El senyor que cantava òpera al metro

Ara fa dos anys va morir Ramon Julibert, un artista que cantava òpera al metro, normalment a l’andana del metro de Passeig de Gràcia. Dolors Boatella creu com nosaltres que els músics de carrer també mereixen el seu obituari. Vet aquí el seu doble homenatge, escrit i gràfic que recuperem avui a Núvol.

Molt alt i prim, ben vestit, gavardina camel i els cabells blancs enclenxinats. En Ramon era un cantant que feia de l’andana del metro el seu teatre. Es movia amb els braços alçats, agafava aire i deixava anar alguna ària desordenada que interpretava a viva veu, amb un color de tenor abaritonat i amb un vibrat potent i totalment fora de qualsevol partitura. No demanava caritat, no parlava amb ningú, simplement anava a l’estació de Passeig de Gràcia i cantava ben fort, de pit i de cor.

La gent passava, se’l mirava i probablement pensava que estava tocat de l’ala, un pobre home que vés a saber què li devia passar. Algú llegia el diari, els apunts de classe, el mòbil; els altres miraven fixament la via esperant el tren i dissimulant per tal que aquell comportament que no sabem encaixar quedés atenuat no fent-li cas. En Ramon seguia cantant.

Moltes vegades el vaig veure i vaig pensar que estava com unes maraques, però se’l veia lliure i me’n feia sentir. Coses que no esperem poden passar, que la vida et pot portar a cantar òpera al metro i que potser un dia jo també hi acabaré, amb la mirada perduda somiant que estic al Liceu i que tot allò que es mou al meu voltant és una platea entregada.

En Ramon va ser un tenor famós, tot i que poca gent en sabia el nom. Ja feia òpera en texans abans que arribés cap productora i omplia l’escenari cada dia. Sento molt la seva mort i la reflexió que ell aportava, sense saber-ho, a una societat cada dia més freda a acceptar comportament diferents i peculiars. En @ToniVall em va enviar ahir un documental que va fer el seu germà Joan Vall sobre la vida d’aquest artista. Estava malalt, tenia por d’acabar a una residència. En Ramon Julivert volia cantar a la “Metro Goldun Maier”.

Ramón, te’l dedico tard, però aquí va el meu: BRAVO!