El somnàmbul que du a l’altra banda de la realitat

21.09.2016

Que el primer dels relats d’El somni de William Blake (Ed. Males Herbes), el nou llibre de Josep M. Argemí, tingui com a protagonista Joan Perucho, ja vol dir alguna cosa, encara que no sigui la primera vegada que treu a passejar  l’ombra de l’autor de les Històries naturals. El mateix es pot dir amb la citació que Argemí ha triat per encapçalar l’obra i que pertany a Josep Palau i Fabre, i que diu això: “No sabies que les portes del paradís eren a les pregoneses mateixes de l’infern?”. I per si això no fos poca cosa, no s’estava de reivindicar l’obra  d’aquests escriptors, entre d’altres, en una entrevista en aquest digital arran de la publicació d’un seu llibre anterior: La primavera al desert (Ed. Males Herbes 2013).

Newton, de William Blake

Newton, de William Blake

Al relat “Visions nocturnes”, inclòs en el volum Els camins imaginaris (Quaderns Crema, 2000), l’autor deixava caure un paràgraf que es pot interpretar com una declaració programàtica o de principis.  Posava en boca del doctor Banús, que atén la noia que pateix les visions en un d’aquells casalots de Palma de Mallorca (tan habituals en l’obra d’Argemí per raons familiars, que recorden els ambients de l’obra de Llorenç Vilallonga), la següent reflexió: “….tot el que hi havia de misteriós en la ment humana –tot el que no es podia explicar a través dels mecanismes de la raó–, i també, com havia après, si us plau per força, la lliçó més profunda de la seva professió: que tot coneixement és limitat, i que la imaginació sovint és el millor instrument per escodrinyar l’ànima dels homes”.

Sense apartar-se ni un mil·límetre del, diguem-ne així, gènere literari fantàstic o de misteri, fins i tot, del meravellós i el somni, conceptes que en un grau més o menys elevat s’escauen tots ells a l’obra d’Argemí, tot i que els conceptes es podrien i caldria matisar perquè no sempre expressen allò que se’ls atribueix com si fos un axioma. Allò de misteriós, de cosa oculta, que poguí haver-hi en cada història se’ns revela com una possibilitat –el “desxifrar el llenguatge secret dins el seu cor” del profeta Joan a Patmos–, i en conseqüència la certesa que qualsevol dels conceptes esmentats formen part de l’altra cara de la mateixa moneda.

Josep M. Argemí

Josep M. Argemí

Així doncs, aquest nou volum de relats que acaba de publicar Argemí presenta algunes novetats que són el resultat d’allò que s’espera d’un autor: és a dir, l’evolució o l’afinament del seu sistema narratiu sense abandonar per això els corrents de fons que la travessen. Es vol dir amb això que hi ha una preocupació per l’estil que, en aquesta ocasió, l’autor ha sabut destil·lar fins a arribar a una síntesi entre el que es vol dir i la manera com s’explica. En aquests relats d’ara l’autor no s’entreté en excursos que ens distreguin del tema central que planteja a cadascun d’ells, o que ens desviïn l’atenció del curs principal.

Ben al contrari, a El somni de William Blake –títol, d’altra banda, d’un dels relats que formen el recull– Argemí ha assolit una concisió que els fa més directes i precisos sense deixar de ser, per això, d’una més gran eficàcia narrativa. Relats com el ja esmentat que dóna títol al llibre, “Visions a Patmos”, “Mundus subterraneus”, “Història del món” o l’inquietant “Els amics del senyor Ghoul” són una bona prova del que diem i en els quals els límits entre la llum i la foscor, entre el cel i l’infern, esdevenen línies tènues i fonedisses. Al marge, o no tant, hi queden els homenatges literaris –els jocs metaliteraris, millor– que ens serveix l’autor tal com passa al relat “El tigre”, on el protagonista ens anuncia que la seva és una relació especular amb els llibres.

Etiquetes: