El senyor que cantava òpera al metro

13.12.2013

Ara fa dos anys va morir Ramon Julibert, un artista que cantava òpera al metro, normalment a l’andana del metro de Passeig de Gràcia. Dolors Boatella creu com nosaltres que els músics de carrer també mereixen el seu obituari. Vet aquí el seu doble homenatge, escrit i gràfic que recuperem avui a Núvol.

 

Homenatge a Ramon Julivert. Il·lustració de Dolors Boatella

 

Molt alt i prim, ben vestit, gavardina camel i els cabells blancs enclenxinats. En Ramon era un cantant que feia de l’andana del metro el seu teatre. Es movia amb els braços alçats, agafava aire i deixava anar alguna ària desordenada que interpretava a viva veu, amb un color de tenor abaritonat i amb un vibrat potent i totalment fora de qualsevol partitura. No demanava caritat, no parlava amb ningú, simplement anava a l’estació de Passeig de Gràcia i cantava ben fort, de pit i de cor.

La gent passava, se’l mirava i probablement pensava que estava tocat de l’ala, un pobre home que vés a saber què li devia passar. Algú llegia el diari, els apunts de classe, el mòbil; els altres miraven fixament la via esperant el tren i dissimulant per tal que aquell comportament que no sabem encaixar quedés atenuat no fent-li cas. En Ramon seguia cantant.

Moltes vegades el vaig veure i vaig pensar que estava com unes maraques, però se’l veia lliure i me’n feia sentir. Coses que no esperem poden passar, que la vida et pot portar a cantar òpera al metro i que potser un dia jo també hi acabaré, amb la mirada perduda somiant que estic al Liceu i que tot allò que es mou al meu voltant és una platea entregada.

En Ramon va ser un tenor famós, tot i que poca gent en sabia el nom. Ja feia òpera en texans abans que arribés cap productora i omplia l’escenari cada dia. Sento molt la seva mort i la reflexió que ell aportava, sense saber-ho, a una societat cada dia més freda a acceptar comportament diferents i peculiars. En @ToniVall em va enviar ahir un documental que va fer el seu germà Joan Vall sobre la vida d’aquest artista. Estava malalt, tenia por d’acabar a una residència. En Ramon Julivert volia cantar a la “Metro Goldun Maier”.

Ramón, te’l dedico tard, però aquí va el meu: BRAVO!

 

 

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

40 Comentaris
  1. En Ramon agafava la línea 3 en direcció Vallcarca molt tard, i últimament el trobava sovint assegut al vagó intentant treure la poca veu que sortia de la seva gola amb els seus característics gestos. A mi m’inspirava una gran devoció i respecte, però l’altra cara de la moneda era la mofa que inspirava en alguns viatgers que no el coneixien i que al·lucinaven amb ell, en aquells moments sentia molta tristesa. Aquest fet em feia reflexionar sovint sobre la feblesa i cruesa de la vida de l’artista que veu declinar les seves capacitats i la fragilitat social i de futur en que avegades es pot veure sotmès.

  2. Havia vist moltes vegades en Ramon Julivert al metro dela Passeig de Gràcia, quan anava a classes a l’Institut Italià. No sabia el nom d’aquest personatge que em feia pensar justament en els límits del normal/anormal, i com de desconcertats quedem davant del que no entenem. Al cel, aquell lloc on tot és possible i no hi ha fronteres, sobretot mentals, hi deu haver més Ramons Juliverts del que ens pensem.

  3. M’ha emocionat molt el vostre homenatge. Jo l’havia vist sovint i ara me n’havia oblidat…però estava amagat en algun lloc de la meva memòria i me l’heu fet recuperar. Moltes gràcies! és un record d’una altra època de la meva vida però una nostàlgia agradable, com bé dieu, un cant de llibertat que és molt agradable de conservar al cor.

  4. Hola, m´ha agradat molt el que has escrit sobre en Ramón!!. Veritablement era un home lliure i amb una simpatía innata que et feia emocionar.El tobaré a faltar en aquell primer banc del metro Passeig de Gràcia. Si vols mirar he penjat un segón teaser de L’ Home del metro…a veure que et sembla? penso que et pot agradar a tú i als que algún día van coincidir amb ell o coneixer…
    JVK

  5. El primer cop que el vaig veure devia ser l’any 1988 cantant a l’andana ben vestit i (crec recordar) amb una pipa a la ma, vaig pensar com tothom “aquest senyor està tocat de l’ala”. Vaig passar molt de temps sense passar per aquest lloc i 20 anys més tard m’el vaig tornar a trobar al mateix lloc cantant, tot igual. Em va fer molta gràcia tornar-lo a veure.
    Ara sé el seu nom.
    Descansi en pau senyor tenor.

    Lluís

  6. Forces vegades me’l trobava al metro. Era un personatge pintoresc que m’inspirava tendresa, potser per ser un d’aquells personatges incompresos pels més mundans i banals.
    Un dia se m’acostà, vàrem estar una estona xerrant, i em va preguntar si volia ser la seva secrerària…
    Espero que ara estigui cantant davant del públic que realment es mereix.

  7. Hi havia fet molts cafès, amb el senyor Julivert. Fins i tot havia anat a un magatzem que tenia amb tot de llibres vells per si n’hi havia cap que m’interessava. Al capdamunt del passeig de Sant Gervasi. Una vegada, en un bar del carrer Aragó, em va proposar que portéssim a terme un sistema infal·lible per guanyar a la ruleta. Durant una estona llarga vam estar tramant com ens faríem rics, anant i venint de Sant Pere de Ribes (encara no s’havia inaugurat el casino de Barcelona). Déu beneeixi el senyor Julivert.

  8. Quina il·lusió retrobar-lo aquí… no l’havia sentit mai parlar, només cantar, amb aquell filet de veu… i aquell caminar i la mirada perduda. Recordo anar deixant la meva juventut enrere i veure’l sempre per allí al metro, a Passeig de Gràcia. D.E.P.

  9. Soc traballadora del metro i ho vaig coneixer l’any que vaig a comencar a treballar. Moltes vegades i era amb nosaltres quan esperaven el tren per comencar la feina. L’ultim dia ho vaig veure a l’estacio de espanya. L’estacio de Passeig no tornara a ser el mateix sense el cantant de tots.

  10. El meu heroi. Li vaig dedicar un conte, “El tenor del metropolitano”, amb il·lustracions del meu germà i de la meva filla. Honor, memòria i respecte!

  11. Joan Vall, amb molt de gust té’l passaré. Es pot penjar un PDF, aquí? Sóc informàticament maldestre, però si no ja trobarem una altra solució

  12. Fa dies el recordaba i vaig pensar que ja estaria amb els angelets cantan….Era tot un Senyor , amb sap greu

  13. La meva germana i jo el vèiem cada dia al migdia, quan sortíem de l’escola per anar a dinar a casa dels avis.
    Ara quasi bé no parlava amb ningú però fa uns 15anys, que és a quan em remunto, sí que xerràvem mentre esperàvem el metro.
    He de confessar que amb 6-9anyets de ma germana i 12-15 meus, les primeres vegades que ens va parlar no ens va fer gens de gràcia, ja que també pensàvem que estava una mica tocat de l’ala. Amb el temps, però, i després de passar-hi cada dia, ens vam començar a saludar i, finalement vam acabar xerrant cada dia.
    Fa pocs mesos me’l vaig trobar per la linia 3 de metro, amb la seva gavardina camel i arreglat com sempre. El vaig veure molt gran i poder, ara si, una mica perdut en el seu món particular. Però em va fer molta il.lusió veure q seguia fent el que més li agradava: cantar .
    M’ha sabut greu saber que en Ramon ha mort. Però sigui on sigui, podrà seguir cantant sense por a cansar-se.

  14. Ramon, jo et deia “el ruiseñor del metro” avans de coneixer, després més familiarment “el meu rossignol estimat”. Ens vam trovar un dia a la plaça Palau, tu assegut a un banc de bon matí em miraves sorprés mentre jo estripaba tots els meus oràculs maleits davant teu… sorprés que potser t’havies trovat algú de la teva mida em vas dir: -potser estàs més boja que jo…? Et vaig contestar: – Amb el que estic fent, em sento protegida davant teu. Ens vam fer molt amics i em vas regalar una foto teva en blanc i negre, jo et vaig regalar aigua del castell de Sant Salvador. Vaig pregar al bon Deu del rossignols per tú, així que estic tranquila: estàs al bon cel. Fins sempre rossignolet!!

  15. oohhhhh encara ahir en parlava d’ell. potser per això…
    secundo la idea de Bernat Puigtobella d’una placa a passeig de gràcia. la parada hauria de ser passeig de gracia/ramon julibert.

  16. Sempre em va recordar al Quixot . Era la seva viva estampa : Delgado , alt i dret, fent escarafalls mentre cantava , tal com Don Alonso Quijano feia quan declamava les seves històries de cavalleries . El coneixia de vista des de feia molts anys i sempre vaig veure en ell a un personatge entranyable . Jo solia observar la gent per veure com reaccionaven al veure’l : Recel , por , mofa , admiració , afecte, tristesa … un desplegament de reaccions humanes .
    Darrerament passava penúries . En l’única conversa que la meva dona i jo vam mantenir amb ell farà cosa d’un mes , ens va dir que havia hagut de dormir al carrer . Que amb una pensió de 400 € amb prou feines li arribava per pagar-se una habitació en una pensió i una mica de menjar . Que feia un temps havia estat allotjat en una residència : una casa luxosa , ens va dir , amb grans sales i fins i tot un piano . Però que no es portava bé amb això d’acatar horaris i normes i ens va explicar que, per a ell, a la vida havien coses més importants que el luxe , com ara la llibertat .
    Adéu al nostre Quixot … !

  17. Retroenllaç: “Una furtiva lagrima”: d’un viatge en tren amb Ramon Julibert | lafontdebiscarri

  18. Retroenllaç: lafontdebiscarri

  19. Retroenllaç: “Una furtiva lagrima”: d’un viatge en metro amb Ramon Julibert | lafontdebiscarri

  20. Una vegada quan em va veure es va posar a cantar “Amapola, lindísima amapola…” i em va fer partir de riure. Sempre el recordarem: ens alegrava l’espera del metro. Ramon Julibert, un personatge carismàtic i entranyable, descansi en pau.

  21. Gracias por el espacio dedicado a Ramón. A mí me alegró muchas mañanas. En una ciudad donde la gente aparta las miradas y los cuerpos de los demás y baja los ojos y su propia dignidad auto-anulándose, Ramón nos sonreirá desde arriba (no hablo del cielo) hablo de su altura y como un junco meciéndose en las corrientes de aire del Metro y entonará un nuevo aria silencioso que flotará por la piel de los que le quisimos y le aceptamos como era.

  22. Un Senyor que sempre m’impressionava, amb els seu tarannà operístic, sempre em feia una sensació molt estranya, de respecte i ‘admiració. Un gran home.

  23. Sempre que el veia pensava “alguna cosa funciona”, i no em referia al metro. El deixava cantar, mai vaig dir-li res. Ell tampoc a mi. Aquest era el pacte secret. El recordaré sempre.
    M’ha agradat molt el teu recordatori, Dolors.

    David Picó

  24. Em sap greu tirar aigua al vi, però parlar del senyor Julibert, al qual havia vist molíssimes vegades, com a cantant em sembla una temeritat. En cap moment li vaig sentir una melodia sencera, i molt menys una ària, només una mena d’entonació, que sempre era la mateixa, acompanyada de gestos. Té tot el meu respecte i la meva comprensió, però em sembla que l’artice vol mitificar una persona excèntica o que no tenia tot l’equilibri mental que es dóna per normal. Això sí, despertava tendresa, perquè era bona persona i et mirava amb simpatia.