El Sopar: cinquanta minuts de llocs comuns

20.01.2017

Quatre persones més o menys conegudes de l’univers mediàtic català mantenint una conversa de sobretaula durant cinquanta minuts, amb Roger de Gràcia fent d’amfitrió per tal de dinamitzar la tertúlia al voltant d’un tema d’abast universal. Aquesta és la proposta d’El Sopar, el nou programa produït pel Departament de Documentals i Nous Formats de TV3, que tindrà 12 episodis i que es va estrenar dijous passat amb Quim Morales, Thais Villas, Berto Romero i Sílvia Soler, parlant de “Tenir fills”.

La primera pregunta que ve al cap després de la descripció del format és “I ja està?”. El més significatiu és que, després d’empassar-nos una hora de televisió, la resposta és que sí, que això és tot. El programa està tan ben salvat en els aspectes superficials que no cal trencar-se el cap per veure que el forat per on entra l’aigua és al cor mateix del projecte. Ni una química entre convidats antològica ni el tema més sucós del món podrien fer reflotar una idea de base massa simple, que no va ni un pam més enllà del que promet –que ja és molt poc- i que no inclou ni un sol mecanisme narratiu capaç d’atrapar a l’espectador.

Les virtuts del programa són evidents i es reconeixen de seguida: Roger de Gràcia és un conductor solvent, que sap trobar l’equilibri entre l’excés de discreció i l’afany de protagonisme. La realització és l’altre punt fort, amb un decorat (que es mantindrà en tots els episodis), una il·luminació i un treball de càmera que aconsegueixen construir una atmosfera molt agradable. La factura visual ens acosta a la mirada dels comensals i ens fa sentir part de la taula, amb l’ajuda d’un muntatge molt fluid que reforça la sensació de naturalitat.

Però ni tan sols la pulcritud formal pot maquillar la manca de contingut. Ja d’entrada, El Sopar renuncia per complet al motor televisiu per excel·lència: la tensió dramàtica. No hi ha cap conflicte de fons i les intervencions del moderador no estan pensades per generar ni incerteses ni contrastos. És una aposta legítima, però això vol dir que l’únic que podria justificar que romanguem davant la pantalla veient com xerren seria la promesa d’aprendre quelcom interessant o la garantia que la conversa serà especialment divertida. Ni una cosa ni l’altra.

El més interessant és que no es pot culpar a cap dels presents davant la càmera de les carències del programa. I és que de seguida es fa evident que els errors vénen de la manca de feina prèvia: ni s’han buscat experiències personals rellevants per al tema ni que els diferents personatges combinin bé entre ells. En el cas del primer episodi, sembla que la direcció del programa va considerar que l’únic requisit que calia perquè quatre escollits parlessin del que suposa tenir fills era… –pausa dramàtica- que n’haguessin tingut. Amb aquest nivell d’elaboració conceptual de la premissa, no és estrany que la conclusió siguin cinquanta minuts de llocs comuns.

Per tant, només ens queda una opció per enganxar-nos: la promesa de riure una bona estona. Però, tot i que a la taula hi havia 4 comunicadors acostumats a treballar amb l’humor, la posada en escena d’El Sopar està dissenyada per a un to inofensiu i políticament correcte, que permet fer més digerible el pas del temps però que en cap cas eleva el programa a la categoria de comèdia. O renuncies al generalisme o contractes guionistes, però no pots apostar-ho tot al miracle de la improvisació. El més preocupant és que els convidats d’aquest primer episodi són persones amb un talent innegable per a l’entreteniment (penso en Morales i Romero) i, si la vetllada ja es va quedar curta en tots els aspectes, fa molta por pensar què passarà quan ens trobem amb alineacions menys preparades o algun personatge especialment repel·lent es coli a la taula.

El Sopar empitjora una deriva preocupant que només es pot explicar per una combinació de desídia creativa i manca de pressupost (esperem que això ho expliqui en part) que va començar amb No serà fàcil i va seguir amb Fora de Sèrie, dos programes que, com a mínim, aportaven alguna cosa en forma de perspectives poc conegudes o debats de fons. La CCMA té un problema greu amb l’espai que va després del Polònia, i no s’acaba d’entendre aquesta aposta repetida per omplir-lo amb propostes que prescindeixen de la feina de guió i, amb ella, d’una personalitat pròpia.