El TEC, Teatre Experimental Català

3.07.2017

L’editorial Meteora publica un llibre que ofereix una mirada personal sobre el paper que va jugar el Teatre Experimental Català en el panorama de la postguerra. El volum es va presentar al Cercle Artístic de Sant Lluc, una entitat que durant el franquisme va aixoplugar el TEC i altres col·lectius que reivindicaven una cultura catalana negada.

Muntatge de ‘Tot esperant Godot’ del TEC (Teatre Romea, 1970). © Pau Barceló / CDMAE.

Ja fa fosc al carrer Mercaders 42. Una pila de llibres ocupa una de les taules de la sala social de Sant Lluc. A la coberta, sota el títol El TEC, Teatre Experimental Català segons Vicenç Olivares, hi trobem una noia amb actitud segura, sortida de la mà de Francesc Artigau. La seva mirada penetrant sembra que s’entrecreui de reüll amb la més púdica de la pagerola que protagonitza l’oli de Joan Llimona, obra mestra de la col·lecció de l’entitat de la qual Llimona fou fundador i Artigau jove soci i ara professor. Es tracta de la mateixa entitat que, tot i estar dedicada a les arts visuals, va acollir agrupacions de diferents disciplines compromeses a mantenir viva una cultura catalana que el franquisme volia silenciar. La protecció eclesiàstica de què gaudia el Cercle Artístic de Sant Lluc per les seves orígens confessionals va permetre desenvolupar-hi ambiciosos projectes, entre ells la proposta del Teatre Experimental Català.

No hi havia lloc més oportú que l’entitat que ha aixoplugat aquesta aventura teatral per presentar el llibre que en recorre la història des de la perspectiva del que en va ser l’impulsor i sovint director i actor, Vicenç Olivares. Tan determinant va ser la seva petjada que -explica el mateix Olivares – el TEC va cessar d’existir quan ell no s’hi va poder dedicar més.

A partir de l’arxiu personal d’Olivares i d’extenses xerrades l’escriptor Sebastià Bennasar va resumir en 159 pàgines l’activitat de l’agrupació. El mallorquí confessa que inicialment el va convèncer a embarcar-se en el projecte la recuperació per part del TEC de la vessant teatral de Manuel de Pedrolo, un dels seus autors de capçalera. Endinsant-se gradualment en les vicissituds de l’agrupació, Bennassar en va poder traçar una primera aproximació i omplir així un greuge envers una tasca injustament poc coneguda esperant ser d’estímul per a futures investigacions doctorals. Mentrestant, el volum que es presenta ja compta amb una nodrida informació sobre el recorregut del TEC, nombrosos testimonis directes i les fitxes tècniques de les 29 obres estrenades amb fragments de les respectives crítiques. Autors com Harold Pinter, Anton Txékhov, Samuel Beckett i els catalans Joan Brossa, Baltasar Porcel i Manuel de Pedrolo donen fe de l’aposta del TEC en una conjuntura complexa on, explica Olivares, “fer les representacions de teatre en català ja era de per si un acte de militància antifranquista”.

Presentació de 'El TEC. Teatre Experimental Català' amb Vicenç Olivares, Josep Parera -president de Sant Lluc- i Sebastià Bennasar | Foto: Ramon Codina

Presentació de ‘El TEC. Teatre Experimental Català’ amb Vicenç Olivares, Josep Parera -president de Sant Lluc- i Sebastià Bennasar | Foto: Ramon Codina

La semi-clandestinitat de les actuacions delata la constant amenaça a què s’enfrontaven: sovint les obres eren d’un sol acte, se’n feia només una sessió i en alguna ocasió en espais privats: la del TEC fou l’obstinada acció de de resistència d’un grup d’amateurs amb ambició i compromís professionals. Nascut de la confluència entre l’experiència del TEU (Teatro Universitario) i les improvisacions del Teatre Viu de Ricard Salvat i Miquel Porter, el TEC sorgia tot just quan Salvat s’estava capficant en la creació de l’EADAG (Escola d’Art Dràmatic Adrià Gual), i Porter en el cinema. Enllaçava, doncs, amb la tasca de l’ADB forçosament interrompuda arran la representació de l’Òpera de tres rals de Bertolt Brecht al Palau de la Música que va provocar el tancament del grup per part del govern franquista.

No tothom, però hi veia una natural continuació i, subratlla Olivares, “se’ns va fer el buit perquè vam cobrir un forat que no agradava que es cobrís”. Tampoc en altres aspectes seguia l’herència de l’ADB, on s’havia aglutinat la flor i la nata de la burgesia barcelonina. “Era molt fàcil ser valents quan saps que no et passa res i quan tens tota mena de facilitats, com per exemple poder fer la primera representació al Liceu”, explica punyent Olivares, deixant clar que el TEC tenia ben altre estament social i recursos. De l’ADB, però, va mantenir la consciència d’una missió que anava més enllà del teatre i un cert grua d’experimentalisme: el Teatre Experimental Català va saber-se mantenir fidel al nom amb què s’havia batejat i la seva tria d’autors contemporanis va sacsejar el sistema teatral, ara amb el despullament radical de Beckett, ara amb l’esclat de l’absurditat de l’existència humana de Pedrolo, ara amb les recerques lingüístiques de Brossa. L’autoexigència i el compromís van permetre a uns actors amateurs que compaginaven els assajos amb la seva feina habitual de posar en escena obres d’envergadura sense una escola d’interpretació local en què basar-se i havent, alhora, de trampejar la censura. Entre les vivències compartides per Olivares i els nombrosos actors o col·laboradors que omplien la sala social de Sant Lluc durant la presentació, es va recordar la gosadia d’ignorar les amenaces de repercussions per la posada en escena de Darrera versió per ara de Pedrolo a Toulouse o encara que Els Justos de Camus s’havia representat amb l’escamot d’amagar-la dins un cicle de conferències.

Tant Olivares com Bennasar van voler ressaltar el caràcter veritablement vocacional i l’esforç col·lectiu que van fer possible la tasca del TEC, un espai fonamental entre el teatre de resistència dels anys cinquanta i la professionalització dels setanta, una fissura de l’etapa franquista que la publicació contribueix a posar en valor. L’acte es va concloure amb la posada en escena d’un fragment d’una peça icònica de l’agrupació, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, que podeu veure en aquest enllaç.