El salvatge cor d’Enric Casasses

24.07.2017

Ahir, en la xafogor humida del tombant de l’horabaixa, vaig assistir al concert de Salvatge Cor amb l’ulterior recital per part d’Enric Casasses. Havia quedat una horeta abans de l’acte al bar del costat de la llibreria Drac Màgicon tingué lloc l’acte– amb l’Enric i els integrants de la formació musical mallorquina. A la llibreria no hi cabia ni una ànima, totes les cadires ocupades, una bona grapada de gent va quedar dreta i les escales que duen a les tàvegues d’aquesta llibreria també estaven ben repletes de gent asseguda als graons. I crec que ningú no va quedar decebut. Va ser una d’aquelles nits màgiques en què totes les coses semblen impregnades de bona poesia.

Enric Casasses en un altre recital, a Sant Cugat | Foto: Eugènia Güell

L’acte s’encetà amb una breu explicació del cantant i líder de la banda, Llorenç Romera, que ens digué que, malgrat una informació equivocada apareguda en premsa, en l’acte d’anit, no presentarien el nou disc, ja que aquest encara es troba en estat de gestació –avançada–. Els integrants del grup no em van voler revelar el nom del seu proper treball, que calculen que sortirà a la llum el pròxim mes de novembre, però em van regalar la primícia que el següent disc, que actualment graven a la vila de Sóller, s’encetarà amb un poema de Bes Nagana dit de viva veu pel seu autor: n’Enric Casasses. La presència de Romera és enigmàtica i obscura rere un rostre pàl·lid, sembla un home que pobla la melangia de manera gairebé perpètua. Totes aquestes característiques viatgen fins a la seva veu. Ahir a la nit, en versió reduïda i desendollada, sense micròfon, només acompanyat per una guitarra espanyola, accentuà la nuesa que només omple els espais quan ens trobam davant d’un autèntic poeta.

Fou realment emotiu sentir les cançons del seu disc en aquest format. Caldrà tenir en compte aquesta formació per part de tots els bons amants de la poesia musicada, una poesia que va directament al cor, que es recrea en la calç viva, que ens fa trontollar el cervell. Aquest grup que s’autodefineix com a “pop de dormitori i paraula viva” fins avui dia ha publicat un únic EP, anomenat l’U, que conté poemes del seu cantant Llorenç Romera, un epigrama musicat de Salvat-Papasseit i un darrer de Josep Lluís Pomar. La formació compta amb el guitarrista Gabriel Abrines, el bateria Ferran Bellver i el baixista Leonardo Prieto, i ja serà avui, dijous 20 de juliol, que entraran tots en escena, en el seu format habitual, amb tota la banda, al recinte de Sa Mina a la localitat de Lloseta, on de ben segur tornaran a demostrar la seva característica immediatesa que explora la paraula poètica des de la música. No perdreu el temps qui dediqueu uns moments a la música de Salvatge Cor.

De les qualitats poètiques i de rapsòdia de les quals Casasses en fa gala és difícil dir coses noves i que ja no s’hagin dit abans; ahir vespre va tornar a mostrar les seves millors propietats –a mi  m’hipnotitza el sismògraf de la seva lleu però perpètua tremolor de mans quan diu sobre l’escenari– i amb pocs poemes ja s’havia fet amb l’atenció profunda de tots els oients alternant la lectura sobre el paper i la dita de memòria: poemes rítmics, sonors, rabiüdament actuals alhora que antics, amb l’habilitat de fer referència en un d’ells a un lloc que tot mallorquí coneix: la Comuna de Bunyola on Casasses identificà a Déu en un voltor que planejava les altures, un voltor que feia net de carn el paradís per només deixar-ne els ossos.

Un fet que s’ha de reivindicar d’aquest poeta són les constants col·laboracions que du a terme amb un bon grapat de bandes que encara es troben iniciant la seva carrera, un acte que dona a conèixer aquests darrers i que atorga una joventut perpètua al primer, a qui només passen els anys en el seu cos. A més a més, la seva poesia és entesa com el reflex de la vida, és pura per allunyada de l’artifici literari de la buidor; de fet, en els moments previs a l’actuació, Enric, que em va veure ennuegat per diatribes del meu –també– salvatge cor, com un bruixot em va donar una dosi de la seva medecina, s’acostà a la meva cadira i m’ensenyà un brevíssim poema que resava més o menys així: Quan més m’estrenys / més m’eixamplo. Bell gest, no?