El secret de Francesc Serés

8.07.2014

Corria la brama que Francesc Serés tenia nou llibre entre mans i avui Quaderns Crema ho ha confirmat en anunciar la programació de la tardor. El 15 d’octubre es posarà a la venda el nou títol de Serés, La pell de la frontera, i el 26 de novembre un nou poemari de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Recuperem aquí la ressenya de Mossegar la poma, de Francesc Serés.

Francesc Serés | Foto Antonio Galeote

Francesc Serés viu consagrat a la literatura, lluny de la ciutat, i és car de veure. La seva darrera obra, Mossegar la poma (Quaderns Crema, 2012), recull un conjunt de narracions publicades per encàrrec a la revista TimeOut. Serés va acceptar el repte d’escriure un conte setmanal, amb un límit màxim de 5.000 caràcters, l’equivalent a dues pàgines i mitja aproximadament. El resultat ha estat un exercici formidable de concisió. Ferran de Pol sempre deia que el periodisme l’havia curat de la verbositat. Serés ha tret profit de les constriccions imposades per Andreu Gomila, director del TimeOut. Serés toca l’os, sense floritures ni marejar l’adjectiu. De fet, com el mateix títol ja dóna a entendre, no hi trobarem gaires adjectius en aquest llibre. Sobretot, verbs i noms, i moltes el.lipsis.

El primer conte del recull està dedicat a Adam i Eva. Cansats de suportar la perfecció del Paradís, la parelleta es pregunta què podria fer per fugir de l’avorriment. I una Veu els respon que enlloc estaran tan bé com a l’edèn. Adam i Eva, però, pensen que potser s’ho passaran millor en una altra banda i sucumbeixen a la temptació de mossegar la poma, malgrat les admonicions de la Veu. Aquest primer conte fa de frontispici. Després  retrobem en altres narracions del recull noves figuracions d’Adam i Eva. Han perdut el paradís, però no s’han deslliurat de la Veu, aquesta veu insidiosa que parla a través d’ells, jutjant-los, empenyent-los, paralitzant-los, felicitant-los…

Serés recorre un ampli espectre de situacions i àmbits geogràfics i dibuixa personatges de totes les edats i condicions. En tots els contes predomina la descripció d’una anècdota, força circumscrita, però que sol culminar amb un final ple de ressonància, on se’ns revela amb una frase o dues, i de manera molt potent, com queda el personatge davant d’aquesta Veu que el rosega per dins. Són finals que t’obliguen a recular i tornar a llegir el títol del conte, que no és mai obvi ni fàcil, sinó tot al contrari, una nova clau per fer un salt d’alt voltatge conceptual que ens acaba de revelar el sentit de la història.

Serés té una virtut que és força rara en la literatura catalana, i en qualsevol literatura en general. Els escriptors solen dividir-se entre voyeurs i eavesdroppers. Els primers tenen una tendència innata a descriure el que veuen. Els segons, en canvi, tenen tirada a escoltar les converses dels altres, i solen escriure a partir de veus que han sentit. Fem una suposició: a l’habitació del costat s’està produint una baralla i volem saber què passa.  Si poses un voyeur davant del forat del pany i li demanes que et digui què està passant, tendirà a dir-te el que veu, encara que vegi ben poca cosa. Si demanes a l’eavesdropper què veu pel forat del pany, tendirà a reproduir les veus que sent i et farà una escena dialogada de l’altercat. Hi ha escriptors que, pel cablejat del seu cervell, tenen una facultat més accentuada que l’altra. És una cosa que es detecta només de llegir qualsevol narrador. Prenguem com a camp de treball la història del conte català, per exemple. Podem començar amb ‘Mites’ de Jordi Sarsanedas i ‘Cròniques de la veritat oculta’ de Pere Calders, dos reculls de narracions publicats a mitjan anys cinquanta que van marcar una època. Sarsanedas era un home alt, i per tant gaudia d’una vista privilegiada sobre les coses. Era també un gran amant de la pintura. És un narrador absolutament plàstic. No li demaneu que faci diàlegs realistes perquè no se’n sortirà. És un voyeur. Pere Calders, en canvi, construeix el seu relat sempre a partir d’una veu que ens parla a mig camí de la bonhomia i la beneiteria. Calders era un gran afeccionat a la fotografia, era ninotaire, etc, però quan es posava a escriure era l’oïda que el guiava. Sentia les històries que explicava. Li sortien literalment de l’orella. Era un eavesdropper.
Si llegim amb atenció els narradors d’avui, veurem que la gran majoria tenen més acusada alguna d’aquestes dues facultats. Eduard Márquez, per exemple, és visual. Ramon Solsona, en canvi, és auditiu, el seu món es compon a partir de veus que parlen. Passa el mateix amb enigmistes com Màrius Serra o Pau Vidal. En canvi, Jordi Puntí o Toni Sala tiren a vouyeurs, per bé que són molt equilibrats. No sé qui va dir una vegada que l’Empar Moliner era el bolso del Quim Monzó. Una observació absurda si ens ho mirem per aquesta banda. Monzó té una gran oïda pels clixés, però en les seves narracions evita la psicologia i no està per  diàlegs. En ell tot és molt plàstic. Empar Moliner, en canvi, té un do especial per restituir les veus, és una eavesdropper. També ho són la Imma Monsó, l’Albert Mestres, la Marta Rojals o la Núria Perpinyà… Una confirmació de tota aquesta teoria és que els voyeurs acostumen a veure les seves obres adaptades al cinema (Monzó, Puntí, Márquez), mentre que els eavesdroppers solen tirar cap a la teatralització (Calders, Moncada, Mestres, Perpinyà…). Que consti que no estem parlant de talent, sino de la inclinacio per una facultat o una altra. El talent hi pot ser en major o menor grau, més enllà de si un es un voyeur o un eavesdropper. Tota aquesta taxonomia és reduccionista, probablement no serveix de gaire, pero ens obliga almenys a preguntar-nos on queda Serés en tot aquest mapa. Diria que el Serés de Mossegar la poma s’acosta molt al virtuosisme de Mercè Rodoreda, que va aconseguir una rara centralitat, compaginant ambdues facultats de manera magistral. Si Serés és gran, és per més d’un motiu, però aquest segur que n’és un.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Una de les observacions literàries més estúpides que he llegit mai. “Sarsanedas era un home alt, i per tant gaudia d’una vista privilegiada sobre les coses” i , és clar, Calders era baixet i s’havia de prendre les coses en conya perquè és l’única manera d’anar pel món si la teva altura no passa del 1,60 (o potser la ralla està més amunt). Quan deixarem de confondre els autors amb els punts de vista narratius de la seva obra? Serés -ni Calders, ni Sarsanedes, ni cap escriptor- és bo per l’amplitud del seu punt de vista, sinó per la capacitat d’aconseguir-ne un que sigui versemblant. O almenys a mi, incapaç de veure d’un sol cop d’ull si un narrador pertany al grup dels voyeurs o dels eavesdroppers, m’ho sembla.

    • Enlloc no afirmem que Calders estigués limitat per la seva condició física. No comparem cossos sinó la facultat d’un i altre per veure o escoltar. No ens sembla estúpid dir que una persona alta veu coses que als altres se’ns escapen. En fi, gràcies per seguir-nos i pels comentaris, encara que siguin estúpids.

  2. Ben trobat i ben cert que el món literari es pot dividir entre mosquetes que paren l’orella i tafaners d’ull golut. Però si ens quedem en això tindrem una literatura de porteres i retrats de pati de veïns. Obrim finestres. Casa nostra és el món. Pensem-lo.

  3. Observar o escoltar. La veritat és que mai no m’ho havia plantejat, de fer-ne una divisió així. Em sembla bé, però jo el que no acabo de tenir massa clar és que l’escriptor que equilibri totes dues tècniques per escriure o narrar sigui millor que qui només en fa servir una o preferentment una per sobre de l’altre. No, jo més aviat penso que això depèn del text, del que explica, en uns casos va bé la visual, en d’altres la oïda, i en d’altres totes dues. Però depèn de la història, això, no? Pot ser una història amb l’equilibri de totes dues tècniques hagués quedat millor amb una o a l’inrevés. Òbviament, trobo que teniu raó en suggerir que qui en domina les dues és millor que qui en domina una, però depèn de l’obra en si perquè potser hi ha qui no necessita més que una si sempre fa el mateix tipus de literatura. Bé, no em vull estendre més. Molt recomanable en F. Serés, per cert. És un bon escriptor. Mercès per l’article.