El relat de tristesa vitalista de Love of Lesbian

25.09.2012

Love of Lesbian actuant durant La Mercè | Foto: Ray Molinari

Love of Lesbian són en aquell moment en el qual ja no hi ha passos enrere, ni tampoc salts al buit. Tot sembla un regal que s’afegeix al calaix de la col·lecció de conquestes. Tot. L’expectació, la multitud, l’ambient, l’amor cec. Tot, la gent que s’abraona a un pessic d’espai de les immediacions de l’Antiga Fàbrica de la Damm, l’ansietat que s’olora en l’instant previ d’una actuació, la providència de hits que sonaran un rere l’altre, la consistència d’una carrera sòlida i treballada a cop de paciència. Minuts abans de les vuit del vespre -l’hora i el lloc ideal per constatar la magnitud d’aquesta certesa invertebrada-, les immediacions de l’escenari -i encara més enllà- ja són tal com havien de ser: plenes d’una parròquia entregada i molt, molt nombrosa.

Quan sonen les notes d’El hambre invisible, la segona cançó del repertori del vespre, la comunió ja és irrompible, granítica. La primera aclamació vigorosa del públic s’allarga fins a l’esclat, dues cançons després, de La Niña Imantada. La normalitat i l’ebullició d’aquest moment d’èxtasi massiu fa que els crits d’independència -espontanis i deslliurats per una mateixa excitació- sonin com el que han de ser, com un desig tranquil que comprèn l’heterogeneïtat d’un país com el que tenim. Sense fer escarafalls, brandant la senyera o l’estelada, cantant alhora en castellà. Res més. “Em sento molt orgullós de ser de Barcelona, i no parem de dir-ho, sobretot quan toquem a la resta de l’estat”, remat a gol.

Love of lesbian1

Love of lesbian, en directe | Foto: Isaïas Fanlo.

I el ritme frenètic de les cançons ja no deixen pas a res més que no sigui un univers infinit de possibles melodies, de càntics d’estadi, de crits famèlics i nostàlgics. El directe de Love of Lesbian encara és la seva millor carta de presentació. És aquí, hi hagi molta o poca gent, quan el repertori agafa la consistència que creus endevinar en cada disc. És aquí quan tornes a pensar que tornaràs a creure en La noche eterna. Los días no vividos, quan els sons, els harmònics i els cops d’efecte d’unes rimes que juguen, embolcallen el batec del públic i s’enlairen fins els balcons, tan plens avui de curiosos privilegiats amb llotja privada.

I és aleshores que, a les acaballes de 1999, revius la sensacional franquesa nostàlgica del disc que porta el mateix nom, com si ho haguessis oblidat. I dius que sí, que “todas las promesas de mi amor se irán contigo” mentre també et preguntes “por qué te vas?“. Només falta que la crua nuesa de Donde solíamos gritar remogui el silenci de tota l’avinguda, agitada poc després per l’adrenalina de Club de Fans de John Boy, el principi d’un desig. El concert s’acaba, poc després, amb el regust de la fumata d’Algunas plantas encara en l’ambient.

Dues hores després, la parròquia és més feliç que a l’inici i accepta, tranquil·la, el coixí del record vívid dels xiulets que acabaven de ser Incendios de nieve. I Love of Lesbian tanca, de nou, el cercle virtuós d’aquest relat de tristesa vitalista que fa tant de temps que construeixen.

Blog d’Esteve Plantada: Fragments d’anatomia

Blog de Ray Molinari: ambideraimon

Flikr de Ray Molinari: www.flickr.com/photos/tattooray/