El teatre que no es veu

27 de desembre. Tot de panxes plenes fan fila per entrar al teatre després de Nadal. A fora hi ha cua; a dins, totes les butaques s’omplen. No, no parlem d’un gran teatre de Barcelona, sinó d’un de poble, d’aquells que acostumen a estar buits i que agraeixen una obra, una cantata, un espectacle que faci lluir les parets velles, els escenaris reformats i les cadires sovint incòmodes.

A dins d’aquests teatres, sovint hi fa massa fred i sovint massa calor. L’acústica no sempre és ideal. A la gent li costa més callar que no pas en un teatre gran. Però com callar, quan els protagonistes són coneguts, els actors amics, pares, mares, germans i fills? “I aquesta, qui és?”, pregunten els assistents davant d’una cara nova dalt de l’escenari.

És Nadal i toca tornar a casa. Alguns a la ciutat i d’altres al poble. Cadascú amb les seves tradicions. Com els Pastorets. A Capellades, un poble de l’Anoia, aquesta obra la fa el Grup Teatral en col·laboració amb la Coral Xeremell. En total, 130 persones que representen L’Estel de Natzaret, una adaptació de l’obra de Ramon Pàmies que té lloc al teatre La Lliga.

L’actor més petit té 15 dies. Ja deveu saber quin paper fa. L’actriu més gran, 87 anys. I no, no us imagineu actuacions cutres i errors tècnics. El resultat no és gens menyspreable, tenint en compte els recursos dels que gaudeixen aquest tipus d’organitzacions. Precisament perquè el resultat és digne, aquesta obra no es pot representar cada any. La feina que hi ha darrere és enorme. I voluntària.

La màgia dels Pastorets no és l’obra. La meva iaia es va passar tot l’espectacle taral·lejant les cançons. Tots sabem què passarà. La màgia dels Pastorets és omplir totes les butaques, unir un poble dalt i baix de l’escenari, fer que un teatre modest quedi ple de gom a gom per gaudir d’un espectacle amb fons i forma. I no és aquesta, l’essència del teatre? Que actors i públic gaudeixin?

Així doncs, ara que és Nadal i recordem coses maques i en desitgem d’encara millors, des d’aquest digital de cultura fem un petit homenatge al teatre modest que omple sales modestes, que arreplega actors i públic, que no oblida les obres de sempre i intenta fer-ne de noves. El teatre que no es veu. El teatre que crea escola, tot i que quedi en un passatemps. Un teatre que, almenys a Capellades, no té problemes de relleu: hi participen un bon grapat de joves.

Per Nadal i durant tot l’any, visquem en grans ciutats o en petits pobles, que els nostres escenaris mai deixin de fer goig. Que el teatre que no es veu no mori mai. I que el respectem i el treballem. Perquè la cultura es potencia des de dalt, sí. Però neix des de baix.