova novel·la de Jovi Lozano (Ondara, 1979), llibre amb què va aconseguir el Premi Vila de Lloseta. Ens trobem davant d’una sàtira fresca, possiblement un dels volums més estrambòtics però també reconfortants en un panorama català on no abunden aquest tipus de propostes originals. En Jaume C. Pons Alorda en comenta la lectura a Núvol.

Jovi Lozano publica "El traductor"  | Font: Joan Vidal

Jovi Lozano publica “El traductor” (AdiA Edicions) | Font: Joan Vidal

La tràgica desaparició de l’emblemàtica editorial mallorquina Moll va provocar un col·lapse ara ja fa un any. Aquest col·lapse, sortosament, s’ha anat clarificant a poc a poc gràcies a la bona feina d’editorials estrella com Lleonard Muntaner Editor, El Gall Editor o AdiA Edicions, que han agafat el testimoniatge responsable d’un llegat que s’està dissolent sense contemplacions i sense testimonis aparents. Aquestes tres editorials, per això, s’han dedicat a publicar volums que havien quedat llastimosament pendents o s’han encarregat de l’edició d’una sèrie de premis que havien quedat orfes, com el Premi Bernat Vidal i Tomàs, els Premis Vila de Lloseta i ja veurem què passa amb els Premis Ciutat de Palma, d’aquest darrer en parlarem més endavant, ja que a hores d’ara, i falten pocs dies per al lliurament, no se sap res en ferm de qui els editarà després d’anys de donar tombs irresponsablement.

Ara bé, els Premis Vila de Lloseta varen ser una reeixida iniciativa per part dels seus responsables, entre ells el poeta Pere Joan Martorell, a l’hora de situar literàriament damunt del mapa una localitat de Mallorca més coneguda per la seva tradició d’indústria del calçat. Gràcies als ja esmentats premis, però també al seu poderós festival de poesia, Lloseta ha aconseguit sens dubte un ressò important, una feina que ara, per culpa del canvi de noms a l’ajuntament després de les últimes eleccions municipals, està a punt de desaparèixer per culpa de la mala gestió. Perquè no només no s’han tornat a convocar els premis d’ençà que AdiA Edicions n’ha dirigit la nova gestió, sinó que sembla ser que la resta d’accions poètiques relacionades ara perillen. Després de tants anys de feina, s’engegarà tot a rodar? Haurem d’esperar noves i futures informacions per arribar a conèixer la veritat, però per ara les autoritats no han fet massa gestos que indiquin el contrari.

Sigui com sigui, els guanyadors d’aquests darrers Premis Vila de Lloseta no haurien de ser desdenyats, perquè ens trobem davant dues mostres de qualitat que renoven el panorama amb dues apostes diferents però igual d’ambicioses. En poesia tenim Antoni Riera amb Jo és un altre (AdiA Edicions, 2015), volum que ja vaig comentar en el seu moment a Ara Balears amb aquestes paraules:

“El llibre que avui es mostra, per primer cop, a ulls del públic, aquest Jo és un altre d’Antoni Riera, és, sense oportunitat per equivocar-nos, una investigació poètica, un diàleg constant des de múltiples direccions, un lament mortuori i apassionat, un rèquiem sord però cridaner, que està dedicat, des de la seva primera inscripció formal, a Montserrat Casas Ametller (Hostalric 1955 – Barcelona 2013), doctora en Ciències Físiques i rectora de la Universitat de les Illes Balears en el període 2007-2013. La seva figura, doncs, esdevé un espectre que travessa cada pàgina com un lament, l’espectre de la literatura, tal com autors de la vàlua de Javier Marías, Martin Amis o Alessandro Barico han declarat en les seves novel·les, que han sabut captar l’ànim lector d’un Antoni Riera que els dóna la raó en cada composició.

Els màxims recursos que utilitza Riera són, sobretot, paral·lelismes voraços, al·literacions incisives, anàfores concèntriques i estructures reiteratives. Tot sempre amb un deix fantasmal, oligàrquic, a la recerca de la creació d’una veu pròpia. Abunden els correlats objectius connectats amb l’alimentació, la natura i els cicles de la vida, talment un tribut coral al món com si aquest fos una obra de creació humana, una melodia constant i insonora, indolora. Cada poema de Riera es pot entendre com un tros d’un llarg cant èpic, tocat de mort, però també d’una claredat destructiva. Assistim al mestratge d’un concert secret, protagonitzat per una simfonia sense retorn, a la manera dels autors maleïts francesos: des de Baudelaire fins a Mallarmé, passant per Valéry o fins i tot Cravan, Roussel, Ducasse o Renée Vivien. No és estrany, doncs, que Riera faci servir, a vegades, una fina i macabra capa d’ironia pròpia de les propostes surrealistes, humor negre, que fa que molts dels seus poemes siguin homenatges perversos a exponents coneguts de l’Escola Mallorquina: penso en Maria Antònia Salvà o Guillem Colom, per exemple.

El volum se’ns presenta eminentment simbòlic i fins i tot imagista. Algunes de les seves escenes s’incrusten a la retina. Poderosament subtil i amb reminiscències que remeten a una poesia antiga, d’oració grecollatina. A vegades això va en detriment del conjunt, ja que sembla un recull d’un altre segle, de tan epocal que pot esdevenir en segons quins moments. Anacrònic? No. Postmodern? Tampoc. Més aviat provocador, una proposta trencadora i estranya: d’un encaix, podríem dir-ho així, engrescador. Jo és un altre és diferent, en efecte

Jovi Lozano publica "El traductor" | Font: Joan Vidal

Jovi Lozano publica “El traductor” (AdiA Edicions) | Font: Joan Vidal

, perquè marca un camí diferencial. Riera inaugura, potser sense voler-ho, un nou territori de frontera, híbrid, que s’inscriu en les dues vessants més pròpies d’AdiA Edicions i del seu catàleg: propostes de nous autors que comencen en contra de clàssics vius reconeguts però poc reivindicats. Riera rau entremig, ja que s’estrena en el terreny de la poesia però ho fa amb un llibre que podria ser perfectament clàssic. La seva aposta, doncs, és instaurar una parcel·la de sentits allà on els versos encara s’entenen com a eina dúctil de proclama i foc semàntic.”

O sigui: tot un descobriment, com és un bell descobriment el volum que va obtenir el Premi Vila de Lloseta de Narrativa, la nova novel·la del valencià Jovi Lozano, periodista i escriptor i comunicador, El traductor (AdiA Edicions, 2015), que arriba a la col·lecció Llimona Verda, una col·lecció que amb només dos títols, aquest i l’anterior Maracaibo de Sebastià Portell, ja sembla la nova Quaderns Crema antiga, iniciàtica, aquella que publicava títols allunyats de tota norma i de tot cànon, llibres d’autors catalans que s’aparten del ja vist i conegut, llibres que marquen, exacte, una diferència.

Si la col·lecció de poesia Ossos de Sol d’AdiA ja és tot un referent, Llimona Verda, això és evident, encara té molt camí per recórrer, però per ara ho fa amb una intenció molt clara: apostar per autors significatius, diferents, allunyats de modes i, sobretot, amb obres que aposten per una lluita contra l’avorriment i contra l’artifici. Una espècie de Males Herbes, sí, però sense fantasia: no es tracta d’una tendència que s’abraci al cultiu de la imaginació però sí de l’humor, del gamberrisme, i sempre des d’aquesta lluita quasi punk, macarra, bestial. El traductor de Jovi Lozano es pot entendre, per aquests motius exposats, com una bona hòstia contra el prejudici, el típic, el tòpic o el clixé. Però, com va dir Jack l’Escorxador, anem per parts.

Jovi Lozano és sobretot conegut pels seus llibres de contes (Contes i una novel·la incerta o Efectes Secundaris), de teatre (Habitatge), per barreges de gèneres (Últimes existències) o una novel·la anterior (Una història de ficció). Totes aquestes mostres de Lozano, d’una manera o l’altra i amb uns ingredients o uns altres, són intents aconseguits, plausibles, que serveixen per parlar d’una realitat coneguda, la del seu entorn sardònic com és un País Valencià marcat per la corrupció política, pel disbarat humà i per la comèdia de l’existència al límit.

Perquè, no ho dubtem, la puta i crua realitat d’aquest context dóna material de sobra per configurar monuments al macarronisme. Per això Lozano enllaça amb tota una tradició de casa seva, una recent tradició que connecta amb l’irreverent periodista i escriptor Xavier Aliaga, autor de perles com Si no ho dic rebente, que també va guanyar el Premi Vila de Lloseta de Narrativa en el seu moment, o Els neons de Sodoma, Premi Andròmina dels Premis Octubre 3i4, els títols ja ho diuen tot: novel·les devastadorament divertides i macabres de tanta intensitat.

Però en El traductor també hi ha molt del Juli Alandes més descarat, el creador de Crònica negra, Premi Enric Valor de Novel·la, on trobem un assassí en sèrie que es dedica a matar filòlegs que creuen en la unitat de la llengua catalana a través dels Països Catalans. No és fantàstic?

Al meu parer és deliciós, ja que els escriptors catalans del País Valencià sempre han tingut tendència a l’estirabot descarnat i a un humor negre magnífic. Només cal que recordem obres inesborrables de Joan Fuster o Josep Palàcios sensacionals en aquest aspecte. O també podem fer esment del seu hereu més directe, Salvador Company, professional de les trames burlesques i delirants, fet que Sense fi, el recent Premi Pin i Soler de Novel·la ens ha tornat a ajudar a constatar.

I sí, en efecte, en tot aquest batibull no ens podem oblidar pas del Ferran Torrent primordial, iniciàtic, aquell que podia mesclar una novel·la negra amb la paròdia més pornogràfica i les històries histèriques de detectius boxejadors: és clar! El Ferran Torrent ja desaparegut, aquell que publicava, com no podia ser de cap altra manera, a Quaderns Crema: L’any de l’embotit, No emprenyeu el comissari!, Un negre amb un saxo o Penja els guants, Butxana. Aquest és el Ferran Torrent que m’agrada i no el que publica a Columna.

Per això, i més coses, abans he comentat amb convicció que AdiA Edicions, amb la col·lecció Llimona Verda, és el relleu generacional de Quaderns Crema: hi ha una mateixa naturalesa, una transformació emocional, fils psíquics o uterins. Només cal recordar les paraules de Julià Guillamon quan defineix l’estil Quaderns Crema “Per l’elegància dels seus llibres i per la tria dels autors, que combina el rigor acadèmic i l’esperit enjogassat de l’avantguarda.” I sí, tant Sebastià Portell com Jovi Lozano representen molt bé aquest “esperit enjogassat de l’avantguarda”, amb elegància formal i rigor acadèmic, sensorial, conreant la saviesa didàctica de l’humor bestial.

El traductor explica la història d’un personatge atípic, un supervivent de la crisi actual, un antiheroi quasi detestable però encantador que connecta molt bé amb l’oportunista detectiu que ens mostra Joaquim Carbó al seu recent i magistral  Va com va! (Males Herbes, 2015). Tots dos éssers, desolats i macabres, portentosos de tan cabrons, sobreviuen com poden, fent-ne mil i una, sense miraments, només per poder aconseguir un entrepà calent i una cerveseta fresca. Perquè per a ells això ja és suficient i, en el fons, no necessiten res més. O potser sí. En el cas del personatge central de Lozano, ens trobem amb una criatura grassa que està a punt d’esclatar de tan voluminosa, un home elefant sense malaltia genètica, només amb voracitat extrema, i que en un darrer intent desesperadament comença a fer feina per una editorial nova, independent, atrevida, que es diu Snail Books, i que s’especialitza en llibres d’autors mitjanament aristocràtics de la Gran Bretanya, autors que s’han de traslladar al castellà del País Valencià. Poca broma. I unes novel·letes que tela marinera: del més carrincló mai escrit a la Commonwealth. Aquesta corrua de despropòsits fa que s’iniciïn una sèrie d’aventures internes que et fan petar de riure perquè no les esperes, perquè tot és una sorpresa constant, que no haguessis ni tan sols imaginat en cap grau d’ingenuïtat formal.

Narratològicament, Lozano sempre aporta una opció sota la màniga de pòquer del seu braç llarg i juganer: va més enllà d’allò que no es podia preveure, i aquestes solucions de continuïtat palesen el seu entusiasme lector però també la seva qualitat d’autor que se supera a ell mateix per arribar a cims apoteòsics. Per tant els girs argumentals que ens regala són tan increpants que demostren que ha sabut extreure molt bones lliçons i conclusions de les sèries nord-americanes actuals: on tot sembla definitiu i, al final, resulta que no, que hi havia una altra sortida. I, si no, que li diguin a Carles Puigdemont, el nou protagonista del House of Cards a la catalana…

I no només això: Lozano també s’ha volgut emparar en una sèrie de referents locals, ja comentats abans, així com internacionals. Com, per exemple, el que fa que sigui un encert la descripció física del protagonista: la seva aparença el converteix en un ens únic. El traductor que trobem com a personatge en aquestes pàgines és una ideal fusió de l’Ignatius Reilly de John Kennedy Toole (Una confabulació d’imbècils), del Morgan Leafy de William Boyd (Un bon home a l’Àfrica) o del Norman Bombardini de David Foster Wallace, sí, l’home gras que vol ser el més gras del món dins d’una de les trames més esbojarrades i filosòficament argumentades de L’escombra del sistema. I per què vol ser gras? Doncs perquè vol ocupar més espai, perquè és ocupant espai que aconsegueix una preponderància en el món, com si cada quilogram reblat fos una espècie de victòria. Doncs així és el nostre traductor: un conqueridor voraç que no es caga davant res i que aconsegueix dur a terme autèntiques animalades. Afegit a això, trobem tints i notes que recorden al millor Woody Allen, a les comèdies de Judd Apatow, a la sèrie Girls de Lena Dunham o fins i tot al film Gordos de Daniel Sánchez-Arévalo. Pur espectacle.

La trama avança despietada, com un huracà, amb renovacions constants, sorpreses intempestives, acompanyades per encertades reflexions del món (sobre el fet de traduir com a creació o no; sobre els desastres del País Valencià sota la mà de polítics monstruosos; sobre personatges que formen part de la nostra esfera cultural més rocambolesca, només fa falta citar uns quants noms apoteòsics: Manolo Escobar, Belén Esteban, Rita Barberá, David Bisbal, Shakira, etcètera…). El resultat és un text altament immoral i immoralista, subversiu, carregat d’una mala llet brutal que permet abordar qüestions com el plagi, la manipulació o la defensa a ultrança del kitsch, del clam, del caspós, del cutre i d’allò coent, com diuen al País Valencià, allò terriblement coent, escatològic i consternador. Què queda de tot aquesta explosió? Sempre esperpèntiques conseqüències en una sàtira absurda, grotesca, dantesca, slapstick. El traductor hauria de ser lectura obligada a tots els instituts del País Valencià, cap obra com aquesta ha sabut mostrar el món des de la seva òptica tan característica.

Tot i que considero que la primera part funciona molt millor que la part final, en què perd pistonada en algunes ocasions que haurien de ser clau, ens trobem davant d’una de les novel·les més divertides i salvatges de la temporada. Una més que boníssima mescla d’elements ultralocals i internacionals (coit perfecte entre el País Valencià i el Món Anglosaxó) que faran riure sense conjuntures i que demostraran la validesa d’un autor com Jovi Lozano, a qui definitivament haurem de seguir d’ara endavant perquè ens segueixi recompensant en obres fanàtiques com aquesta El traductor.