El Sud ha de prendre la paraula

Crònica de la xerrada del sociòleg Boaventura de Souza al D.O Europa

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Boaventura de Sousa Santos és un intel·lectual de prestigi internacional en l’àrea de les ciències socials, conegut per ser un dels fundadors del Fòrum Social Mundial. És una les veus més interessants de l’esquerra alternativa a tot el món, capaç d’obligar als organitzadors del D.O. Europa a haver d’enrederir un quart d’hora la seva xerrada perquè la Sala Moragues del Born CCM no podia encabir a tots els deistjosos d’escoltar al sociòleg portuguès. I és que la gran virtut de Mònica Terribas com a comissària i conductora d’aquest cicle de converses és saber garantir la presència de figures amb una immensa capacitat comunicativa. Si es parlés de rockstars del pensament d’esquerres, el D.O. Europa seria un festival de la talla del Primavera Sound.

Boaventura de Souza

El Colonialisme no ha mort

El sociòleg portuguès és un expert en teoritzar el conflicte entre el Nord i el Sud globals. Aquí, els diversos suds no s’ha d’entendre en termes geogràfics, sinó com “els llocs on les persones senten que no són els protagonistes de la història”. La idea central del seu discurs és que la societat moderna viu sota tres modes de dominació que es reforcen i es necessiten mútuament: el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme. De Souza posa el focus en el colonialisme perquè vol qüestionar el consens que diu que les pràctiques colonials es van acabar amb la independència dels països ocupats.

Així, segons De Souza, la idea que els éssers humans amb un color de pell diferent són inferiors és tan vigent avui com quan va impulsar l’auge de l’imperialisme. Aquesta filosofia s’ha convertit en racisme institucionalitzat que “degrada ontològicament a l’altre per poder violentar-lo i destruir-lo”. Podeu pensar en el redactat de l’acord entre Europa i Turquia per expulsar els refugiats de la UE que no utilitza ni un sol cop el mot “refugiat” i, en lloc d’això, converteix a la gent que ha arriscat la seva vida er creuar el Mediterrani en migrants econòmics i, per tant, en candidats vàlids per a la deportació. Colonialisme del segle XXI.

Per al sociòleg, doncs, la crisi dels refugiats no s’ha d’explicar a partir de les màfies, sinó com la conseqüència d’un problema colonial no resolt. Durant la història d’occident, només va haver-hi una vegada en què la metròpoli va organitzar una colònia amb una administració pública forta i competent: el cas de l’Imperi Britànic a l’Índia. Quan es va veure que crear un estat fort era plantar la llavor per a la independència, la resta de potències colonials van aprendre que els convenia més crear estructures polítiques de mínims, que fossin incapaces de sobreviure per elles mateixes. I d’aquest pecat original van néixer Síria i Líbia, estats que han estat destruïts a la mínima que els interessos geopolítics del Nord -bàsicament, garantir-se l’explotació de recursos naturals- ho han considerat convenient. Estats, la destrucció dels quals ha dut a la crisi migratòria actual.

L’obra de De Souza vol posar el dit a la nafra del Nord -nosaltres som el Sud del Nord, és cert, però això és una altra història- per tal d’obligar-nos a acceptar la responsabilitat de les nostres accions passades. El sociòleg portuguès va parlar de les enquestes entre la població de Líbia que diuen que amb Moammar al-Gaddafi vivien millor. El mateix passa a antigues repúbliques soviètiques com Hongria o Romania. Vol dir això que la població d’aquests països no vol la democràcia? Esclar que no, però va servir al ponent per assenyalar com l’eixamplament del club democràtic mundial mai va ser la motivació d’occident. Al cap i a la fi, va dir De Souza, Aràbia Saudita i la Xina no són democràcies, i a ningú se li acut proposar d’atacar aquests països.

Boaventura de Souza i Monica Terribas

La hipocresia d’occident, però, no té només conseqüències morals. De Souza defensa que la llarga història de pràctiques colonials que han servit perquè el Nord explotés econòmicament i política al Sud ha generat un deute que hem de reparar. El portuguès parla amb claredat meridiana “perquè el món sigui una mica més igualitari, caldrà que renunciem a part del nostre confort: potser en comptes de dos cotxes només en necessitem un o no ens podrem permetre un ipad i 4 televisions”. Però, segons el sociòleg, cal urgentment que les nacions unides organitzin la pau al món i, per a això, serà necessari un esforç econòmic que el Nord deu al Sud per tal de reparar el mal que ha causat i segueixen causant les lògiques colonials.

Contra la dronificació, sortim al carrer

Boaventura De Souza posa la seva esperança en la força dels moviments socials per tal de canviar aquesta realitat. El ponent va defensar que hem de perdre la por al poder i combatre la seva dronificació des de baix. Aquest concepte, dronificació, fa referència a instruments polítics i financers amb alta capacitat de matar, no tripulats i manejats a distància. Es tracta d’un poder que no negocia perquè no hi ha res a negociar, simplement no hi ha alternativa (Margaret Thatcher dixit) i no cal retre compres a ningú. Les agències de ràting són un cas paradigmàtic de poder dron: un país diu que vol apujar el salari mínim un parell de dòlars, Standard & Poors prem un botó, la qualificació del deute sobirà (“sobirà de què?”, va dir el sociòleg) del país puja i, de cop, l’economia està pitjor. No hi ha hagut lluita, només una aniquilació quirúrgica a distància.

Per a De Souza, la receptea per combatre aquesta nova manera d’entendre el poder és la més tradicional imaginable: sortir al carrer. A través d’una protesta pacífica, organitzada i massiva a l’espai públic, la gent aconseguirà recuperar els seus drets. El sociòleg defensa que el poder és molt més fràgil del que ens fa creure. Que una vaga general prou ben coordinada, per exemple, duria el sistema financer mundial a fer implosió. De Souza ens diu que els polítics volen que els agents socials tinguin por i es resignin, però que és necessari és substituir la por per esperança i manifestar-nos al carrer.

Aprofitant aquesta al·lusió a prendre les places, Terribas va introduir el context català. La periodista va explicar que a Catalunya s’han viscut dos moviments de protesta política que han demostrat una capacitat de mobilització impressionant: el 15M i el moviment independentista. El problema, tal com va apuntar la periodista, és que sembla que la democràcia no doni resposta a aquestes crides. Encara pitjor: no significa un nou govern del Partit Popular que la voluntat de canvi ha estat sobrevalorada?

El ponent no va amagar la seva decepció amb Espanya, on ell hauria volgut una recepta a la portuguesa -coalició d’esquerres- que hauria pogut servir per articular un front polític alternatiu a l’Europa del sud. Malgrat això, De Souza va respondre que la història té més paciència que nosaltres i que les lluites socials creen les seves pròpies memòries que acaben donant fruits amb el temps. El sociòleg defensa que ens calen partits-moviment i que, tard o d’hora, aquests partits arribaran al poder. “I què garanteix que aquests partits no es dronifiquin?”, va preguntar Terribas. “Res” va respondre ell, “però la democràcia és el compromís amb procediments certs que poden donar resultats incerts, mentre que els poderosos volen violar els procediments per tal de tenir els resultats certs que ells desitgen”. Mentre els procediments democràtics no es contaminin pels intents de sabotatge, doncs, el botó per impedir la dronificació del poder polític romandrà en mans del poble.

Amb aquesta reflexió va cloure la xerrada i es va obrir un llarg torn de preguntes. L’oratòria excel·lent i l’exhibició de coneixements del ponent havien guanyat les complicitats de l’audiència tot i que, com sol passar en aquests casos, la majoria dels prou espavilats per aconseguir un micròfon havien vingut a “parlar del seu llibre”, això és, amb preguntes fetes de casa que tenien poc a veure amb la intervenció de De Souza. No obstant això, el sociòleg va contestar amb precisió al catàleg de temes poc o gens relacionats amb Europa que van aparèixer – Exèrcit d’Alliberament Zapatista, Moviment estudiantil de Brasil, epistemologia postmoderna, etc.-, i, com un bon rockstar, va saber convertir la darrera resposta en una crida poderosa que va aixecar els aplaudiments del públic: “Hem estat rebels incompetents durant molt de temps, ja és hora que aprenguem a ser rebels competents”.Boaventura de Souza

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació