El sexe de la poesia

25.03.2017

Hi ha literatura femenina? Un home pot escriure poemes femenins? Depèn de la temàtica? Del registre? En el marc del cicle ‘Constel·lacions femenines’ del festival Kosmopolis, la poeta Sílvia Bel va desafiar el públic a endevinar el sexe dels autors de vuit poemes triats a l’atzar, en un espectacle que va confirmar que els prejudicis de gènere també es troben en la literatura.

© CCCB, 2017. Autor: Carlos Cazurro.

© CCCB, 2017. Autor: Carlos Cazurro.

“M’agrada la teva poesia perquè no sembla escrita per una dona”. Des que la poeta Sílvia Bel va rebre aquest elogi en una conferència a Vic, mai ha parat de preguntar-se sobre l’existència d’una suposada literatura femenina. “Existeix la poesia femenina o simplement bona o mala literatura? És important saber si ho escriu un home o una dona o escrivim des d’una ànima mancada de sexe i gènere?”, es qüestionava Bel, al costat de l’actor i autor Jordi Blesa i Montoliu.

Al mateix acte d’Osona, un altre home, de Sant Hipòlit de Voltregà, en Salvador, li va assegurar que ell sabria endevinar si un text l’havia fet un home o una dona només llegint-ne un fragment.

Bel va recordar la sentència d’en Salvador i el va convidar a l’espectacle ‘A cegues’, que va omplir el mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) aquest dijous 23, en el marc del festival de literatura amplificada Kosmopolis.

Un voluntari llegia un parell d’estrofes i un altre, amb els ulls embenats, havia de descobrir el sexe de l’autor. El públic també era part activa del joc poètic. Havia d’aixecar en silenci una cartolina blava si pensava que darrere del poema hi havia una dona, una de negra si pensava que era un home, i una de blanca si dubtava.

Molts cops, abans d’acabar de llegir el fragment, ja se sentia el soroll del moviment de les cartolines. El públic ho tenia molt clar. I a més, ho argumentava.

“Crec que l’autora del poema és una dona perquè el fragment és detallista i comença dient ‘recordo’. I… la dona sempre evoca”.

“És d’un home perquè és poesia escabrosa, negra, bruta. Diria que és un home, però voldria que l’hagués escrit una dona”.

“És un home perquè… hi ha una sequedat de fons”.

“Penso que és d’una dona, tot i que és molt complex i…”

Ho raonaven en veu alta però dubitativa, mig rient i quasi excusant-se, amb la inseguretat de qui sap que està dient una bestiesa, plena de tòpics ja obsolets. “Però hem vingut a jugar”, devien pensar.

Bel, micròfon en mà, anava deixant en evidència tothom qui aixecava el braç per dir la seva. “La dona deu lubricar més amb la literatura i no deu tractar temes complexos”, se’n reia la poeta llicenciada en Periodisme.

El pobre Salvador, en veure el panorama, gairebé es va fer enrere: “La veritat és que ara ho veig una mica difícil… Molt difícil”. Les burles, però, no van aturar en Salvador ni la resta dels participants, que es van atrevir, valents, a seguir jugant.

Tot i així, els arguments s’anaven desmuntant i, al final, els perquès es fonamentaven en meres impressions. Els més espirituals havien agafat la tècnica de tancar els ulls i intuïen que era una dona per la veu interna del poema. “És una veu femenina”. “No sé per què ho sé, és una impressió, una energia…”. Una de bona que va fer riure el públic va ser la d’una noia que sortia de dubtes en escoltar una paraula determinada. “En aquest cas, la paraula inexorable. És un home”. Al final, semblava que anava d’instints, la cosa.

En Salvador va encertar dos dels quatre poemes que va haver d’endevinar. I l’altra voluntària va encertar-ne només un dels quatre que va haver d’escoltar. En total, vuit poemes anònims, tres encerts i cinc errors. Moltes cartolines blaves i negres alçades, i poques de blanques.

Si no hi haguessin prejudicis de gènere en la literatura, la gent hauria admès que és impossible diferenciar entre la poesia feta per una dona o per un home. Més encara quan els poemes estan triats a l’atzar i són d’èpoques, temàtiques i qualitats molt diverses.

“La literatura femenina només existiria si les dones i els homes fessin vides molt diferents”, va apuntar el poeta i professor de Periodisme Cultural a la UAB i a Blanquerna, Francesc Burget, que també va participar en el joc des de l’última fila de la sala, acompanyat per un grup d’alumnes.

Abans, la dona estava relegada a l’àmbit privat, seguia la tradició oral perquè va accedir a l’educació després que l’home i s’havia de basar en l’experiència i l’observació, no pas en la imaginació. Bel va mencionar Charlotte Brönte, l’escriptora que va signar amb un pseudònim masculí –amb el nom de Currer Bell– la novel·la ‘Jane Eyre’, i Caterina Albert, autora de ‘Solitud’ i coneguda pel seu nom de ploma, Víctor Català.

“És a partir del segle XIX quan les dones comencen a tocar temes més polèmics i a jugar amb el llenguatge”, va assenyalar Bel. Per tant, els estereotips que tenien sentit fa dècades, ara ja estan desfasats. Però, què importa que estiguin desfasats si continuen arrelats a l’imaginari col·lectiu?