El temps que s’atura. Toti Soler, l’art i el reconeixement

Toti Soler porta més de mig segle de carrera professional. En solitari ha publicat 23 llarga durada. Al costat d’artistes com Jordi Sabatés, Ovidi Montllor, Leo Ferré, Pau Riba, Ester Formosa, Jeanette o Cinta Masip, per citar-ne alguns, n’ha firmat diverses desenes.

Recentment, ha publicat El temps que s’atura (Satelite k, 2015), un treball que combina temes i cançons gravats entre els anys 2002 i 2015. A mi, l’escolta d’El temps que s’atura em convida a fer una sèrie de reflexions que van més enllà de l’estricta i exquisida musicalitat que emana.

Dies enrere llegia la brillant i encertada crítica que Carles Gámez feia d’aquest treball i on es feia ressò que en un altre país, un home com Toti Soler, ja hagués rebut un grapat de Cum laudes i els més alts honors. Per desgràcia, tot i gaudir d’un ampli reconeixement entre un públic fidel i una crítica especialitzada, Gámez fa una observació del tot encertada. Abans d’analitzar el per què, trobo que és interessant fer quatre pinzellades a la seva trajectòria més popular.

A grans trets, i pel gran públic, el nom de Toti Soler comença a aparèixer al voltant del moviment de pop-folk que va sorgir a mitjans dels anys seixanta del passat segle. Ell va formar part de formacions com Els Xerracs o Brenner’s Folk. Aquests últims amb Jeannette al capdavant es van reconvertir en Pic-Nic i van fer el salt a les llistes d’èxit espanyoles amb un número 1 sonat, “Cállate niña”. Amb el final de la dècada dels seixanta i l’arribada del rock i la psicodèlia, Toti Soler s’erigiria com un dels guitarristes elèctrics de capçalera. Al capdavant del grup OM canviaria les estructures del rock peninsular i participaria en gravacions històriques com el primer Dioptria de Pau Riba. Aquest Toti elèctric, poc a poc aniria deixant de banda l’electrificació per tornar a la guitarra clàssica, en una recerca constant d’un llenguatge propi. La publicació d’El gat blanc (1973) marcaria un abans i un després en la trajectòria de Toti Soler. Mentre “Sevilla” significava l’adéu al Toti elèctric, la “Sardana Flamenca” obria una nova esquerda i un punt d’inflexió. La “Sardana flamenca” en si mateixa, partia del contacte amb la música flamenca que en aquell moment havia impactat Soler. Submergit en el flamenc, però conscient que no era el seu propi llenguatge, Soler el va combinar amb una melodia que li era propera com la sardana. Val a dir que en el cas de la “Sardana flamenca”, Toti Soler va jugar amb una altra melodia popular, ja que el compàs sobre el que s’estructura el tema és el de l’havanera. En el mateix disc, Soler també aprofitava per versionar per Alegrías de Cádiz el mític “In a silent Way” de Joe Zawinul.

Partint d’El gat blanc, cada nova producció de Toti Soler aniria definint un estil  més propi i inclassificable en el que es trobarien tots els elements que hem anat citant, combinant tot el seu univers musical amb poetes tan diversos com Miguel Hernández o Joan Vergés.

Tornant a l’observació feta per Carles Gámez, quan deia que Toti Soler és un artista en majúscules que en molts altres països ja tindria un munt de Cum laudes i seria investit Honoris Causa per no sé quantes universitats, no es gaire difícil arribar a explicar les principals qüestions de per què això no ha passat.

Molts grans artistes, per amplificar la seva llegenda, han tingut tot el poder d’un Estat al darrera que els ha promocionat i venut per tot el món. Aquest Estat, en molts casos també ha fet pressió perquè aquests artistes obtinguin certs reconeixements siguin merescuts o no. En el cas del Toti, ens trobem davant d’un artista sense un Estat que l’apadrini. En primer lloc, l’Estat oficial constituït que el podria recolzar – l’Estat Espanyol – no ha destacat mai per una defensa de la cultura i la música, més aviat al contrari. I si a això li sumem que la música de Toti Soler no s’emmarca dins de gèneres que puguin representar aquest Estat com ells volen que els representi, l’art del Toti no hi té cabuda. Podria valdre aquella excusa que la seva música i el seu art no sona suficientment espanyol amb els paràmetres amb que ells ho mesuren. Després podríem arribar a discutir què és espanyol o no, però això ja és un altre debat. O si la música del Toti és igual d’espanyola que qualsevol altre música que es fa a la península. Recentment el Consell de Ministres ha atorgat al guitarrista Vicente Amigo, un artista al que admiro i conec, la Medalla de Oro de las Bellas Artes. Em sembla molt just que Amigo rebi aquest reconeixement i penso que és del tot merescut. Un altra guardonada amb la Medalla ha estat la bailaora Blanca del Rey. Deixant de banda els noms, en la majoria dels casos un té la sensació que aquests guardons s’atorguen amb un criteri més ideològic i pel foment de la suposada pàtria, que no pas per l’aportació real a la cultura del país. Això també fa que tots aquests guardons i reconeixements estiguin una mica enverinats.

D’altra banda, Toti Soler forma part d’una regió d’aquesta Espanya oficial que lluita per tenir un Estat propi, o no. Aquest Estat (no oficial) s’anomena Catalunya. Catalunya no té la força d’un Estat oficial per protegir i fomentar la cultura. Encara menys per provocar i influir internacionalment perquè els seus artistes i homes de cultura rebin el reconeixement internacional a base de Cum laudes i Doctors Honoris Causa d’universitats del món. Malgrat tot, m’aventuro a dir, que tot i no tenir ni les eines ni la força d’un Estat reconegut internacionalment dubto que el tracte cap a la cultura fos millor del que proporciona l’Estat que si que és oficial. Tinc aquesta sensació jutjant com es banalitza l’art i la cultura a Catalunya.

Un bon dia, Soler expressava al seu luthier la necessitat de buscar una etiqueta per definir la seva música. Philippe Jean-Mairet va batejar el seu estil com a “Guitarra Catalana”, perquè deia que li semblava el més encertat per denominar un estil propi en que conflueixen la guitarra clàssica, el jazz, la bossa nova, el flamenc, la música tradicional o la cançó d’autor amb el caràcter del propi artista, el territori al qual pertany, les vivències al llarg dels anys, o la proximitat amb el mar, aquest mar de cultures. Tot aquest còctel d’experimentació segons Jean-Mairet donava com a fruit la “Guitarra Catalana”. Una “Guitarra catalana”, que de la mateixa manera també es podria denominar  “Guitarra Mediterrània”, o “Guitarra Universal”.

La genialitat i el nivell de Toti Soler mai seran el suficientment reconeguts en el seu país ja sigui un país oficial, o no. Ens podríem queixar i arribar a afirmar que Toti Soler en qualsevol altre país, com els Estats Units o França, per citar-ne un parell, tindria el reconeixement i el lloc que es mereix. Però Toti Soler no és americà ni francès, és un català que navega a contracorrent. Mentre molts busquen un llenguatge i una etiqueta comú, Soler ha anat per un camí particular, amb les seves pròpies lleis, creant el seu propi estil, la seva manera, una forma única. Això el fa gran i l’eleva per damunt de qualsevol reconeixement que li pugui atorgar un Estat miop.