El techno com a experiència religiosa

10.07.2017

De les nou definicions d’”estrany” que dóna el DIEC, n’hi ha una que podria estar escrita expressament per als comissaris del MACBA: “Que ofereix quelcom d’extraordinari, d’inacostumat, d’inexplicable, que excita la curiositat, la sorpresa, l’admiració”. És a la recerca d’aquest sentiment que cal acudir a Lorem Ipsum, un seguit de propostes que barregen música, performance i instal·lació que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona ofereix al llarg del mes de juliol. Si esteu farts de cultura a la fresca ben mastegadeta i necessiteu una dosi de droga dura en ple estiu, aquest és el vostre cicle.Sóc a l’entrada de la Sala d’exposicions Convent dels Àngels, i avui actuaran N.M.O., un duet format per l’artista de la música electrònica Rubén Patiño i el percussionista Morten J. Olsen. Les naus amb parets de pedra i les voltes gòtiques demanen a crits una bona apropiació postmoderna, i ja és un lloc comú del segle XXI parlar de les raves com un succedani d’experiència religiosa. És, per tant, un espai collonut per cardar-hi una sessió de techno.

A les 20.45 s’obren les portes i el primer que ens regala l’organització després de mostrar l’entrada són uns taps per les orelles. Tothom queda avisat del que ens espera i els més covards no dubtem a acceptar-los. A la primera sala trobem a Olsen fent repicar un timbal que duu penjat a l’esquena del qual en surt una corda que Patiño aguanta a l’altre extrem de la sala. Com un gos d’atura, tots dos fan servir la corda per anar dirigint al ramat cap a l’altra sala. Com que el públic són el tipus de gent que sol anar al MACBA, és a dir, avesats a trencar les normes, no dubten a saltar la corda o a passar-hi per sota com si juguessin al limbo. Però quan Morten i Olsen comencen a tocar a la sala del costat, tots els seguim.

Comença la tralla: al mig d’una sala a les fosques, plena de fum artificial, Patiño fa anar els controls d’un sintetitzador i Olsen alterna entre el timbal i un xarleston. Els dos se situen d’esquena el públic i amb els ulls clavats als instruments, posició que mantindran al llarg de tota la performance. Mentre el duet toca (potser és més adequat dir que experimenta), llums de colors trenquen la foscor al ritme dels xiulets electrònics. Els assistents fem una rotllana al seu voltant, tots amb una cervesa a la mà -són gratis-, i ens dividim entre els que es deixen portar per la música i s’arrenquen a ballar i els que intenten desxifrar la proposta. Si no fos perquè ningú intenta lligar amb ningú, diríem que ens hem teletransportat a una discoteca berlinesa.

La proposta és trencadora en molts sentits, però el que més em crida l’atenció és com la sonoritat acústica i la generada per ordinador es fonen entre elles: tot i que el virtuosisme i la resistència de Morten el fan capaç d’afusellar la bateria a un ritme industrial, la humanitat de plats i tambors es nega a desaparèixer entre els sintetitzadors que manipula Patiño. L’espai enclaustrat multiplica la potència dels trons, i els que duem taps sentim l’impacte dins del pit com si fos el timpà, fet que em fa pensar en allò que diuen que els passa als sords quan van a les discoteques.

Tots patim pel percussionista. La sessió s’allarga i el ritme endimoniat sembla impossible d’aguantar. Com que el so és absolutament primari, busco a l’iPhone coses sobre Olsen per tenir una nança textual on aferrar-me. Trobo una frase seva que m’agrada “el ritme és la relació entre el que creus i el que solies creure”. Però em sento malament perquè estic fent trampa: les estructures repetitives i eixordadores m’exigeixen abandonar el pensament discursiu i abraçar la pura exploració aural. I l’abraço. I la percussió impedeix pensar amb paraules. I la pura repetició, fa desaparèixer el sentiment d’estranyesa fins que només queda comoditat. I, sobtadament, els artistes es posen a fer flexions a terra. Però jo ja no em faig preguntes: és el techno com a experiència religiosa.

Dijous vinent Judy Dunaway grapeja, rebrega i tensa la delicada superfície d’un globus de làtex, com si fos una extensió del seu gest i el seu cos i Alex Mendizabal agafa aquest mateix instrument, el tuneja i omple tot un dia tot l’espai de globus. Podeu consultar tota la programació del cicle aquí