Fages de Climent, un autor que cal reivindicar

El proper 23 d’octubre es presenta a l’Ateneu Barcelonès (Sala Verdaguer) les Memòries de Fages de Climent, editat per Brau Edicions. Tal com remarca Narcís Garolera, editor filològic de l’obra, el qual estarà present en l’acte juntament amb el conseller Santi Vila, Climent Carles Fages, nét de l’autor, i Jenar Fèlix, editor de Brau Edicions, Fages de Climent és un d’aquells autors que “cal reivindicar”, “massa oblidat per motius extraliteraris”. La publicació d’aquestes Memòries és una manera d’apropar-se a l’autor i recordar-ne la infantesa, la formació i la vocació literària.

Carme Sanglas, en un article publicat en aquest número de la revista Pedres Albes, ens parla del text que Carles Fages de Climent va escriure sobre el sabater d’Ordis i del dibuix que en va fer després Salvador Dalí.

El sabater d’Ordis

Antoni Iglésies, (1864-1943) havia fet de sabater com el seu pare, havia dut la mateixa vida elemental i dura que la resta de veïns d’Ordis d’aquells temps, ell n’era un més. Amb una vida de treball, a les cases del poble mai no faltava el pa, el vi, l’oli. Però potser perquè el seu fill va morir accidentalment d’un tret d’escopeta (diuen que va rebre diners per callar i renunciar a aclarir els fets i la recança no el deixava viure); o perquè la dona el va abandonar; o perquè bevia més del compte, el cas és que poc a poc va raonant diferent del sentir comú i deixa la feina i la casa i surt a córrer pels camins oberts de l’Empordà. Freqüenta les festes majors, va allà on sap que trobarà música, perquè una de les seves dèries consisteix a dirigir les orquestres amb una canya. Va cercant aventures i experiències tan senzilles com aquesta i tan extraordinàries com la vida mateixa. Viu del que li donen “per voluntat, no pas per caritat”, i sobretot li agrada anar a Figueres, on és ben rebut i celebrat per gent benestant. En allà fa esperades actuacions a la Rambla, oficiant el ritual genial que l’ha fet famós: dirigir amb la seva batuta de canya, com si fos una orquestra, la música del furiós i venerat vent del nord, la Tramuntana.

La seva vida ens l’explica Carles Fages de Climent, (1902-1968) a la Balada del sabater d’Ordis, poema publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni Dors, una veritable obra d’“orfebreria” escrita, encara que no prou popular i coneguda, que eleva a la categoria de mite la vida sofrent i espiritual del sabater.

Explica Fages que és Salvador Dalí qui l’ha empès a considerar el personatge del sabater, en tant que taumaturg del vent, com a protagonista de l’ambiciosa composició. Feia 30 anys —Dalí en tenia 20 i Fages 22— ja li havia il·lustrat Les bruixes de Llers. Li explica Dalí que “el vell sabater el perseguia, avivant els seus somnis, apaivagant les seves nostàlgies, entre el brogit de les avingudes novaiorqueses”. A més d’instigador, Dalí aporta a l’edició el dibuix que remata el manuscrit que fa les funcions d’epíleg que després repassarem.

Fages escriu el mateix any 1954 a la revista Canigó un article puntualitzant aspectes de la gènesi del poema on parla del significat profund de la tramuntana i on descriu la grandiosa i transcendent escena del vent seguint les ordres del seu director:

“Sabut és que la Tramuntana no bufa seguit o d’una tirada (ni ella ni nosaltres ho resistiríem) sinó que forma estrofes grandiloqüents retòriques, separades per una pausa, com les d’un poema”
“El «Sabater d’Ordis» dret sobre l’insospitat pedestal de la seva glòria futura, llegia, amb els seus ulls clars d’il·luminat, en el pentagrama d’un cel sense núvols i endevinava els xiulets amb la seva canya; els captava, s’hi avançava, els frenava o els posava sordina, emmordassant-los al seu antull. Tota La cobla de «Tretze Vents» cantava per a ell”

A Figueres el Sabater feia grup amb uns firaires nòmades, músics de pianola, el Poll i la Puça, que Dalí té representats sota la cúpula del Teatre-Museu. Sabem, gràcies al poema, de la vessant nocturna de les seves aventures, de com s’embadalia mirant la volta estrellada i de la misteriosa relació que tenia amb les aus de la nit (convocava i acariciava mussols) i aquests fan de guardians en el seu comiat al poema.

Particular era la relació que tenia amb els nens, s’hi sentia molt proper. Potser és que ell ho era, en tant que compartien el mateix sentit primigeni de veure el món; això els connectava i els feia fàcil la relació. L’envoltaven i parlaven francament amb ell, però també el feien enfadar, el perseguien i el reptaven a fer-se perseguir amb el crit de “pegot, pegot”, nom que designa despectivament el seu ofici. Ell s’enrabiava i deia terribles renecs, i agafava o feia veure que agafava, una pedra del terra i executava el moviment de llençar-la amb tota la seva força, apuntant els cruels i innocents escarnidors, però la pedra desapareixia o anava tant lluny que mai arribava a terra, o només era un gest, i no hi havia hagut cap pedra, i és que ell era incapaç de fer mal a ningú.

Finalment va morir ja gran, malalt, i la seva casa ruïnosa i esgavellada, va passar, totalment refeta i despersonalitzada, a fer de Casa de la Vila. Pel centenari del naixement de Fages, l’any 2002, a Ordis es va celebrar un acte popular recordant el poeta i l’heroi local protagonista del poema, i els que l’havien conegut i el recordaven o n’havien sentit a parlar, com un “pobre desgraciat”, començaven a entendre’l d’una altra manera totalment diferent. Fages li ha donat la dimensió poètica que l’immortalitza. Enric Casasses diu que el sabater és un dels millors personatges de poema que s’han vist mai enlloc. El mite es va obrint camí.

Fages és el gran cristal·litzador de mites del seu Empordà. Paisatge, mites antics, ja cultes, ja populars i personatges del present són la seva matèria prima per produir, en tota mena de gèneres, la literatura més excelsa. Barreja de conservador i liberal, d’urbanita i senyor rural, Josep Pla li diu: “dandi pobre”, “últim cagalló del feudalisme empordanès”, (se’l veia passejar per les hortes de la pairal Castelló d’Empúries amb espardenyes i guants) Fages no encaixa del tot enlloc, no pertany a cap grup que li doni empara, i no ha estat valorat amb justícia; però sempre genera fidels seguidors, amics i amigues que l’admiren i no l’abandonen, que el defensen i el cuiden… com actualment fa el grup d’estudiosos, editors i familiars decidit a treure a la llum la voluminosa obra que encara resta inèdita, i a posar en valor la seva literatura com pertoca. Acaba de veure la llum l’inèdit Trena de set aigües, el títol ja és poema, personificant rius i rius menors, i recreant les seves històries. Hi apareix un personatge, Maiplou, que té la facultat de saber fer ploure i havia conegut el sabater. I està a punt de sortir l’esperada Autobiografia.

El dibuix del sabater

La representació del Sabater que aporta Dalí a l’edició de la Balada del sabater d’Ordis del 1954, feta a la manera dels dibuixos cal·ligràfics de certs documents, cerca intencionadament semblar i alhora estrafer una rúbrica de signatura notarial. En realitat seria la seva antítesi. El pare de Dalí, que el 1951 només feia un any que havia mort, havia estat notari i la relació amb el fill havia tingut episodis molt conflictius: semblaria doncs, potser, un gest antisentimental, com coneixem d’altres de semblants en Dalí. Es tracta d’un dibuix de traç continu que descriu un personatge amb barret en gir rapidíssim sobre si mateix entorn d’un eix en posició obliqua que arrenca de la rúbrica pròpiament dita de sota el nom de Dalí. Els braços, separats, quasi en creu (els senyals notarials eren en la seva forma bàsica una creu): el seu braç dret és una línia prima que acaba en un manyoc del que podrien ser dits o herbes o signes il·legibles i hi penja una xifra, 1951, que és la data; l’esquerre presenta traç en cercles indicant remolí entorn d’una línia axial i acaba en una ma esquemàtica que sosté la canya i un gargot que evoca rastre de moviment.

L’escrit acompanyat de la peculiar rúbrica figurativa, fa d’epíleg de l’obra i està executat amb molta cura, amb cal·ligrafia molt esforçada, amb les majúscules ben traçades i el joc dels diferents gruixos que dona el plomí, ben remarcat, però tot és tan exagerat que té un punt de burleta, com si volgués evocar la manera impostada amb què solia parlar. Diu:

Jo soc divinament tocat de l’ala

nou Prometeu de Port-Lligat desde on

faig el Boig d’Ordis. Cada dia es Gala

i per ço moc la música del món

El dibuix del sabater com a apèndix del nom ve a fer el paper d’un veritable «signum» notarial. El seu paper era fonamental en la diplomàtica privada, ja que es tracta d’un dels factors de validació i amb la seva presència es garanteix la validesa del document. Amb ell Dalí dóna a l’escrit el caràcter de declaració solemne, de compromís irrevocable.

Dalí estrafà la signatura del notari imitant les filigranes dels escrivans antics amb el dibuix del sabater i tot el que significa el personatge del Boig d’Ordis en el context de les tibants relacions familiars. Josep Pla, sobre el dibuix, expressa un cert rebuig i diu que “no sap el que representa”. Casasses interpreta que Pla vol dir “que no s’hi assembla”, i replica que, no sols s’hi assembla, “és que l’és”. És el propi Fages qui confirma la interpretació amb el seu comentari a la il·lustració daliniana, a manera de “contra il·lustració” en aquest versos, evidentment redactats un cop rebut el dibuix, que figuren a la part final del poema:

“Per tants senders he rubricat la firma,

tantes cruïlles saben el meu bleix,

que giro entorn la canya que em fa d’eix.

He viscut molt i no sabré morir-me.”

(Dalí havia dit: “Si em moro, no em moriré del tot”)

I torna a fer-ne esment a l’Elegia:

“En vers rimat retrobaràs el son

per un dibuix i una biografia”

Fages ha tingut temps d’afegir aquests comentaris: entre la data del dibuix i l’edició, passen tres anys.

S’estableix entre text i dibuix, entre els seus respectius autors i actors i entre ells i el personatge protagonista un joc de correspondències a múltiples bandes, i tot centrat en el tema de considerar la creació artística i l’aventura vital portada a l’extrem, com un acte sublim i perillós, de desobediència, per transcendir a un ordre superior. Un descens per ascendir, com ens revela la metàfora del pou i l’estrella.

El tema de l’escrit és el propi Dalí en tant que Prometeu-Boig d’Ordis dirigint la “música del món”, és a dir l’art en el seu sentit més transcendent. I tot sota el signe de la desobediència als déus en furtar una cosa que només a ells pertany, el foc creador. Per cert, Prometeu amagà el foc sagrat que havia furtat als déus dins d’una canya.

Dalí es reclama Prometeu de Port-Lligat, arrelant l’etimologia de la manera que li convé. Segurament va ser redactat per Fages a partir de, i corregint, un altre escrit de Dalí, no tan cuidat en la redacció ni en la lletra, segurament només una proposta, que es conserva a l’arxiu familiar dels Fages que diu, segons transcripció literal:

“Amic Fages, fesme el favor de publicar lo que segueix a continuació del teu epigrama genitol (?) del Prometeu

(Per) Que t’en recordis.

Divinament tocat de l’ala

jo soc un sublim boig d’Ordis

que dirigeixo la música del mon

Perque “Cada dia es Gala”

Salvador Dalí 1951 

Gracies/Afectuosament/S. Dalí 1951”

sembla, doncs, com si aquesta fos la primera i imperfecta proposta de Dalí i la que apareix a la Balada sigui la versió definitiva redactada pel poeta, i manuscrita (acuradament per a ser publicada) pel pintor, de qui és la veu que la diu.

Per altra part el bigoti és un altre tret característic que comparteixen pintor i personatge, i reforça la idea del sabater com a alter ego de Dalí, però es tracta de bigotis oposats o millor complementaris: el del sabater, de color blanc o esgrogueït per la intempèrie, “és una espiga”, “nu d’arestes”, i que “el vent arrissa”; el de Dalí, en canvi, ultra definit, negre, punxegut, rampant. Dos bigotis indicadors de diferents sorts o fortunes. Un, fosc, perfilat i cap amunt; l’altre, canós, despentinat i caigut, com be es veu al retrat, que s’assembla també bastant a Dalí, el sabater com si fos Dalí amb el bigoti canviat.

Aquesta manera de representar un personatge com si girés sobre un eix, reapareix en la iconografia daliniana més endavant per figurar, sobretot, el personatge de Don Quixot, esmentat precisament per D’Ors al pròleg i compartint amb ell la condició de boig. Però mai no tindran, aquestes representacions, la força i la màgica capacitat de conjurar el personatge que té el dibuix del sabater.

El pou i l’estrella

El sabater és per Dalí l’home que segueix un camí diferent del que li havia estat assignat en la seva condició d’home vulgar (o d’home que, obedient, es sotmet a les normes) i el mena a un lloc extraordinari.  És posseïdor d’un saber que anticipa i provoca la música del vent i Dalí, a l’escrit, s’hi equipara. També Fages s’hi transparenta en tot el poema, i la identificació que fa entre l’ofici del poeta i el deliri del personatge és subtil però constant.  Quan arriba l’hora, i en poesia “l’hora” és “sempre”,

“en cada mot hi buida a doll la vida.”

Poeta i pintor s’han projectat en el boig lúcid i lluminós. En aquesta història tots tres, com els mags, han perseguit l’estrella. Ningú és profeta a la seva terra, ni poeta ni pintor genial a casa seva, ni mite al seu poble, però cadascú dels tres, al seu moment,

“al fons del pou pressent l’estrella oculta”

i acaben tots tres trobant-la, sí, al fons del pou, el pou a voltes perillós, a voltes protector, a voltes sublim, el pou imatge de la vida i imatge de la perdició, pou metafísic, pou oracular, pou com a benigne ull de Déu i alhora maligna porta de l’infern, pou tràgic, pou salvador…

“Exulta arreu el goig de viure a ultrança.”