El retorn de les Bèsties

28.01.2015

Tornen les Bèsties d’Edicions Poncianes. Aquesta vegada en són 7 en una combinació prodigiosa i singular. Seran presentades aquest dimecres 28 de gener a les 20:30 a L’Horiginal, amb la participació dels traductors Mireia Vidal-Conte, Sam Abrams, Carles Hac Mor, Pere Vilanova i Francesc Gelonch, i la presència especial d’un dels grans poetes catalans contemporanis, Màrius Sampere, nova bèstia de la col·lecció. Però quins seran els altres protagonistes?

Allen Ginsberg

Gertrude Stein. Sam Abrams tria i tradueix alguns textos d’una obra irrepetible i particularíssima de l’escriptora nord-americana, Tender Buttons, publicada originalment el 1914 en una edició molt reduïda. «Cadascun dels 110 textos del conjunt és una aproximació exigentíssima a la complexitat de la realitat a partir d’elements aparentment anodins i inofensius com ara un paraigua, un paper, la llet o unes patates».

Antonin Artaud. El gran boig, el gran lúcid de la literatura francesa. El jove poeta Edgar Alemany selecciona i tradueix tretze textos d’Artaud, 13 pinyols astrals els anomena. «La tria que us oferim compta amb 5 poemes d’El Llombrígol dels llimbs i 8 poemes d’El Pesa-Nervis com a mostra de l’estil divers i inclassificable d’Antonin Artaud ja en la seva arrencada literària».

Arthur Cravan. Un dels grans excèntrics, sens dubte, de la poesia francesa del segle XX, i un dels seus secrets més ben guardats: boxejador, bohemi, nebot d’Oscar Wilde. Carles Hac Mor, que als anys vuitanta i noranta ja havia protagonitzat homenatges a l’obra de Cravan, en tradueix deu poemes i explica anècdotes curioses del poeta a la introducció.

Arhur Rimbaud. Enfant terrible de la modernitat literària. Aquí és el músic i poeta Pere Vilanova que en tradueix 10 poemes somiats per a l’infern. «Quan Rimbaud afirma Je est l’autre ens diu que som allò que no som per ser encara més».

Allen Ginsberg. Un dels grans noms de la literatura americana de la segona meitat del segle XX. Forma part, en la seva joventut, de la coneguda generació beat. Gerard Cisneros escull i tradueix 13 textos del mític poeta nord-americà, 7 de joventut, 3 de maduresa i uns últims 3 de la seva etapa final. «Hi ha la política, hi ha la homosexualitat, però hi ha les muses en versos delicats, amor (molt), reflexió estètica, festes i motards i Manhattan».

Blai Bonet. Tal com diu Pau Vadell, curador d’aquesta mostra de poemes del geni de Santanyí, Blai Bonet fou «poeta, assagista i múltiples lletres més; sobretot gigoló de les lletres catalanes». Edicions Poncianes publica ara alguns dels seus poemes més emblemàtics, especialment de la seva darrera etapa, la que es mou entre els anys setanta i noranta. «Un autor total que combina i treballa sense miraments qualsevol gènere».

Màrius Sampere. Possiblement una de les bèsties més excepcionals, sobretot perquè encara és viva. La poeta i traductora Mireia Vidal-Conte, gran coneixedora de l’obra de Sampere, explica al pròleg el perquè de la tria dels poemes i traça un perfil intens i emotiu d’un dels nostres clàssics contemporanis. «Aquest pòster també vull que sigui una reivindicació a la persona de Màrius Sampere; a aquest perfil de savi, a aquest tipus de poeta, lluny de presumir de res; lluny de diplomàcies hipòcrites que no tenen res a veure amb la qualitat del text del creador autèntic».

 

Crònica d’un somni: 8 de juny de 1955 (Allen Ginsberg)

Una nit etílica a casa meva amb un

noi, San Francisco: jec i adormit:

foscor:

Vaig tornar a Ciutat de Mèxic

i vaig veure la Joan Borroughs inclinada

cap endavant en una cadira de jardí, els braços

sobre els genolls. Em va estudiar amb

ulls clars i somriure abatut, la seva

cara tornava a tenir una bellesa pura

que el tequila i la sal havien fet estranya

abans de la bala al front.

Vam parlar de la vida des de llavors.

Bé, què està fent ara el Borroughs?

El Bill a la Terra, és a Àfrica del Nord.

Oh, i el Kerouac? El Jack encara brinca

amb el mateix geni «beat» que abans

quaderns farcits de Buda.

Espero que se’n surti, va riure.

El Huncke encara és a la garjola? No,

l’últim cop el vaig veure per Times Square.

I com està el Kenney? Casat, begut

i enriquit a l’Est. Tu? Nous

amors a l’Oest –

Llavors vaig saber

que ella era un somni: i li vaig demanar

– Joan, quina mena de coneixement tenen

els morts? Encara pots estimar

els teus coneguts mortals?

Què recordes de nosaltres?

Es va fondre davant meu – L’instant següent

veia la seva làpida tacada per la pluja

rere un epitafi il·legible

sota la branca nuosa d’un arbre

petit en l’herba salvatge

d’un jardí de Mèxic mai visitat.

Foc d’aucell (Blai Bonet)

La llibertat és una cantata a la llibertat.

Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.

Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.

El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses…

(poema del llibre Cant de l’arc, 1979)