El segon Wagner d’Àlex Ollé, a Madrid

5.01.2017

Després de Tristany i Isolda -un muntatge que segurament tindrem ben aviat entre nosaltres-, Àlex Ollé ha abordat el seu segon Wagner: un Holandès errant presentat a Madrid, i coproduït amb Lió, Bergen, Lille i Opera Australia.

Pla general de l'Holandès d'Ollé al Real ®Jean-LouisFernandez

Pla general de l’Holandès d’Ollé al Real ®Jean-LouisFernandez

Chittagong, la segona ciutat de Bangla Desh i un dels llocs més contaminats del planeta, és el marc de l’espectacle en què Ollé situa Daland, Senta i Erik. Fidel a la ideologia de La Fura dels Baus, Ollé no perd l’oportunitat de denunciar els excessos de les societats contemporànies, revestides d’un imparable i fagocitador capitalisme.

No obstant això, aquest és l’element conceptual menys explorat i explotat del muntatge -potser perquè els personatges estan dibuixats amb trets poc explícits-, mentre que l’altre, el d’un mar que torna als ideals romàntics amb l’evocació de l’univers pictòric de Delacroix, Constable o Turner, és el més evident. Les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a l’efectisme visual de la proposta, amb solucions realment espectaculars, sobretot l’obertura i l’escena final, d’efecte cinematogràfic. Tanmateix, i per concloure, la vistositat de l’espectacle, amb escenografia monumental d’Alfons Flores, es menja la conceptualització dramatúrgica, que es queda a mig camí i que navega (que comnsti que sense naufragar) amb un rumb erràtic que no arriba a cap port. (I que consti que la metàfora és una feliç casualitat, atès el context mariner de l’òpera).

Pablo Heras-Casado abordava per primer cop la quarta òpera (i la primera “canònica”) de Wagner, amb recursos igualment eficaços pel que fa a l’efectisme. Però, com en el cas de la producció, un efectisme buit. Temps ràpids, massa nerviosos, que perfilaven un teixit sonor convincent a mitges i poc aprofundit pel que fa al discurs: Der fliegende Holländer és una òpera encara ancorada en els paràmetres del romanticisme postweberià, i cal abordar-la de manera desacomplexada i no passant de puntetes per aquest tret innegable, cosa que converteix la partitura en l’obra mestra que sempre ha estat, diguin el que diguin els llepafils que encara li perdonen la vida. Heras-Casado és un bon director, però aquest cop no ha acabat d’assolir el nivell d’excel·lència que demana una obra com aquesta. I el resultat per part de la plantilla orquestra i del cor va ser irregular. (Per cert, imperdonable que els mariners fantasmes sonessin enregistrats).

El Teatro Real va programar deu funcions de l’òpera, amb un doble repartiment. La darrera funció, del 3 de gener, que és la que vaig tocar veure, va gaudir del gran Daland del no menys gran Kwangchul Youn. La ductilitat tímbrica i el vellut dels greus del baix sudcoreà fan del mariner una presència entranyable, cosa que en part contribueix a la contradicció respecte de les idees d’Ollé, que no aconsegueix fer del pare de Senta un personatge antipàtic i explotador, al contrari.

En canvi, l’apatia amb què Evgeni Nikitin va abordar l’Holandès va passar factura al baix-baríton rus. Bandejat per Bayreuth a l’hora d’interpretar aquest rol a causa de l’esvàstica que s’havia tatuat en el seu passat rocker, Nikitin no abandona una mala bava que pressuposo congènita. I vocalment la cosa es tradueix en un desmenjament gens apropiat a un personatge turmentat com el que interpreta. La veu, a més, és relativament interessant.

De menys a més, la Senta d’Ingela Brimberg va acabar convencent per la teatralitat i el poderós doll vocal que exhibeix. Si bé semblava reservar-se en la balada de sortida, la soprano sueca va ser, juntament amb Youn, el millor d’aquest cast, corresponent al de l’estrena de l’espectacle.

L’Erik de Nikolai Schukoff va ser protestat al final (com Nikitin) a causa d’una veu descentrada, i que a “Willst jenes Tags dich nicht mehr entsinnen” va tenir seriosos problemes per atènyer els, d’altra banda, poc arriscats aguts de la pàgina. Satisfactoris, en canvi, el Timoner de Benjamin Bruns i la Mary de Kai Rüütel.Tot plegat, a l’espera que l’Holandès atraqui d’aquí a cinc mesos a l’escenari del Liceu, amb una altra proposta escènica que, com la vista a Madrid, té sobre el paper un innegable interès. Els resultats globals, de vegades, són una altra cosa…