El sanatori més antic del món

Potser no sempre s’imposa la civilització, però la biblioteca sempre serà un espai on descarregar la pressió del cor.

Concepción Rodríguez presenta Història d’una idea, la segona conferència del cicle La biblioteca: imaginari i història d’una idea, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat. Ho fa al CCCB de la mà d’Eugènia Serra, la directora de la Biblioteca de Catalunya, que en ple atac espiritual ens fa saber que les biblioteques són molt més del que nosaltres podem veure —i que la Concepción Rodríguez, que és doctora en biblioteconomia, ens ho pot glosar.

Biblioteca d'Alexandria

Què és una biblioteca, a part d’un lloc ple de taules i llibres i de gent que quan hi entra perd el segle i la condició? És una fossa de memòria, on s’hi acumulen les vides dels morts.  És un joc de límits entre el feble, que quan llegeix vol expandir el seu món, i el poderós, que marca la tradició i el que pot pensar-se. Però no només això: la biblioteca és també l’espai on descarreguem la pressió del cor. Jo he vist gent trencada salvar-se gràcies a gramàtiques de la llengua russa o alemanya. Homes enfollits que consultaven premsa antiga i s’asserenaven.

La biblioteca és un sanatori amb gairebé tres mil anys d’història i Concepción Rodríguez planta la primera pedra a Nínive, a l’actual Mossul, al segle VII a.c. És aquí on Assurbanipal, l’últim rei assiri, funda la primera biblioteca que recull, endreça i cataloga el material del seu imperi, tot en taules d’argila en escriptura cuneïforme. La joia del rei assiri era el poema de Guilgameix, que és l’obra èpica més antiga de la història, on s’hi explica el diluvi que uns segles més tard recollirà el Gènesi. Què pretenia,  Assurbanipal, amb aquesta biblioteca? Doncs resulta que es trobava en guerra amb el rei elamita, que per a més inri s’havia aliat amb el seu propi germà. Es veu que tip de les gestes militars, el rei es consolava passejant per la seva biblioteca, fent copiar i traduir manuals de màgia i geometria, acumulant el que no tenia ningú.

No és fins a Grècia, que les biblioteques surten dels palaus i s’instal·len a les cases particulars i a les acadèmies. Cèlebre és la biblioteca d’Ulano, situada a la casa d’un noble a prop de Pompeia, que coneixem perquè va quedar sota les cendres, i sabem que tenia tant llibres grecs com llatins. I cèlebre és la biblioteca que Aristòtil tenia al Liceu, que va servir com a model d’organització a la biblioteca d’Alexandria.

La biblioteca d’Alexandria va ser fundada per Ptolomeu II, un descendent d’aquella estirp de generals que havia d’establir els deliris d’Alexandre Magne a Egipte. És cert que era el far del saber, que comptava amb 700.000 manuscrits en nínxols de fusta i vímet. Però també era una mostra del domini cultural hel·lènic sobre els pobles del Nil. Sembla que una part va cremar-se quan Juli Cèsar defensava Alexandria dels enemics de Cleòpatra. I que del disgust va voler obrir-ne una a Roma igual.  És a Roma, on es creen per primera vegada biblioteques públiques. Es construïen al costat dels temples, tenien una secció grega i una llatina, i oferien préstec amb fiança. Eren relativament modestes fins que Trajà va fundar la Biblioteca Ulpia, on també s’hi conservaven documents públics, que feia d’arxiu de l’imperi.

Vivarium (Italia), fundat per Cassiodor.

Després va caure Roma i va arribar Déu, i les biblioteques van entrar als monestirs i als convents —als convents menys, perquè Déu preferia que les dones resessin. La Concepción Rodríguez ens dóna quatre noms: Sant Jeroni, Cassiodor, Sant Benet i Sant Isidor, que haurien vetllat perquè es cuidessin i s’ampliessin les biblioteques als centres religiosos. I van tenir èxit, fins al punt que al segle XII, Godefray de Breteil va escriure ‘Un claustre sense biblioteca és gairebé com un castell sense armes’.

També és a principis del segle XII que Enric II prohibeix als anglesos anar a estudiar a la Universitat de París i que així neix la Universitat d’Oxford. Anys després naixeran les universitats de Salamanca i de Coimbra pel mateix motiu, per no engreixar els nuclis de poder que eren rivals. La impremta portarà un canvi de perspectiva: el saber ja no servirà per protegir-se de les nacions veïnes sinó per conquerir el món. Nicolau V fundarà al segle XV la Biblioteca Apostòlica del Vaticà. Carles VIII la Biblioteca de França. Felip II la biblioteca de l’Escorial. I després totes aquestes biblioteques reials acabaran convertides en biblioteques nacionals. Aquí, faltats de reis disposats a educar la plebs, i perquè la cultura catalana no morís de provincianisme, Prat de la Riba crearà la biblioteca de l’IEC al 1907. I ho farà sense publicitar-la, per no tenir problemes.

Biblioteca de l'Escorial.

 Maurice Line, que va ser director de la British Library, va dir que en el pitjor dels casos les biblioteques nacionals són inofensives i que en el millor són les principals contribuïdores a la civilització. Hi ha una carta molt trista que Jordi Rubió envia l’any 1938 al seu fill, que era al front. Rubió, que aleshores era director de la Biblioteca de Catalunya, li dóna detalls del trasllat de llibres a l’edifici actual i es pregunta si tot plegat servirà de massa. Al 1940 van apartar-lo de tots els càrrecs i la seva obra de civilització va avortar. No deixa de tenir gràcia, que les autoritats ubiquessin l’actual Biblioteca de Catalunya sobre un antic hospital. Ha quedat convertida en un sanatori sobre un sanatori. I ens recorda: potser no sempre s’imposa la civilització, l’articulació poderosa del propi ésser, però la biblioteca sempre serà un espai on descarregar la pressió del cor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació